dimarts, 26 de juliol del 2011

LES ÚLTIMES PERLES DE DURAN I LLEIDA

El recent proclamat candidat per Convergència i Unió a les eleccions al Congrés dels Diputats de Madrid, Antoni Duran i Lleida, continua fent gal•la del seu unionisme espanyol i de les seves inacabables ganes de ser ministre d’Espanya. Costa d’entendre que alguns militants de la formació democratacristiana que es consideren independentistes continuïn acceptant aquest singular personatge com a líder. Davant la impossibilitat de destacar una sola intervenció us adjuntem un resum més que sucós d’algunes de les seves últimes perles.



Entrevista al diari ARA (24-07-2011)

“Si arribem a un pacte amb qui governi per reduir el dèficit fiscal, hem de poder parlar de participar al govern de l'Estat”.


"Després d'aquestes eleccions, CiU no pot continuar fent el que ha fet a la política espanyola fins ara. Si arribem a un pacte amb qui governi per reduir el dèficit fiscal, hem de poder parlar de participar en el govern de l'Estat, cosa que jo he vist sempre com un fet positiu, com és sabut"


Entrevista al 3/24 (24-07-2011)

“Estaria disposat a votar Mariano Rajoy com a president espanyol si el PP presentés una moció de censura amb la convocatòria d'eleccions immediates com a punt únic del programa del govern alternatiu”


Acte de proclamació com a candidat de CiU a les eleccions al Congrés dels Diputats de Madrid (23-07-2011)

"Per a castigar a José Luis Rodríguez Zapatero no cal votar el PP. I perquè no guanyi el PP per majoria absoluta, no cal votar el PSOE. A Catalunya, es pot fugir del foc socialista sense caure a les brases del PP".


“El món a RAC1” (25-07-2011)

“L’electorat entendria un pacte amb el PP”

“El pacte fiscal uneix la gent, al contrari que la independència, que divideix.”

“Qui va fer l’oferta de pacte amb el PP va ser el senyor Mas, per tant, demano tranquil•litat a tothom de CiU i especialment de CDC.”

“Que ningú s’inquieti, Duran no vol ser ministre. Una mica de til•la va bé a tothom.”


Així mateix, Duran i Lleida ha comptat amb la inestimable col•laboració del número 2 de la seva formació i conseller d’agricultura de la Generalitat de Catalunya, el sr. Josep Mª Pelegrí, que afirmava el següent:

“El matí de Catalunya Ràdio” (25-07-2011)

"Sóc dels que penso que hem de deixar una mica els anatemes o els tabús o aquests prejudicis del passat. Escolti, quan millor ha defensat CiU Catalunya davant de Madrid és quan el PP ha tingut una majoria feble i nosaltres hem pogut pactar amb ells infraestructures. I això és una realitat incontestable”.



Ximeni, reporter

dilluns, 18 de juliol del 2011

EL NACIONALISME ES CURA VIATJANT?

He tornat fa poc d’Islàndia. Un territori amb una població de 320.000 habitants i 3´2 vegades la superfície de Catalunya.

Podríem pensar que un país com aquest, que té una llengua pròpia i tants pocs habitants, deu frisar per desempallegar-se d’aquesta parla tan minoritària. Una llengua vikinga i arcaica que pràcticament només els serveix per parlar-la en l’àmbit familiar (quasi tots estan més o menys emparentats si retrocedim algunes generacions), o per llegir les impressionants sagues vikingues sense masses dificultats i en versió original (danesos, noruecs i suecs han de traduir-les), o per comunicar-se internacionalment amb la populosa població de les illes Feroès (80.000 parlants). Podríem pensar també que potser se senten avergonyits pel seu provincianisme lingüístic i que, a més, deu ser impossible veure res etiquetat en la llengua originaria del país. Així mateix, pensar que es poden trobar llibres i revistes escrits i traduïts a l’islandès o pel·lícules a les cartelleres doblades a la llengua vikinga sembla també, a priori, una autèntica quimera.

Però, la realitat és ben diferent de totes aquestes suposicions. Un cop es trepitja terra islandesa les elucubracions es desmunten i, admirablement, descobreixes que l’islandès és la llengua principal del país, recolzada en ocasions per l’anglès. A les botigues quasi tots els articles estan etiquetats en islandès, altres llengües de l’entorn nòrdic i/o l’anglès. Tot i que gairebé tothom parla l’anglès, ningú, sense excepció, desconeix la llengua pròpia del país, immigrants inclosos. Però no només es parla sinó que també es llegeix, sobretot a les nombroses biblioteques públiques que tenen tots els pobles o a les al·lucinants llibreries de les poblacions importants on, a més de gaudir d’una entretinguda estona de lectura de temàtica diversa i títols sorprenents, també pots fer un beure. Això sí, en islandès.

Probablement i com a conseqüència de tenir un estat propi, els islandesos es cuiden de dedicar els recursos necessaris per a crear un dels sistemes educatius més bons del món, desenvolupant així un sentiment d’autoestima entre la població envers la llengua i la cultura pròpia del país. Una autoestima nacional que implica que gairebé tothom s’hagi llegit les sagues vikingues. Una implicació en la cultura i en la preservació de la llengua que els ha portat a decidir mitjançant l’exercici del vot - sí, un referèndum popular i no una acadèmia – quin nom han de posar als neologismes. Per exemple, van triar democràticament que un ordinador es coneixeria amb el nom de “tölva”.

Aquestes són algunes de les conseqüències de tenir un estat propi, les desavinences de no tenir-lo prou que les coneixem i les patim. Els catalans som conscients de que estem instal·lats en una trinxera permanent i que no ens queda altre remei que defensar els pocs avenços que s’han anat aconseguint i que en qualsevol moment es poden ensorrar com un precari castell de cartes.

I qui digui que el nacionalisme es cura viatjant, digueu-li que viatgi. Veurà que allò que és bo per a la resta del món també ho ha de ser per als catalans. No som tant especials com ens volen fer creure!

Miquel Brull



dissabte, 16 de juliol del 2011

IL·LUSTRES IGNORANTS

Lluís Gibert, advocat i membre dels Irreductibles, debuta com a columnista d'opinió al digital delCamp.cat.

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=17913

Irreductibles Baix Camp

dijous, 14 de juliol del 2011

UN ANY DESPRÉS

Diumenge passat recordàvem l’aniversari de la manifestació més multitudinària que hagi vist mai aquest país: el clam del 10-J per la independència, el crit de la societat catalana en contra dels constants atacs de l’Estat Espanyol cap a la nostra nació, la nostra cultura i les nostres institucions. Ha plogut força des d’aquella magnífica tarda de juliol i, com diem els catalans, el més calent és a l’aigüera. I no podem pas dir que la classe política hagi romàs estàtica en els últims mesos. Hi ha hagut canvi de color al govern de la Generalitat i a moltes de les ciutats més importants del nostre país. Temps d’eleccions, temps d’acostar-se al ciutadà i temps de renovar promeses per fer atractiu un producte cada cop més caduc. Però la història es repeteix i de nou tot resulta efímer, els comicis electorals han volat i els polítics – els que poden - han tornat a la seva bombolla, impermeables a l’exterior i capficats per interessos propis i de partit. On són les reaccions polítiques a la massiva manifestació de l’any passat? Hem evolucionat políticament parlant? I com a nació? De què serveix que el poble es manifesti si la seva representació institucional ensordeix crònicament? Estem millor o pitjor que fa un any? Silenci, no desperteu els polítics!

Les últimes enquestes indiquen que gairebé un 43% dels catalans es mostra favorable a la independència de Catalunya. Un cop més, la societat continua evolucionat, poc a poc, davant la preocupant estanqueïtat de la classe política. De nou, un pas per endavant. La independència requereix honestedat, rigor, responsabilitat i, sobretot, valentia. Unes característiques adjacents al centre de gravetat d’un societat catalana que continua desplaçant-se cap al sobiranisme. Però no podem oblidar que aquestes dades no deixen de ser el resultat d’una enquesta que no especifica l’ordre de prioritats i preferències de la societat. No ens enganyem, el vot és producte de molts factors (socials, econòmics, culturals, de confiança, ...) i la majoria social no s’aferra exclusivament a un únic concepte quan és l’hora de dipositar la papereta a l’urna. Tal i com està concebut el panorama polític actual, una hipotètica unitat de partits independentistes no seria suficient per garantir una majoria al Parlament que fos capaç de proclamar la independència. Sí, la unitat és necessària, però no suficient. És per això que l’independentisme ha de continuar evolucionant, no només per incrementar aquest percentatge favorable al sí, sinó també per enfortir-lo i dotar-lo d’arguments que el facin atractiu i viable. Cal estructurar-lo i crear una base conceptual de projecte de país. La independència ha de ser patrimoni de tots i no exclusivitat de la política d’esquerres. És l’esquerra la que està dividida, no l’independentisme. Hem de ser capaços d’aglutinar més i fer-ho des d’un punt de vista racional; arguments ens en sobren però cal aprofundir-hi i cal ser convincents. El cabal independentista ha de ser tan ample com el llit del riu que ens dugui a la llibertat, només així el projecte sobiranista tindrà possibilitats de futur.

Carles Esporrín


diumenge, 10 de juliol del 2011

9-J, EL CLAM CONTINUA

Unes 40.000 persones es manifestaren ahir pels carrers del centre de Barcelona sota el lema de la capçalera “Pel nostre futur, independència”. La marxa, convocada per la plataforma 9-J, començà a les sis de la tarda a la plaça Urquinaona i, avançant per la ronda de Sant Pere, acabà al Passeig Lluís Companys. Al finalitzar la manifestació, que transcorregué en un ambient festiu i amb gent de totes les edats, tingueren lloc els parlaments d’Heribert Barrera, Moisès Broggi i Oriol Domènech, entre d’altres. Barrera: “la manifestació d’avui és més modesta però ens omple el cor d’esperança”; Broggi: “no ens hem d’enfrontar a Espanya, hem de tenir un tracte entre iguals i ser bon veïns; Domènech: “els espanyols prefereixen un Colom italià, o portuguès abans que català”.

Cal destacar que l’organització hagué de suspendre el concert de Brams previst com a cloenda ja que l’Ajuntament de Barcelona, incomprensiblement, no autoritzà la instal·lació de l’escenari en cap dels emplaçaments sol·licitats, al·legant possibles problemes de trànsit. Fou així com els diversos parlaments s’hagueren de realitzar damunt d’un camió i els parlamentaris foren alçats amb un muntacàrregues. És lamentable que un país tracti així a personalitats tan destacables com els doctors Barrera, Domènech i Broggi, que amb més de 90 anys mereixen un respecte impropi de la situació que visqueren dissabte. L’Ajuntament de Barcelona no donà permís ni tan sols per instal·lar una tarima i fer els parlaments amb una mica de dignitat. Sr. Trias i per extensió senyors de CiU, s’han cobert de glòria i això que tot just comença la seva etapa al capdavant de l’alcaldia de la que ha de ser la capital del nostre país. Seria bo que repassessin la trajectòria d’aquests tres il·lustres personatges que han lluitat tota la vida per la llibertat de la nostra nació i que en qualsevol altre país serien tractats de forma rellevant. I vostès parlen de nacionalisme i de sobiranisme? Els hi hauria de caure la cara de vergonya. O és que després de les eleccions segons quin discurs ja “no toca”?

Més d’un centenar d’entitats, organitzacions (entre elles Irreductibles Baix Camp) i partits polítics com ERC, la CUP, Democràcia Catalana, Reagrupament i Solidaritat donaren suport a la mobilització. Destaca notablement l’absència de CiU que, un cop més, decidí desmarcar-se i no participar-hi. Segurament el pacte pels pressupostos del 2011 i alguns acords municipals, com el de l’Ajuntament de Reus, pesen massa. Així mateix, Òmnium Cultural decidí també no adherir-se a la convocatòria argumentant que “la funció de l’entitat no és la d’organitzar manifestacions”. Senyors d’Òmnium, no es tracta d’organitzar res, només de donar suport a la societat catalana que clama per la seva llibertat. O és que només s’apunten a cavall guanyador? I, finalment, també cal dir-ho, escàs ressò a TV3, la nostra.

La societat catalana avança un pas per davant de la classe política d’aquest país que continua sense saber com reaccionar davant del desplaçament del centre de gravetat sobiranista. Un any després, l’esperit del 10-J continua intacte per molt que alguns pretenguin dinamitar-lo. Si els polítics no ho fan, ho farem nosaltres. El 9 de juliol demostra que hi ha país, felicitats als organitzadors per la seva valentia.
 

Irreductibles Baix Camp










COMUNICAT PLATAFORMA 9-J

Podeu llegir el comunicat de la Plataforma 9-J després de la manifestació independentista d'ahir pels carrers de Barcelona al següent enllaç:



Continuem caminant cap a la independència
Irreductibles Baix Camp

divendres, 8 de juliol del 2011

EL DIA DE LA MARMOTA

La presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, ha anunciat que el pacte per l’acord dels pressupostos del 2011 s’ha signat fa unes hores. Així mateix, la dirigent popular ha manifestat que està exercint “l’oposició més responsable del Parlament per treure el país de la crisi” i que aposta perquè cada comunitat autònoma faci només les infraestructures que pugui pagar. Sí, ho heu llegit bé, “les infraestructures que pugui pagar”. Jo em pregunto: hem de fer les que puguem pagar abans o després de que ens espoliïn? Sra Alícia Sánchez Camacho, els catalans fa dècades que paguem les infraestructures de la resta de l’Estat Espanyol mentre les nostres deixen molt que desitjar. Jo li donaré un dels remeis per treure Catalunya de la crisi: per començar, desempalleguem-nos de l’espoli que ens ofega econòmicament i potser podrem construir les infraestructures que necessitem per créixer i desenvolupar-nos com a país. Catalunya necessita, urgentment, un Estat Propi. I, per cert, senyors de CiU, quant li costarà a Catalunya aquest nou pacte amb el Partit Popular? Aquesta pel•lícula ja l’hem vista i tots sabem com acaba.

D’altra banda, avui llegia que el sr. Isaac Sanromà, president de la Cambra de Comerç de Reus, s’ha reunit amb el sr. Francesc Vallès, diputat a Madrid pel PSC-PSOE, per tractar la crisi de les empreses locals. Per no dir-la molt grossa em limitaré a llençar una qüestió a l’aire: voleu dir que aquest personatge (sr. Vallès) és l’idoni per a aquests tipus de problemes? Em sembla que tenim molt mala memòria.

I per acabar, no puc passar per alt el ple de l’Ajuntament de Reus d’avui, seguit via Twitter (per cert, #plereus TT català). Després que diversos “twitaires” es fessin ressò de la frase pronunciada per la regidora del PP, Alícia Alegret: “hi ha un compromís amb el país, amb Catalunya”, la pròpia regidora contestava també via twitter: “he dit país, no nació, no sé pq us sorprèn”. Valoreu-ho vosaltres mateixos, jo em quedo sense paraules.


Ximeni, reporter

THOMAS ALBA EDISON, ELS CATALANS I LA BOMBETA

Diuen els reporters de l'època que el Sr.. Edison va fracassar un munt de vegades abans d'aconseguir que li funcionés la primera bombeta, fins i tot diuen que després del seu fracàs número cent irònicament va dir: ara ja sabem cent maneres que no valen per fer una bombeta.
Als Catalans amb la independència ens passa quelcom similar, nosaltres sabem on volem anar i sembla que també com ell desconeixem el camí, o no el tenim del tot clar. Ens diferencia del Sr. Edison però una cosa molt important, a diferència d'ell nosaltres sembla que no aprenem dels errors. Com a bon científic anotava totes i cadascuna de les provatures, en controlava els resultats, vigilava i no perdia ull de les conseqüències de cada canvi, així doncs cada dia era més a prop del resultat final. Nosaltres en canvi, estem guiats per uns polítics que fan canvis sobre la marxa, sense aturar-se a mirar res, temin gent que diu ser independentista i que fins i tot en el seu millor moment, després dels millors resultats electorals, desembre 2003, decideixen fer un gir cap a l'esquerra ""??"" recolzant un partit "espanyolero" al temps que donen l'esquena a l'únic partit nacionalista amb el que curiosament sumaven per fer govern, aquella famosa frase de "tenim la clau" i el posterior gest de donar el govern de Catalunya al PSC de Maragall és una cosa que per anys que visqui no entendré, aquell invent no va agradar a ningú, la gent d’ERC es sentia que la faixa que representava el PSC sempre sotmès a Madrid, era massa gruixuda, els mesetaris del PSOE que no volen sentir de cap intent d’ampliació de poder per part del que ells diuen “España periferica”, que segons ells no és més que això, perifèrica. Advertien un perill en la “join venture” Carod // Maragall; l’un, Carod era un individu perillós com a soci de govern; l’altre, en Maragall, remenava les cireres d’un cirerer que creien seu, fixeu-vos que tots els catalanistes del PSC han estat apartats sistemàticament de la cúpula del partit. Pel que feia als nacionalistes i als independentistes van quedar-se amb un pam de nas, suposo que va passar-los-hi el mateix que a mi. El cas és que la cosa no va acabar de rodar del tot rodona i coses com l’episodi de Perpignan o el de la corona d’espines a Jerusalem, ajudats pel NO a l’estatut d’ERC, que acabà provocant el cessament dels consellers d’ERC, van acabar de precipitar-ho tot de tal manera que van haver-hi eleccions anticipades el maig del 2006. Per sort en aquell moment, el partit que havia estat arraconat, tot i ser el guanyador de les eleccions de 2003, CiU, es va comprometre amb Maragall a garantir l’estabilitat del govern fins que es fessin les següents eleccions.

Arribats a aquest punt el Sr. Edison hauria pres un munt de notes, és més, ja duria fets milers de folis dels últims dos anys i escaig. Els catalans no, nosaltres no havíem après res i el resultat d’aquestes eleccions va ser molt similar al de les anteriors. Altra vegada guanyava CiU i altra vegada es produïa el “famós” pacte d’esquerres, aquesta vegada però el tema anava més lluny, molt més lluny, és feia el pacte amb un PSC més OE que mai, Carod pactava amb el PSC menys catalanista de la història, el resultat va ser un govern amb el que tots ens varem sentir enganyats, es va intentar enterrar la reivindicació nacional catalana, es va reduir la política catalana a un simple enfrontament entre dretes i esquerres, que va acabar transformant el Govern de la Generalitat de Catalunya en una mera diputació sense cap poder de decisió real, era una simple administració de baix contingut polític, amb l’agreujant de que aquesta vegada, es pot dir més alt però no més clar, algun dels partits del tripartit havia enganyat deliberadament el seu electorat, i no poc. Aquest segon invent ja sabeu tots com va acabar, l’estatut xafat com un tomàquet, ICV EUiA a càrrec de la policia i en contra de tot, el Montilla, que tot sigui dit es l’únic al PSC(OE) amb dignitat suficient per marxar, rebent hòsties de tot arreu, fins i tot del seu propi partit i ERC com el colós en flames, allò que diuen els castellans de “sin plumas y cacareando” a l’esguard de tot això esquerra es trenca, surt R-Cat que defensa la via independentista i una regeneració democràtica que malauradament no acaben de rutllar, un cop d’estat a Tarragona i d’altres problemes amb les llistes esgarrien el tema. Apareix també esquerra independentista que de corrent d’ERC acaba lligant dins d’una coalició a la que concorren altres partits alguns d’ells de nova creació, i d’altres amb poc més d’una dotzena de militants. La coalició donà bons resultats als comicis de novembre de 2010 i els haguera seguit donant de no ser pels personalismes amb un ego massa gran, ajudats pels mateixos del cop d’estat a R-Cat la van rebentar inventant-se un partit que fagocitava la coalició. La prova la tenim en unes municipals al 2011 que han passat de ser la possible confirmació del progrés a la demostració del fracàs de l’opció independentista. Per molt que vulguin dissimular això ha estat, ERC en picat, menys vots que mai, han perdut lo impensable. R-Cat tot i que ha tingut la prudència de no anar als municipis per anar, tampoc ha obtingut els resultats esperats. De la coalició que ara es partit col•ligat, o quelcom així, millor ni parlar-ne, han anat al més pur estil suïcida, presentant-se sense candidats consensuats, sense altre programa que l’espoli o l’espoliació perquè ni en això estan d’acord i s’han fotut l’hòstia que alguns vàrem preveure i vàrem ser expulsats per avisar, deien que posàvem pals a les rodes, quines rodes??.

Bé, tot està explicat, o si més no exposat, només falta dir-vos una cosa, siguem com el Sr. Edison. Prenem nota, crec que tenim prou informació com per a que ens quedi clar quins són els materials no desitjats dins de la nostra bombeta, la independència de Catalunya, ara ja sabem qui ha fet malament la seva feia, mireu bé els noms que ocupen la direcció dels anomenats partits independentistes i tant si militeu en un d’aquestos partits com si sou independents, valgui la llicència literària, tingueu ben clar que aquests individus no es mereixen un altra oportunitat, que fer-ho més malament és gairebé impossible, que a la política si va per servir al poble, no per servir-se’n. No voldria que el lector cregués que vull fer una llista a l’estil nazi, però nois hem de començar a triar de qui ens fiem, cal ser intel•ligents, ja sé que els líders no surten dels arbres, però tampoc surten d’entre les runes dels partits que s’autodestrueixen per egos inflats i desviats

Els gossos obren els ulls quinze dies desprès de néixer, els gilipolles no els obren mai.
No siguem gilipolles!


Salut i Independència
Manel Baxerias i Triay

dimecres, 6 de juliol del 2011

PREPAREM L'OFENSIVA

D'ON PARTIM:

Posem el comptador a "0"...

Prou d'enveges i gelosies entre partits polítics nacionalistes.
Prou de paraules buides i sense sentit.
Prou de promeses repetitives i per complir.
Prou de "Qui dies passa any empeny".
Prou de "Jo -i/o el meu partit- tinc la raó, i la meva idea es la vàlida per unificar tots els moviments Independentistes”.
Prou de "Encara no és el moment".
Prou de posar per davant els interessos personals i/o de partit als de País.
Prou de COVARDIA.


PASSEM A L'ESTRATÈGIA:

Quin camí hem de seguir i COM ho hem de fer...

Senyors líders de tots aquells partits polítics que defensen la sobirania de Catalunya, anomenats Independentistes. Escoltin els ciutadans i realitzin una heroïcitat, -encara que sigui per una sola vegada -, renunciïn a presentar candidatura dels seus propis partits a les properes eleccions al "congreso de los diputados" de les espanyes i recolzin, promocionin, col·laborin i treballin per una ÚNICA CANDIDATURA CATALANA INDEPENDENTISTA, formada únicament i exclusiva per persones de contrastada vàlua, QUE MAI HAGIN FORMAT PART DE CAP LLISTA ELECTORAL DE QUALSEVOL PARTIT POLÍTIC.

Només així aconseguirem anul·lar aquestes divisions d'independentistes que tant de mal ocasionen al nostre País, i pel contrari tant de bé fan al país veí.


Per arribar a L'OBJECTIU FINAL:

Aconseguir separar el grà de la palla, (botiflers o no botiflers, adherits o no adherits, patriotes o no patriotes......) que cadascú faci la seva pròpia valoració. Però pensem per un moment i siguem positius i optimistes, oblidant-nos del conte de la lletera, que es pogués arribar a un consens del 100%, !units tots junts¡. Això representaria aconseguir una força representativa tal, que si ens basem en els resultats dels últims sondejos (41,8% dels ciutadans catalans favorables a la Independència), s’arribaria a un nombre d'escons suficients per ser la 3a força política del "congreso de los diputados". Això representaria un pes específic determinant a l'hora d’establir possibles negociacions amb contrapartides més beneficioses que totes les que s'han aconseguit fins ara, fins arribar per la via de consens a un Referèndum que legitimaria d'una vegada per totes la nostra Independència i l’alliberament d'un país que només ens vol per espoliar-nos els nostres impostos.

EL VOT INDEPENDENTISTA DEMANA UNA ÚNICA OPCIÓ VÀLIDA I EFICAÇ, SÓLIDA I SENSE FISSURES.

Donem-los-hi, no siguem egoistes i per una vegada pensem en clau de País. Fem-ho pels nostres avantpassats, per les generacions venidores i per nosaltres mateixos.


VISCA CATALUNYA LLIURE !!!
Blai Llauradó
Un irreductible Patriota Català

dimarts, 5 de juliol del 2011

L'AJUNTAMENT DE REUS REQUERIT PER IMPAGAMENT

A Reus ens tallen la llum perquè l'Ajuntament no pot pagar

Segons diverses fonts contrastades i tal i com publica el diari digital delCamp.cat, el deute acumulat per l’Ajuntament de Reus en concepte de factures de consum elèctric puja més de 800.000 Euros. És per això que la companyia subministradora d’electricitat Endesa ha advertit el consistori reusenc que, si una part d’aquest deute (poc més del 50%) no es fa efectiu abans del proper 1 d’agost, procedirà a tallar diferents subministraments no essencials per impagament. Aquests talls podrien afectar l’Antic Arxiu Municipal, el Casal de Joves o alguns espais d’associacions de veïns. El passat 15 d’abril i després de que el govern de la ciutat donés llum verda a l’operació de crèdit que ha de servir per finançar l’edifici del Tecnoparc – darrer ple de la legislatura -, els Irreductibles denunciàrem la difícil situació econòmica en la que es troba l’Ajuntament reusenc i la càrrega que això suposa per a tots els ciutadans. Una greu situació que ens aboca a patir un endeutament que s’ha incrementat des del 66% fins al 82% i que suposa sobrepassar el límit del 75% que estableix l’Estat Espanyol per tal d’ajustar el dèficit dels ajuntaments. No ha passat ni un mes des de la constitució del nou govern i ja ens trobem en aquesta lamentable situació impròpia d’un Ajuntament com el de Reus i d’un país com Catalunya.

En aquest context voldríem recordar a alguns socis de govern autonomistes i de caire nacionalista espanyol (PP) que un dels problemes que pateix Catalunya és l’espoli fiscal al que el sotmet l’Estat Espanyol. Un espoli que ens ofega i que ens impedeix l’evolució i el creixement com a país. Així mateix, tampoc podem oblidar que una part important del problema actual de finançament és també fruit d’una gestió més que discutible dels propis recursos duta a terme en els darrers anys. Així mateix, un dels partits polítics responsables d’aquesta mala gestió (PSC - PSOE) és el mateix que votà en contra del pagament del fons de competitivitat que l’Estat Espanyol deu a Catalunya.

És per això que els irreductibles, en els propers dies, plantejarem als diferents grups polítics municipals la presentació d’una moció per tal que el nostre Ajuntament expressi un posicionament polític clar i rotund en contra de l’espoli fiscal al que estem sotmesos com a país i de retruc com a ciutat i que es plantegin a les institucions espanyoles corresponents les iniciatives polítiques necessàries per tal d’obtenir un finançament sobirà i evitar així que es tornin a produir episodis tant lamentables com aquest.


Irreductibles Baix Camp