Diuen els reporters de l'època que el Sr.. Edison va fracassar un munt de vegades abans d'aconseguir que li funcionés la primera bombeta, fins i tot diuen que després del seu fracàs número cent irònicament va dir: ara ja sabem cent maneres que no valen per fer una bombeta.
Als Catalans amb la independència ens passa quelcom similar, nosaltres sabem on volem anar i sembla que també com ell desconeixem el camí, o no el tenim del tot clar. Ens diferencia del Sr. Edison però una cosa molt important, a diferència d'ell nosaltres sembla que no aprenem dels errors. Com a bon científic anotava totes i cadascuna de les provatures, en controlava els resultats, vigilava i no perdia ull de les conseqüències de cada canvi, així doncs cada dia era més a prop del resultat final. Nosaltres en canvi, estem guiats per uns polítics que fan canvis sobre la marxa, sense aturar-se a mirar res, temin gent que diu ser independentista i que fins i tot en el seu millor moment, després dels millors resultats electorals, desembre 2003, decideixen fer un gir cap a l'esquerra ""??"" recolzant un partit "espanyolero" al temps que donen l'esquena a l'únic partit nacionalista amb el que curiosament sumaven per fer govern, aquella famosa frase de "tenim la clau" i el posterior gest de donar el govern de Catalunya al PSC de Maragall és una cosa que per anys que visqui no entendré, aquell invent no va agradar a ningú, la gent d’ERC es sentia que la faixa que representava el PSC sempre sotmès a Madrid, era massa gruixuda, els mesetaris del PSOE que no volen sentir de cap intent d’ampliació de poder per part del que ells diuen “España periferica”, que segons ells no és més que això, perifèrica. Advertien un perill en la “join venture” Carod // Maragall; l’un, Carod era un individu perillós com a soci de govern; l’altre, en Maragall, remenava les cireres d’un cirerer que creien seu, fixeu-vos que tots els catalanistes del PSC han estat apartats sistemàticament de la cúpula del partit. Pel que feia als nacionalistes i als independentistes van quedar-se amb un pam de nas, suposo que va passar-los-hi el mateix que a mi. El cas és que la cosa no va acabar de rodar del tot rodona i coses com l’episodi de Perpignan o el de la corona d’espines a Jerusalem, ajudats pel NO a l’estatut d’ERC, que acabà provocant el cessament dels consellers d’ERC, van acabar de precipitar-ho tot de tal manera que van haver-hi eleccions anticipades el maig del 2006. Per sort en aquell moment, el partit que havia estat arraconat, tot i ser el guanyador de les eleccions de 2003, CiU, es va comprometre amb Maragall a garantir l’estabilitat del govern fins que es fessin les següents eleccions.
Arribats a aquest punt el Sr. Edison hauria pres un munt de notes, és més, ja duria fets milers de folis dels últims dos anys i escaig. Els catalans no, nosaltres no havíem après res i el resultat d’aquestes eleccions va ser molt similar al de les anteriors. Altra vegada guanyava CiU i altra vegada es produïa el “famós” pacte d’esquerres, aquesta vegada però el tema anava més lluny, molt més lluny, és feia el pacte amb un PSC més OE que mai, Carod pactava amb el PSC menys catalanista de la història, el resultat va ser un govern amb el que tots ens varem sentir enganyats, es va intentar enterrar la reivindicació nacional catalana, es va reduir la política catalana a un simple enfrontament entre dretes i esquerres, que va acabar transformant el Govern de la Generalitat de Catalunya en una mera diputació sense cap poder de decisió real, era una simple administració de baix contingut polític, amb l’agreujant de que aquesta vegada, es pot dir més alt però no més clar, algun dels partits del tripartit havia enganyat deliberadament el seu electorat, i no poc. Aquest segon invent ja sabeu tots com va acabar, l’estatut xafat com un tomàquet, ICV EUiA a càrrec de la policia i en contra de tot, el Montilla, que tot sigui dit es l’únic al PSC(OE) amb dignitat suficient per marxar, rebent hòsties de tot arreu, fins i tot del seu propi partit i ERC com el colós en flames, allò que diuen els castellans de “sin plumas y cacareando” a l’esguard de tot això esquerra es trenca, surt R-Cat que defensa la via independentista i una regeneració democràtica que malauradament no acaben de rutllar, un cop d’estat a Tarragona i d’altres problemes amb les llistes esgarrien el tema. Apareix també esquerra independentista que de corrent d’ERC acaba lligant dins d’una coalició a la que concorren altres partits alguns d’ells de nova creació, i d’altres amb poc més d’una dotzena de militants. La coalició donà bons resultats als comicis de novembre de 2010 i els haguera seguit donant de no ser pels personalismes amb un ego massa gran, ajudats pels mateixos del cop d’estat a R-Cat la van rebentar inventant-se un partit que fagocitava la coalició. La prova la tenim en unes municipals al 2011 que han passat de ser la possible confirmació del progrés a la demostració del fracàs de l’opció independentista. Per molt que vulguin dissimular això ha estat, ERC en picat, menys vots que mai, han perdut lo impensable. R-Cat tot i que ha tingut la prudència de no anar als municipis per anar, tampoc ha obtingut els resultats esperats. De la coalició que ara es partit col•ligat, o quelcom així, millor ni parlar-ne, han anat al més pur estil suïcida, presentant-se sense candidats consensuats, sense altre programa que l’espoli o l’espoliació perquè ni en això estan d’acord i s’han fotut l’hòstia que alguns vàrem preveure i vàrem ser expulsats per avisar, deien que posàvem pals a les rodes, quines rodes??.
Bé, tot està explicat, o si més no exposat, només falta dir-vos una cosa, siguem com el Sr. Edison. Prenem nota, crec que tenim prou informació com per a que ens quedi clar quins són els materials no desitjats dins de la nostra bombeta, la independència de Catalunya, ara ja sabem qui ha fet malament la seva feia, mireu bé els noms que ocupen la direcció dels anomenats partits independentistes i tant si militeu en un d’aquestos partits com si sou independents, valgui la llicència literària, tingueu ben clar que aquests individus no es mereixen un altra oportunitat, que fer-ho més malament és gairebé impossible, que a la política si va per servir al poble, no per servir-se’n. No voldria que el lector cregués que vull fer una llista a l’estil nazi, però nois hem de començar a triar de qui ens fiem, cal ser intel•ligents, ja sé que els líders no surten dels arbres, però tampoc surten d’entre les runes dels partits que s’autodestrueixen per egos inflats i desviats
Els gossos obren els ulls quinze dies desprès de néixer, els gilipolles no els obren mai.
No siguem gilipolles!
Salut i Independència
Manel Baxerias i Triay
