#JOBOSCH

Estic patint, ho reconec. A aquestes alçades, tenir més o menys representació independentista al parlament espanyol és secundari davant el desprestigi de les opcions polítiques sobiranistes. Hem arribat un punt que quedar-nos com estem ja és un èxit tenint en compte la colla d’insensats que van pel món dient que son polítics que treballen per un estat propi. Egocèntrics, mediocres, individualistes i pobres d’esperit ens allunyen de la Catalunya gloriosa i ens volen vendre com a xarlatans de fira que ells son el camí, quan no son capaços ni de gestionar el camí de les seves pròpies vides. En la darrera dècada, tots aquests salvapàtries han dilapidat una base electoral que, ben gestionada, hagués pogut ser la primera pedra per assolir una majoria social. Maldestres, poltronaires ignorants i el que és pitjor, inconscients de les seves pròpies limitacions i misèries, possiblement s’han carregat de forma irremeiable la constitució de l’Estat Català a curt termini.

Amb aquest estat d’ànim afronto la decisió de votar el 20N i el que seria lògic és que marxés cap a la muntanya a buscar rovellons i me’ls mengés al vespre tot contemplant com els espanyols van fent. No obstant, votaré, i votaré l’eix Junqueras-Bosch, i fixeu-vos que no dic ERC ni Reagrupament expressament perquè ja em sento prou estúpid per almenys no intentar disminuir el meu sentiment de culpa. Els votaré per 3 motius:

1.- Perquè no sé si s’ho creuen o no però parlen  desacomplexadament de independència. Sense tacticismes ni ambigüitats.

2.- Perquè crec que ERC és un pilar fonamental del independentisme polític, una marca de valor incalculable i algú l’ha de salvar de la tribu de incompetents que l’ha gestionat fins ara. No sé si Junqueras se’n sortirà o si és el perfil adequat, però ara com ara és l’únic que apunta maneres i, per tant, es mereix una oportunitat. Si aquestes eleccions Junqueras no treu uns resultats mínimament raonables, se’l menjaran viu. (I si els treu possiblement també). Per això crec que el votant independentista hauria de intentar apuntalar una casa que cau a veure si aconsegueixen refer-la. (Penseu, els qui opineu que caldria que desaparegués, el que costa crear una marca nova)

3.- És difícil creure, a aquestes alçades, amb la capacitat de molta gent de ERC o de Reagrupament, però son independentistes i per tant, treure zero a l’examen espanyol seria un nou desprestigi per a tots nosaltres. Si es mantenen o fins i tot pugen una mica i entren els d’Amaiur , semblarà més gros del que és. Cal ser pràctics i pensar en la visualització exterior de tot plegat.

Un cop ja vaig prestar el vot a ERC i se’m van pixar a la cara i més endavant vaig intentar ajudar a Reagrupament i em van expulsar. No obstant, pensant en el futur,  estic disposat a posar-me una pinça al nas pels motius expressats i votaré l’eix Junqueras – Bosch amb l’esperança que facin net i revitalitzin el panorama. I sí, patiré fins a l’últim moment per si els de Solidaritat s’inventen alguna mentida contra en Bosch, per si Carretero plega enfadat perquè li han pres una joguina o per si Ridao o Puigcercós impugnen les eleccions primàries per no haver fet paperetes en sànscrit. Però aquest procés de patiment seguirà fins que tots aquests funestos agents del independentisme tràgic i mediocre desapareguin del mapa i per a fer això caldrà ajudar als que queden dins i també pensen que les coses han de canviar per tal que els puguin prendre les claus de la casa, i de la poltrona.

 

Lluís Gibert

JO DE GRAN VULL SER O'LEARY

Després del “magnífic” acord amb les majors del cinema, ja tenim aquí un altre espectacular acord amb Ryanair que s'anuncia a bombo i plateret abans de les eleccions. Fixeu-vos com van canviant les coses, com que amb Madrid no s'atreveixen ni a negociar, ara es tracta de sortir a la foto amb qui fa quatre dies ens sotmetia a xantatge i abusava de la nostra situació debilitada de poder de fireta. Toca doncs fer-se la foto amb els espavilats de Ryanair que, com a empresa privada no hi tinc res a dir, però com a salvadors de la nostra incipient infraestructura aeronàutica no se si son massa bones companyies. En tot cas, sembla a ser que les vergonyes del Senyor Recoder aguanten això i molt més, igual que les d'en Mascarell, si fa o no fa.

No s'ho perdin, senyores i senyors del circ de l'autonomia. Cinc anys més d'escorrialles, sense masses concrecions ni rutes (els detalls a vegades entorpeixen una bona història d'amor). El que sí que ens han dit és que si no compleixen no cobren ajudes (el Sr. O'Leary ja tremola) i que mai més deixaran els aeroports sense activitat a l'hivern. Home, Sr. Recorder, no ho digui això de "mai més", que els espanyols l'estan sentint i ja deuen estar tots tirats per terra morts de riure quan han descobert que si pugen les tarifes l'acord se’n va a norris. Un petit detall sense importància deixar fora a AENA de l'acord, més que res perquè si volen pujar tarifes se l’haurà de menjar amb patates  i aquest somriure de satisfacció que li produeix rebaixar el país fins a quotes insospitades

I per cert, com a Reusenc, estic veritablement impressionat de la intervenció en tot aquest afer dels agents del territori, especialment de l'alcalde de Reus, al que el tenen en tant alta consideració que ni tant sols l'han deixat sortir a la foto. Deu ser que potser els Convergents de Barcelona ja donen a Reus per perdut en mans dels alegres populars. Es clar que potser no ens podem queixar, sembla ser que el Sr. Àngel Ros, com a bon espanyol, reclama també el pacte de la misèria per l'aeroport d' Alguaire. Si es que acabarem traient-nos els ulls per un plat de llenties. Molt patètic tot plegat.

En tot cas, indiscutiblement, quan sigui gran vull ser com el Sr. O'Leary, President de Ryanair. Un senyor que fa i desfà el que li dona la gana, diu el que li ve de gust, i al final, els polítics encara li besen el cul, no em digueu que no té mèrit Ara entenc perfectament els Shows del Sr. O'Leary. L'únic que intenta és posar-se al nivell dels seus negociadors i vist el que hi ha encara trobo que els dignifica en excés, perquè els pinta com a uns imbècils, quan en realitat el que hauria de fer és equiparar-los al que son, uns mediocres sense la més mínima dignitat.

Lluís Gibert

20 - N

Des de fa uns dies em rossega un estrany neguit. L’he compartit amb els amics i coneguts i he comprovat que aquest mal amenaça en convertir-se en epidèmia. Us preguntareu quin és l’origen de la malaltia, doncs no és altre que una fatídica data, el 20 N. Ja té conya la data. Què farem aquell dia, anar a votar o abstenir-nos? Per la gent com jo que vàrem lluitar per poder votar amb normalitat i freqüència ens costa una mica passar de tot, així que caldrà escollir una opció. Desprès de donar-hi molts tombs he descartat votar CIU, perquè penso que és un partit poc valent que té entre les seves files encara massa personatges que treballen pels veïns de més enllà de la Franja de Ponent. Tampoc votaré Iniciativa, perquè considero que ni és nacional, ni du a terme tots els “ismes” amb què s’embolcalla. No cal dir que ni considero els parits d’obediència espanyola. Arribats a aquest punt, cerco una opció independentista i només trobo ERC. És aquesta l’opció que jo esperava? No, evidentment. Crec que aquest partit encara no ha fet net de tots els quadres que el varen dur a la gran ensulsida, però és la única opció que ha començat, tot just, el camí de la unitat nacional, almenys amb R.Cat i el algun grup menor. Però aquest no seria un motiu prou decisiu per a votar-los, si no fos que de no reforçar l’única opció trencadora que es presenta, els espanyols se’n riurien del nostre independentisme sociològic, que encara no ha trobat la deguda traducció política.

Que cadascú faci les seves consideracions però, al cap i a la fi, són unes eleccions espanyoles i l’únic que fa por a l’ albatros blau és l’estelada, no les quatre barres dels pactistes de sempre.

Pere Olivé.

PAÍS BASC, EL DIA DESPRÉS

Les armes han deixat de fumejar. A un costat 829 morts, a l’altre 470. En conjunt moltes famílies destrossades, massa fantasmes per foragitar. Cal reconèixer el patiment dels afectats, de tots, però cal fer un camí nou. Hi ha exemples anteriors que poden aportar els seus fruits. Ara es plantegen nous reptes, primer apropar els presos i excarcerar a Arnaldo Otegui, que ha estat una peça important en el procés de pau. De sempre és sabut que ni es mata el missatger, ni se l’engarjola. El Dret Internacional obliga a tots els demòcrates. En segon terme cal legalitzar totes les forces polítiques basques. Sense tothom en el fòrum de la política no hi haurà una oportunitat per a la pau, per a la solució política del conflicte. L’estat espanyol faria bé en anul•lar la llei de partits, que com l’audiència nacional (tan provisional ella), pertanyen a règims gens democràtics.

Si és cert que en democràcia es poden expressar tota mena d’opinions i defensar els drets col•lectius dels pobles, deixem parlar el País Basc .Per variar estaria bé que els espanyols es donessin un bany de cultura democràtica a l’estil europeu, no a l’estil Cavallieri Berlusconi.

Pere Olivé.

CINEMA EN CATALÀ AL COVE

Quan fa unes setmanes vaig veure en directe la compareixença del Conseller Mascarell amb representants de les distribuïdores de cinema per tal d’anunciar una merda d’acord (perdoneu pel llenguatge, en diré algunes de grosses) vaig sentir vergonya. Vergonya per un govern i un país al qui estan manllevant, poc a poc, l’única cosa que no ens poden espoliar, la nostra dignitat. Que una màxima autoritat escenifiqui un acord de mínims amb uns senyors que van amenaçar amb deixar sense cinema al nostre país és una de les coses més patètiques que he hagut de suportar com a català, i ja en porto moltes.

L’augment significatiu de pel·lícules en català, que prometia el Conseller Mascarell, a Reus ha estat una veritable enganyifa, en tant que no ha estat ni significatiu ni res i el resultat ha estat que cap pel·lícula s’ha pogut veure doblada al català des d’aquell ignominiós acord. A Tarragona, que és capital provincial com tots sabem, (i això agrada molt al govern convergent), sí que és cert que se n’ha estrenat alguna més, però no n’hi ha per llençar coets. Aquest cap de setmana , per exemple, vaig anar a veure amb la família i uns amics en Tintin en català en sessió matinal i ens vam trobar amb la sorpresa que, sense previ avís, l’havien desprogramat . Com a amant del cinema que sóc, en 30 anys que fa que hi vaig, mai m’havia passat, mai, que hi anés i hem diguessin que la pel·lícula ja no es feia, sense cap més explicació. Aquest episodi m’ha fet reflexionar sobre dues qüestions. En primer lloc, que tenim uns polítics covards, mediocres i fills de puta que es baixen els pantalons quan els amenacen (ja he dit que la diria grossa) i dues, que és evident que qui no es fa respectar, qui no fot un cop de puny damunt la taula i es fa valer, el prenen pel “pito del sereno”, que és el que ens passa als catalans gràcies a tots aquests polítics que tenim.

Aquest cap de setmana he sentit vergonya i indignació davant la venedora d’entrades quan m’ha dit que la pel·lícula ja no la feien i que si volíem anéssim a veure-la en espanyol o amb versió original doblada a l’espanyol. Ara resulta que per falta de capacitat, amb el català, al cinema, hem de triar si ens violen o ens assassinen, i es clar, els polítics cagats i col·laboracionistes han decidit que millor acceptar la violació que no pas la mort. Doncs jo no hi estic d’acord. Davant d’una amenaça el que haurien d’haver fet tota aquesta colla de paràsits botiflers és plantar la Llei del nostre parlament als morros dels sòmines de les majors a veure si tenien ens sants collons de no distribuir pel·lícules a un dels mercats més importants d’Europa i, si havíem de morir, doncs molt bé, moriríem, però ben drets i amb dignitat.  Suïcidi?  No, al final, i com que no som un Estat, possiblement hauríem d’haver acabat negociant, però us ben asseguro que els resultats haurien estat molt més beneficiosos per al català perquè hauríem demostrat fermesa, determinació i que no tenim por. En una paraula, dignitat.

Lluís Gibert

PRESENTACIÓ DE L'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

Dissabte, a les 8 en punt del vespre, s’iniciava l’acte de presentació de l’Assemblea Nacional Catalana al Palau Bofarull de Reus, s’hi aplegaven les Assemblees comarcals del Camp de Tarragona i es feia la presentació conjuntament. Com a convidats: Joan Reig, Lluis Llach i Pere Pugès.

Posada de llarg força digna, en un espai ple de gom a gom, amb moltes cares conegudes de l’ampli espectre independentista de tot el Camp i força gent anònima, com deia, ple de gom a gom. Tampoc hi podien faltar molts polítics professionals, des de l’alcalde Pellicer, que passejava amunt i avall per l’accés a la sala, fins a la inesperada visita del Sr. Pérez, ex alcalde socialista de la ciutat de Reus. Dos contrastos força diferents, el primer governant la ciutat amb mà de ferro amb l’Alicia Alegret del Partido Popular, i el segon, que segurament farà campanya per a la Sra. Chacon i la seva cabra de la Legió.

Tot i això, ambient força entusiasta i la gent amb ganes d’escoltar alguna cosa nova, algun bri d’esperança en la ja molt castigada societat independentista.

Parlaments encoratjadors de Joan Reig i Lluís Llach, plens d’exemples de típics atacs contra la societat catalana i frases contundents des dels segles passats fins l’actualitat, cants a la unitat i festejos amb els somnis de tots, ganes d’agradar i ganes d’encoratjar el públic, i aquest que es deixa inundar de bones sensacions en els moments claus de l’acte.

Pere Pugès explica el full de ruta fins el 2014, data màgica en què portarem 300 anys servils sota l’imperi espanyolista. Recordo el linxament públic que es va fer al desprestigiat per mèrits propis  Carod-Rovira, doncs potser no es tanta vegetada el que va dir llavors. Per aquesta Assemblea l’important és el municipalisme, la pressió social a cadascun dels pobles de Catalunya, començant per la declaració del poble o ciutat per la independència, com en aquestes contrades ja han realitzat Maspujols i La Selva del Camp. Agitació social és el que podríem definir que s’encarregarà l’Assemblea de gestionar, pressió sobre els Municipis per tal de pressionar el Parlament, de ben segur que serà tasca difícil, però no impossible. Creació d’assemblees locals fins un mínim de 500 abans del 2014, tot un repte vistos alguns alcaldes patriotes que ronden pel país. I, finalment, un acte de desobediència envers l’estat espanyol i convocar un referèndum des de cadascun del pobles associats en un mateix dia i una mateixa pregunta. I a partir d’aquí: o proclamació d’independència des de el parlament o referèndum oficial  amb el permís de l’estat.

Aquest, més o menys, és el full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana, tan complicat com avariciós, difícil com possible, cruel com encoratjador, costerut com lluitador, aquest es el compromís de l’Assemblea. Esperem i desitgem que els seus camins no es creuin amb els camins dels aprofitats de la causa independentista, encara que alguns ja rondaven entre aquest gran públic que omplia la sala del Palau Bofarull de Reus.

Molta sort i, sobretot, força per seguir lluitant.

Ximenis, reporter