Els nostres antecessors deien que hi ha temps per a tot: ja sigui per la feina, com pel descans; un temps per festejar i un altre per la reflexió. Penso que a Catalunya, o més concretament als nostres ciutadans, ens convé un temps de profunda reflexió, car en cas contrari haurem de visitar més el psiquiatre que el mateix Woody Allen. Aquest estiu podria ser un bon moment, compaginar el merescut descans amb repensar els darrers esdeveniments; aquets darrers anys ens han passat moltes coses i el món ha canviat força.
Sempre he cregut que una acció equivocada pot ser degudament corregida. El que no és tan senzill d’esmenar són les accions erràtiques i les actuacions incongruents de la nostra classe política que sembla estar fent sempre una passa endavant, dues endarrere i alguna de costat. És ben cert que la història no és ben bé un moviment cíclic i que el materialisme històric no ha fet sempre avançar la Humanitat. Però tampoc es pot seguir perdent el temps a l’hora d’intentar un canvi significatiu i definitiu per a la nostra nació. Caldria no esperar a tenir més condicionants contraris a nivell global per obtenir la nostra llibertat.
Intentaré posar alguns exemples per fer-ho més entenedor; allò de fer pedagogia tan en voga. És congruent que les forces nacionalistes s’esquincin les vestimentes perquè la UE hagi reglamentat que les mercaderies que es generen a la CEE duguin almenys l’espanyol? Com volem que se’ns admeti etiquetar el producte en català si el nostre estat plurinacional no ens reconeix el mateix rang oficial?
No n’hi ha prou que sigui la tretzena llengua més parlada d’aquest àmbit (de les vint-i-set) perquè li falta el reconeixement i a Europa només compten els estats. I això senyors serveix també pel tema de les seleccions esportives, pel de les nostres ambaixades "culturals", pel tracte directe amb Europa dels nostres temes d’interès i per un grapat de coses que et venen regalades quan ets estat.
No es pot continuar jugant a fer d’estat sense ser-ho, les aparences són només això, miratges.
Un altre cas és el de l’espoli, paraula políticament correcte per anomenar el robatori fet des d’una imposició de força, la jurídico-político-militar. Quant de temps més perdrem intentant que ens robin menys, per no ofegar-nos, sabent que ells viuen del nostre esforç. I que consti que la insubmissió fiscal que proposa Òmnium Cultural em sembla un bon detonant per engegar la revolta. No es pot seguir regalant el que produeix el poble català perquè a hores d’ara ja ho necessita un sector de la nostra societat que ho passa magra.
Pot el nostre actual govern pensar que desprès de la Sentència de l’estatut, i les que l’han seguit encara pitjors, els espanyols podran fer-ne amb "una lectura generosa"?
Els nostres partits que ens vénen la doctrina light de l’alliberament, per exemple Esquerra (ex ERC); es pot dir que desprès de l’ensulsida ha fet la reflexió que calia? No us sona el seu discurs el mateix de sempre, amb les mateixes persones i idèntiques solucions? Una esquerra amplia altra vegada. Res de transversalitat, res de generositat, res imaginatiu, res engrescador. No es suma.
S.I. (Solidaritat per la Independència), continuen fent-nos creure que es pot fer alguna cosa positiva copiant formules que altres han inventat i treballat, això sí, ells s’encarreguen de rebentar-les amb èxit; per no parlar de com els seus dirigents (els que queden) s’apunyalen amb gust.
Per part de Reagrupament cal esperar que es mantinguin com un projecte seriós de l’independentista per poder vertebrar el que de ben segur ha de sorgir a no tardar. Realment tot i que varen cometre algunes errades, no mereixien els resultats que varen obtenir.
Pel que fa a la resta de formacions sembla que volen jugar per enèsima vegada a la loteria nacional: Rubalcaba o Rajoy. Erre que erre; regulars pels espanyols i nefasts pels catalans.
Espanya mai serà plural, ni el PSOE federal, ni el PP autonomista. Algú encara ho dubte? Si ho hagués volgut ser, les quatre llengües estarien en els bitllets, en els segells, en les matricules. Collons que això ho fa fins i tot l´Eroski. I això que aquí és inversemblant, és realitat en països propers sense que passi res.
Deixem d’invertir temps i esforços (més d’un segle i mig) en voler fer una Espanya oberta, moderna, generosa, europea... Ells no són així, és el seu ADN. Com més van les coses, fets succeïts en altres èpoques, ara serien impensables. Algú veu a catalans podent formar part del govern central i amb càrrecs de pes? Doncs abans va ser possible, amb Pi i Maragall, Marcelí Domingo i el mateix Companys.
En definitiva el que volia dir-vos és que Espanya ni interessa a Europa, ni se la creu ningú. De ben segur que la UE preferiria que s’esquincés i que Galícia, Catalunya i Euskadi anessin per separat, seria més estable i fructífer. Cal demanar d’una vegada que canviïn els nostres polítics, que els succeeixin persones honestes, eficients, patriotes amb les idees clares i els actes valents i inequívocs. És l’hora de Catalunya. Prou de perdre el temps, els "quartos" i la dignitat. Fem-ho per la llibertat i per nosaltres mateixos.
Pere Olivé.