INNOVAGATE

Nou article de l'advocat i membre dels Irreductibles, Lluís Gibert, al digital delcamp.cat:


http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=20072


Irreductibles Baix camp

EL VÍDEO DEL MERCADAL

Commoció a l’Acadèmia cinematogràfica d’Europa. El recent curtmetratge, que es podia veure a la façana de l’Ajuntament de Reus, on diverses personalitats del món de Reus desitjaven unes bones festes  ha remogut les encarcarades estructures del màxim òrgan del setè art europeu. Lars Von Trier ja s’ha afanyat en reclamar l’autoria. En un evident estil Dogma95*, càmera a l’espatlla i sense escenografies artificials, la petita joia cinematogràfica que subtilment es desplegava cada dia a les 19:00 hores a la Plaça del Mercadal pot ser la llavor d’una nova revolució en l’ anomenat cinema de realisme polític. Colofó sublim de l’acció micropolítica, desenfocat, mogut, sensibler, estrident, psicodèlic, arítmic i desestructurat, reflectia de forma exacte i cruent la realitat del Reus post apocalíptic tripartit i mesell de la caspa espanyolista.

Per a major delectació de l’espectador, el director també havia triat protagonistes no professionals per tal de donar un to distès i fresc, si bé, de sobte, en desbordant genialitat, intervenien dos consagrats actors avesats en l’art parlamentari, reputats professionals de llargues trajectòries, que en una interpretació sublim, amagant les seves evidents virtuts i capacitats,  interpretaven a dos autèntics mediocres amb ínfules i afany de protagonisme exacerbat, en una paràbola incommensurable del que serien dos politiquets de poble amb unes  ganes boges i malaltisses de sortir a la foto, o al vídeo, és clar.  La parodia del polític provincià i crescut en el seu ego esdevé reflex brutal del missatge que ens volia transmetre el director i que penetrava en el subconscient de l’espectador atònit, fins al punt de preguntar-se, espantat i aterrit, si aquest vídeo era la mostra del talent que se suposa ha de suplir la manca de recursos econòmics del nostre Ajuntament, o com és possible que persones sense idees i amb la necessitat de “ser” més que de “fer” assumeixin el control dels nostres destins i siguin capaços de permetre un espectacle tant dantesc.

En definitiva, i com a obra excelsa, ens martellejava fins a fer-nos descobrir que  estem davant la decadència més absoluta d’un Reus que ha decidit tornar a ser un poble petit, tancat, sense talent i molt, molt espanyol.

Lluís Gibert

*Dogma 95 (Dogme 95). Moviment cinematogràfic iniciat per Lars Von Trier on els directors es comprometen a tractar les seves pel·lícules d’acord a una sèrie de normes estrictes a partir de les quals buscaven la veritat més profunda. Així les pel·lícules Dogma havien de ser filmades en escenaris naturals defugint d’estudis, amb la càmera en mà o a l’espatlla i gravada en so directe i sense musicalitzacions especials.

L'INDEPENDENTISME FRIKI

Fa dies, per no dir mesos, que intento reprimir-me d’escriure sobre algunes formacions independentistes. Bàsicament  per evitar l’acusació fàcil de titllar-me de  “dolgut” o “enrabiat” per la meva expulsió de SI, aviat farà un any. Abans de res, vull agrair l’expulsió ordenada per l’executiva nacional de la formació política. Els agraeixo l’estalvi de temps i feina que ha suposat, ja que, de no ser així, hauria demanat la immediata baixa com a militant en el precís moment en que es començava a augurar la línia editorial d’aquesta en el si del Parlament.

 

 

Tothom té dret a defensar qualsevol idea, de qualsevol àmbit i de qualsevol ideologia, nomes faltaria! El que no es pot permetre és faltar el respecte i abocar-se a l’insult més barroer.

 

 

És en aquests sentit que denuncio els fets que s’han produït aquesta setmana al Parlament Català.  Puc estar en contra de la ideologia de la M.H. Presidenta del Parlament, segona autoritat del país i discrepo totalment amb la idea de prohibir usar termes com “espoli fiscal” o “Espanya ens roba”. El Parlament és el lloc més sagrat de la democràcia i, per tant, tothom pot expressar lliurement les seves idees. Dit això, el que no podem permetre com a societat és donar suport a un grup parlamentari independentista que aprofita aquesta situació per faltar el respecte i insultar aquell que no pensa com ell. De forma correcte o equivocada ha pres una decisió que et pot agradar o no, però no pots rebaixar-te a l’insult més groller.

 

 

Fa dies que Solidaritat ha perdut el nord. Començant per les acampades al Parc de la Ciutadella; continuant per demanar que els independentistes “de debò” votessin a les passades eleccions espanyoles amb una estelada per aconseguir el vot nul; passant per les desagradables formes de comunicació que exerceixen alguns dels seus membres... i fins arribar a l’actual menyspreu que aboquen sobre els que no pensen com ells.

 

 

Personalment, m’avergonyeix profundament que els independentistes que no pensem com ells haguem de patir la imatge tan lamentable que projecten aquests “senyors”. El moviment independentista no necessita gent que insulti, ni que defensi les seves idees cridant. L’ independentisme necessita un projecte sòlid de país, un projecte de futur que il·lusioni, un projecte propi, un projecte que trenqui els esquemes actuals, un projecte valent i segur.

 

 

Ja tenim prou problemes per explicar a la societat que l’autonomia que ens cal és la de Portugal.  Però amb actuacions així, enlloc d’explicar les bondats i la riquesa de tenir un estat propi, hem d’explicar que no tots els independentistes estem a favor d’actuacions d’aquest tipus.

 

 

Sincerament no sé en què està pensant el Sr. Tena quan actua d’aquesta manera,  ni tan sols sé si la seva intenció es fer créixer el seu projecte personal o enfonsar en la misèria l’ independentisme. No puc saber el que realment pensa, encara que, pensant-ho millor i coneixent-lo una mica, això de pensar no ho fa gaire sovint.

 

 

 

Abel Andreu

#JOBOSCH

Estic patint, ho reconec. A aquestes alçades, tenir més o menys representació independentista al parlament espanyol és secundari davant el desprestigi de les opcions polítiques sobiranistes. Hem arribat un punt que quedar-nos com estem ja és un èxit tenint en compte la colla d’insensats que van pel món dient que son polítics que treballen per un estat propi. Egocèntrics, mediocres, individualistes i pobres d’esperit ens allunyen de la Catalunya gloriosa i ens volen vendre com a xarlatans de fira que ells son el camí, quan no son capaços ni de gestionar el camí de les seves pròpies vides. En la darrera dècada, tots aquests salvapàtries han dilapidat una base electoral que, ben gestionada, hagués pogut ser la primera pedra per assolir una majoria social. Maldestres, poltronaires ignorants i el que és pitjor, inconscients de les seves pròpies limitacions i misèries, possiblement s’han carregat de forma irremeiable la constitució de l’Estat Català a curt termini.

Amb aquest estat d’ànim afronto la decisió de votar el 20N i el que seria lògic és que marxés cap a la muntanya a buscar rovellons i me’ls mengés al vespre tot contemplant com els espanyols van fent. No obstant, votaré, i votaré l’eix Junqueras-Bosch, i fixeu-vos que no dic ERC ni Reagrupament expressament perquè ja em sento prou estúpid per almenys no intentar disminuir el meu sentiment de culpa. Els votaré per 3 motius:

1.- Perquè no sé si s’ho creuen o no però parlen  desacomplexadament de independència. Sense tacticismes ni ambigüitats.

2.- Perquè crec que ERC és un pilar fonamental del independentisme polític, una marca de valor incalculable i algú l’ha de salvar de la tribu de incompetents que l’ha gestionat fins ara. No sé si Junqueras se’n sortirà o si és el perfil adequat, però ara com ara és l’únic que apunta maneres i, per tant, es mereix una oportunitat. Si aquestes eleccions Junqueras no treu uns resultats mínimament raonables, se’l menjaran viu. (I si els treu possiblement també). Per això crec que el votant independentista hauria de intentar apuntalar una casa que cau a veure si aconsegueixen refer-la. (Penseu, els qui opineu que caldria que desaparegués, el que costa crear una marca nova)

3.- És difícil creure, a aquestes alçades, amb la capacitat de molta gent de ERC o de Reagrupament, però son independentistes i per tant, treure zero a l’examen espanyol seria un nou desprestigi per a tots nosaltres. Si es mantenen o fins i tot pugen una mica i entren els d’Amaiur , semblarà més gros del que és. Cal ser pràctics i pensar en la visualització exterior de tot plegat.

Un cop ja vaig prestar el vot a ERC i se’m van pixar a la cara i més endavant vaig intentar ajudar a Reagrupament i em van expulsar. No obstant, pensant en el futur,  estic disposat a posar-me una pinça al nas pels motius expressats i votaré l’eix Junqueras – Bosch amb l’esperança que facin net i revitalitzin el panorama. I sí, patiré fins a l’últim moment per si els de Solidaritat s’inventen alguna mentida contra en Bosch, per si Carretero plega enfadat perquè li han pres una joguina o per si Ridao o Puigcercós impugnen les eleccions primàries per no haver fet paperetes en sànscrit. Però aquest procés de patiment seguirà fins que tots aquests funestos agents del independentisme tràgic i mediocre desapareguin del mapa i per a fer això caldrà ajudar als que queden dins i també pensen que les coses han de canviar per tal que els puguin prendre les claus de la casa, i de la poltrona.

 

Lluís Gibert

JO DE GRAN VULL SER O'LEARY

Després del “magnífic” acord amb les majors del cinema, ja tenim aquí un altre espectacular acord amb Ryanair que s'anuncia a bombo i plateret abans de les eleccions. Fixeu-vos com van canviant les coses, com que amb Madrid no s'atreveixen ni a negociar, ara es tracta de sortir a la foto amb qui fa quatre dies ens sotmetia a xantatge i abusava de la nostra situació debilitada de poder de fireta. Toca doncs fer-se la foto amb els espavilats de Ryanair que, com a empresa privada no hi tinc res a dir, però com a salvadors de la nostra incipient infraestructura aeronàutica no se si son massa bones companyies. En tot cas, sembla a ser que les vergonyes del Senyor Recoder aguanten això i molt més, igual que les d'en Mascarell, si fa o no fa.

No s'ho perdin, senyores i senyors del circ de l'autonomia. Cinc anys més d'escorrialles, sense masses concrecions ni rutes (els detalls a vegades entorpeixen una bona història d'amor). El que sí que ens han dit és que si no compleixen no cobren ajudes (el Sr. O'Leary ja tremola) i que mai més deixaran els aeroports sense activitat a l'hivern. Home, Sr. Recorder, no ho digui això de "mai més", que els espanyols l'estan sentint i ja deuen estar tots tirats per terra morts de riure quan han descobert que si pugen les tarifes l'acord se’n va a norris. Un petit detall sense importància deixar fora a AENA de l'acord, més que res perquè si volen pujar tarifes se l’haurà de menjar amb patates  i aquest somriure de satisfacció que li produeix rebaixar el país fins a quotes insospitades

I per cert, com a Reusenc, estic veritablement impressionat de la intervenció en tot aquest afer dels agents del territori, especialment de l'alcalde de Reus, al que el tenen en tant alta consideració que ni tant sols l'han deixat sortir a la foto. Deu ser que potser els Convergents de Barcelona ja donen a Reus per perdut en mans dels alegres populars. Es clar que potser no ens podem queixar, sembla ser que el Sr. Àngel Ros, com a bon espanyol, reclama també el pacte de la misèria per l'aeroport d' Alguaire. Si es que acabarem traient-nos els ulls per un plat de llenties. Molt patètic tot plegat.

En tot cas, indiscutiblement, quan sigui gran vull ser com el Sr. O'Leary, President de Ryanair. Un senyor que fa i desfà el que li dona la gana, diu el que li ve de gust, i al final, els polítics encara li besen el cul, no em digueu que no té mèrit Ara entenc perfectament els Shows del Sr. O'Leary. L'únic que intenta és posar-se al nivell dels seus negociadors i vist el que hi ha encara trobo que els dignifica en excés, perquè els pinta com a uns imbècils, quan en realitat el que hauria de fer és equiparar-los al que son, uns mediocres sense la més mínima dignitat.

Lluís Gibert

20 - N

Des de fa uns dies em rossega un estrany neguit. L’he compartit amb els amics i coneguts i he comprovat que aquest mal amenaça en convertir-se en epidèmia. Us preguntareu quin és l’origen de la malaltia, doncs no és altre que una fatídica data, el 20 N. Ja té conya la data. Què farem aquell dia, anar a votar o abstenir-nos? Per la gent com jo que vàrem lluitar per poder votar amb normalitat i freqüència ens costa una mica passar de tot, així que caldrà escollir una opció. Desprès de donar-hi molts tombs he descartat votar CIU, perquè penso que és un partit poc valent que té entre les seves files encara massa personatges que treballen pels veïns de més enllà de la Franja de Ponent. Tampoc votaré Iniciativa, perquè considero que ni és nacional, ni du a terme tots els “ismes” amb què s’embolcalla. No cal dir que ni considero els parits d’obediència espanyola. Arribats a aquest punt, cerco una opció independentista i només trobo ERC. És aquesta l’opció que jo esperava? No, evidentment. Crec que aquest partit encara no ha fet net de tots els quadres que el varen dur a la gran ensulsida, però és la única opció que ha començat, tot just, el camí de la unitat nacional, almenys amb R.Cat i el algun grup menor. Però aquest no seria un motiu prou decisiu per a votar-los, si no fos que de no reforçar l’única opció trencadora que es presenta, els espanyols se’n riurien del nostre independentisme sociològic, que encara no ha trobat la deguda traducció política.

Que cadascú faci les seves consideracions però, al cap i a la fi, són unes eleccions espanyoles i l’únic que fa por a l’ albatros blau és l’estelada, no les quatre barres dels pactistes de sempre.

Pere Olivé.

PAÍS BASC, EL DIA DESPRÉS

Les armes han deixat de fumejar. A un costat 829 morts, a l’altre 470. En conjunt moltes famílies destrossades, massa fantasmes per foragitar. Cal reconèixer el patiment dels afectats, de tots, però cal fer un camí nou. Hi ha exemples anteriors que poden aportar els seus fruits. Ara es plantegen nous reptes, primer apropar els presos i excarcerar a Arnaldo Otegui, que ha estat una peça important en el procés de pau. De sempre és sabut que ni es mata el missatger, ni se l’engarjola. El Dret Internacional obliga a tots els demòcrates. En segon terme cal legalitzar totes les forces polítiques basques. Sense tothom en el fòrum de la política no hi haurà una oportunitat per a la pau, per a la solució política del conflicte. L’estat espanyol faria bé en anul•lar la llei de partits, que com l’audiència nacional (tan provisional ella), pertanyen a règims gens democràtics.

Si és cert que en democràcia es poden expressar tota mena d’opinions i defensar els drets col•lectius dels pobles, deixem parlar el País Basc .Per variar estaria bé que els espanyols es donessin un bany de cultura democràtica a l’estil europeu, no a l’estil Cavallieri Berlusconi.

Pere Olivé.

CINEMA EN CATALÀ AL COVE

Quan fa unes setmanes vaig veure en directe la compareixença del Conseller Mascarell amb representants de les distribuïdores de cinema per tal d’anunciar una merda d’acord (perdoneu pel llenguatge, en diré algunes de grosses) vaig sentir vergonya. Vergonya per un govern i un país al qui estan manllevant, poc a poc, l’única cosa que no ens poden espoliar, la nostra dignitat. Que una màxima autoritat escenifiqui un acord de mínims amb uns senyors que van amenaçar amb deixar sense cinema al nostre país és una de les coses més patètiques que he hagut de suportar com a català, i ja en porto moltes.

L’augment significatiu de pel·lícules en català, que prometia el Conseller Mascarell, a Reus ha estat una veritable enganyifa, en tant que no ha estat ni significatiu ni res i el resultat ha estat que cap pel·lícula s’ha pogut veure doblada al català des d’aquell ignominiós acord. A Tarragona, que és capital provincial com tots sabem, (i això agrada molt al govern convergent), sí que és cert que se n’ha estrenat alguna més, però no n’hi ha per llençar coets. Aquest cap de setmana , per exemple, vaig anar a veure amb la família i uns amics en Tintin en català en sessió matinal i ens vam trobar amb la sorpresa que, sense previ avís, l’havien desprogramat . Com a amant del cinema que sóc, en 30 anys que fa que hi vaig, mai m’havia passat, mai, que hi anés i hem diguessin que la pel·lícula ja no es feia, sense cap més explicació. Aquest episodi m’ha fet reflexionar sobre dues qüestions. En primer lloc, que tenim uns polítics covards, mediocres i fills de puta que es baixen els pantalons quan els amenacen (ja he dit que la diria grossa) i dues, que és evident que qui no es fa respectar, qui no fot un cop de puny damunt la taula i es fa valer, el prenen pel “pito del sereno”, que és el que ens passa als catalans gràcies a tots aquests polítics que tenim.

Aquest cap de setmana he sentit vergonya i indignació davant la venedora d’entrades quan m’ha dit que la pel·lícula ja no la feien i que si volíem anéssim a veure-la en espanyol o amb versió original doblada a l’espanyol. Ara resulta que per falta de capacitat, amb el català, al cinema, hem de triar si ens violen o ens assassinen, i es clar, els polítics cagats i col·laboracionistes han decidit que millor acceptar la violació que no pas la mort. Doncs jo no hi estic d’acord. Davant d’una amenaça el que haurien d’haver fet tota aquesta colla de paràsits botiflers és plantar la Llei del nostre parlament als morros dels sòmines de les majors a veure si tenien ens sants collons de no distribuir pel·lícules a un dels mercats més importants d’Europa i, si havíem de morir, doncs molt bé, moriríem, però ben drets i amb dignitat.  Suïcidi?  No, al final, i com que no som un Estat, possiblement hauríem d’haver acabat negociant, però us ben asseguro que els resultats haurien estat molt més beneficiosos per al català perquè hauríem demostrat fermesa, determinació i que no tenim por. En una paraula, dignitat.

Lluís Gibert

PRESENTACIÓ DE L'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

Dissabte, a les 8 en punt del vespre, s’iniciava l’acte de presentació de l’Assemblea Nacional Catalana al Palau Bofarull de Reus, s’hi aplegaven les Assemblees comarcals del Camp de Tarragona i es feia la presentació conjuntament. Com a convidats: Joan Reig, Lluis Llach i Pere Pugès.

Posada de llarg força digna, en un espai ple de gom a gom, amb moltes cares conegudes de l’ampli espectre independentista de tot el Camp i força gent anònima, com deia, ple de gom a gom. Tampoc hi podien faltar molts polítics professionals, des de l’alcalde Pellicer, que passejava amunt i avall per l’accés a la sala, fins a la inesperada visita del Sr. Pérez, ex alcalde socialista de la ciutat de Reus. Dos contrastos força diferents, el primer governant la ciutat amb mà de ferro amb l’Alicia Alegret del Partido Popular, i el segon, que segurament farà campanya per a la Sra. Chacon i la seva cabra de la Legió.

Tot i això, ambient força entusiasta i la gent amb ganes d’escoltar alguna cosa nova, algun bri d’esperança en la ja molt castigada societat independentista.

Parlaments encoratjadors de Joan Reig i Lluís Llach, plens d’exemples de típics atacs contra la societat catalana i frases contundents des dels segles passats fins l’actualitat, cants a la unitat i festejos amb els somnis de tots, ganes d’agradar i ganes d’encoratjar el públic, i aquest que es deixa inundar de bones sensacions en els moments claus de l’acte.

Pere Pugès explica el full de ruta fins el 2014, data màgica en què portarem 300 anys servils sota l’imperi espanyolista. Recordo el linxament públic que es va fer al desprestigiat per mèrits propis  Carod-Rovira, doncs potser no es tanta vegetada el que va dir llavors. Per aquesta Assemblea l’important és el municipalisme, la pressió social a cadascun dels pobles de Catalunya, començant per la declaració del poble o ciutat per la independència, com en aquestes contrades ja han realitzat Maspujols i La Selva del Camp. Agitació social és el que podríem definir que s’encarregarà l’Assemblea de gestionar, pressió sobre els Municipis per tal de pressionar el Parlament, de ben segur que serà tasca difícil, però no impossible. Creació d’assemblees locals fins un mínim de 500 abans del 2014, tot un repte vistos alguns alcaldes patriotes que ronden pel país. I, finalment, un acte de desobediència envers l’estat espanyol i convocar un referèndum des de cadascun del pobles associats en un mateix dia i una mateixa pregunta. I a partir d’aquí: o proclamació d’independència des de el parlament o referèndum oficial  amb el permís de l’estat.

Aquest, més o menys, és el full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana, tan complicat com avariciós, difícil com possible, cruel com encoratjador, costerut com lluitador, aquest es el compromís de l’Assemblea. Esperem i desitgem que els seus camins no es creuin amb els camins dels aprofitats de la causa independentista, encara que alguns ja rondaven entre aquest gran públic que omplia la sala del Palau Bofarull de Reus.

Molta sort i, sobretot, força per seguir lluitant.

Ximenis, reporter

BORBONS I CATALANS

No dic res de nou si dic que des del segle XVIII el poble català ha tingut amb la monarquia borbònica unes relacions gens pacífiques. De fet, mai ens hem manifestat a favor, tal vegada perquè els governants en coneixien la resposta. Dir que Felip V va ser un rei cruel, boig segons alguns biògrafs i clarament perniciós per a Catalunya és una qüestió pacífica. Només cal recordar que els nostres besavis deien Can Felip a la comuna i que pobles com Xàtiva tenen el seu quadre penjat a l’inrevés.

Els nostres avantpassats del mil set-cents ja varen posar en dubte l’autenticitat del testament de Carles II. Testament pel qual, segons els partidaris del descendent francès, els estats de la corona d´Espanya eren pel protegit de Lluis XIV.

Doncs bé, ara dos periodistes investigadors italians mantenen i demostren que el testament de Carles II és fals. Ho basen en dos experts judicials en grafologia dels tribunals de Verona i de Nàpols. Les dades que aporten aquets experts, basades en documents històrics descoberts a la Conselleria francesa Quai d´Orsay i a la biblioteca Marucelliana de Florència, demostren la falsedat del testament. Segons els mateixos el document testamentari hauria estat fabricat pels emissaris de Lluis XIV, després de la mort de Carles II i per tal d’evitar que el tro passés a mans dels Habsburg, el rei pel qual varen prendre partit els catalans.

Tot això apareixerà en un llibre que porta el títol de Secretum i que es presentarà d’aquí poc a França i Holanda. Per saber-ne més, consultin la web de l´Institut Nova Història.

Eiximenis.

http://www.inh.cat/

MÉS MIRATGES, NO GRÀCIES

El bipartit que governa a casa nostra ens va vendre en període electoral un nou pacte fiscal, que sembla que ja està redactat i és plenament constitucional i sobretot solidari. Encara no s’ha fet públic, però tot indica que ens traurà de l’atzucac si el nou govern que surti a Espanya té a bé acceptar-lo. La bona disposició no se’ls hi veu per enlloc, la incògnita de fet, s’aclarirà aviat. Per aquest motiu calia crear una nova il•lusió per entretenir el personal: el corredor del Mediterrani.

Segons qui llegeix la resolució de Brussel•les això està fet. Segons altres serà l´Estat Espanyol qui decidirà en darrera instància la prioritat entre els cinc diferents corredors proposats. Fet i fet, em costa creure que el futur govern del PP triï un corredor que podria dinamitzar els Països Catalans en l’aspecte econòmic i alhora interelacionar-los socialment. Tot i així el finançament europeu és només el 10% del projecte. Actualment disposa l’estat de cabdals per a dur a terme la magna obra? I si es decidís a fer-los tots amb un pressupost (d’uns 49.800 milions), escolliria primer el que ens connecta a nosaltres amb Europa?

Mentre els nostres polítics segueixen entretinguts en les petites batalles que no guanyaran, la nostra societat ha manifestat en la darrera enquesta de 23.10.2011 (ara-gaps) que ja hi ha un 42% a favor de la independència i en la mateixa línia la del Centre d´Estudis d´Opinió. L’anterior enquesta feta al juliol atorgava un 38% en el mateix sentit. Algú escoltarà el missatge. Deixarà el govern de fer d’il•lusionista i treballarà per a la que és una il•lusió comuna.

Pere Olivé.

CIU: RADICALISME DE PEGA-DOLÇA

A quasi bé un any d’arribar al poder, la coalició que representa el nacionalisme moderat a casa nostra es perfila com el que sembla que serà el seu tarannà en l’acció de govern. Per una banda, radicalisme ocasional en els gestos i en escadusseres declaracions vers Espanya i, per l’altra, més acollament als seus soferts administrats. Es perceben clarament unes retallades semblants en els diferents àmbits de l’administració, que s’apliquen d’una manera igual. Sense que es vegi una racionalitat en l’estalvi i molt menys una finalitat amb un objectiu clar. És una tisorada per fer quadrar els comptes, no es defineixen prioritats, ni s’albira cap actuació que meni activar l’economia. Amb l’estalvi no n’hi ha prou, cal capgirar les coses per definir un full de ruta que ens permeti sortir de la crisi, o almenys, que tingui aquesta fita.

Recentment, el consell assessor que ha redactat l’informe pel futur PACTE FISCAL posava èmfasi al fet que era plenament constitucional i que, alhora, era encara solidari amb la resta de pobles d´Espanya. Encara anem així, quan l´Estat no ha deixat de robar-nos i les mancances que tenim com a país són degudes als diners que generem i que ens prenen impúdicament. Per què són tan servils en les actuacions que els demana un Jutge espanyol i corren a detenir dins de la Ciutat de la Justícia uns imputats que ja s’estaven presentant davant d’un jutge? Aquesta extralimitació, 50 antiavalots per detenir a 6 imputats, ha merescut la reprovació del TSCJ.

Seguim amb la mateixa fórmula d’actuació que no ens durà enlloc, CIU és forta amb els febles i feble amb els forts. Si us plau Senyor Mas i companyia, cerqui un acord amb les forces nacionals i deixis de pedaços. Forgem la nostra independència i cuidis de la seva gent que és qui l’ha votat i qui crea la riquesa que ens xuclen.

Pere Olivé.

12-O: RES A CELEBRAR

http://www.ara.cat/xarxes/Resacelebrar-trending-topic-Twitter_0_571142989.html

Irreductibles Baix Camp

CARTA OBERTA ALS CONVERGENTS DE REUS

Carta oberta als Convergents de Reus sobre les banderes espanyoles.

Jo podria entendre’m amb un espanyol en molts àmbits, de fet, a la meva feina i en el dia a dia, m’ hi entenc i puc compartir amb ells interessos i tenir opinions concordants en determinats temes. El que no podria fer mai és transigir o negociar algunes qüestions que formen part de la meva consciència personal. Hi ha línies que son impossibles de traspassar sense trair-me a mi mateix perquè formen part d’allò irrenunciable que configura la meva ètica personal i determina la meva escala de valors. Sóc sobiranista i això no és una definició buida de contingut ni una proclama publicitària, és una manera d’entendre el meu món i el que m’envolta i un motiu de lluita per tal de canviar una situació injusta en la que està immersa la meva nació. Això mateix crec que els hi deu passar als nacionalistes catalans de convergència, si bé, el seu principal representant a Reus, l’Alcalde Pellicer, amb els fets, demostra que, o no té consciència ni valors, o simplement, es tan espanyolista com la Sra. Alegret. Res de nou. El que em costa d’entendre és que la gent de Convergència a Reus s’empassi les banderes espanyoles i rebaixi la seva ètica personal fins a aquests extrems. No és un tema polític, ni social, és personal i ètic. No es tracta de governar millor ni de gestionar bé, es tracta de mirar-se al mirall cada matí i veure com s’és corresponsable de l’espanyolització de la nostra estimada ciutat. És passar per davant dels edificis municipals engalanats amb la bandera espanyola i no sentir vergonya d’haver participat en aquest insult cap al teu propi poble, cap als centenars de persones que un dia van lluitar i van morir per evitar un país ocupat i humiliat. És, en definitiva, preguntar-se a un mateix si el que estic fent és una acció política pel bé dels meus conciutadans o bé estic fent de comparsa d’un alcalde sense rumb i titella de l’espanyolisme colonitzador.

Personalment no entenc el pacte amb el Partit Popular però puc ser comprensiu amb la bona fe de persones que el que volien era millorar la ciutat i amb independentistes que van donar suport a Convergència perquè les alternatives no eren creïbles. Ara bé, rebaixar el somni i empassar-se les banderes espanyoles de la Sra. Alegret i del PP és un mal favor a Reus, a la pròpia ètica personal i a la credibilitat d’un projecte comú. Sense conviccions ni valors som uns miserables que demostrem, sense més, que per tal de sobreviure, ens venem al millor postor. Acotar el cap i claudicar als deliris d’una Tinent d’Alcalde que beu de les fonts del falangista Fontana és retrocedir fins a extrems dels que potser, els nostres avis, sentirien vergonya. Els guanyadors de les eleccions van ser els convergents i no els espanyols, per tant, us demano una mica de dignitat, si us plau.

Lluís Gibert

ALICIA Y CIERRA ESPANYA

Viure en una ciutat en la que impera la micropolítica és un gust. El problema és que, si algú es pensa que la micropolitica està exempta de ideologia, s'equivoca. El Sr. Alcalde de Reus, en Carles Pellicer, a falta de idees polítiques que, no ens enganyem, no n'ha tingut mai, es dedica a passejar la seva figura repentinada i passada de moda inaugurant discoteques, imitant potser un dels seus líders i referents espirituals, molt avesat a la inauguració de locals nocturns per les comarques de ponent. Després d'una setmana de no aparèixer per Reus per haver de justificar el sou, ha deixat les seves funcions a la seva número dos, la professora Gomis, que resulta que, amb un to superb i en directe per la televisió local, es permet alliçonar l’oposició mentint vilment, oblidant que les coses que es diuen en directe per la tele queden gravades, i per tant, les excuses que es donen després per no complir amb el que es diu esdevenen punyals en contra la credibilitat i mirall de l'ànima política... i personal.

En aquest mar de mediocritat i decrepitud política, ressorgeix la figura de la primera tinent d'alcalde Alegret, dona de ferro amb els dèbils però covard amb la superioritat ocupant, que per marcar perfil colonialista ha decidit penjar la bandereta espanyola en un edifici municipal, amb valentia i empenta, aprofitant que l'Ajuntament ha retirat l'espasa del "condesito" no sigui que el poble es vegi en cor d'armar-se en contra de la ignomínia. Quines ens deuen tenir preparades aquest grup d'espanyolistes de l'Ajuntament de Reus, de la mà dels 10 col·laboracionistes de la tropa brillantina, després d'haver-se d'empassar tanta immersió lingüística i tant de sistema educatiu integrador i catalanista. Propers al 12 d'octubre, dia de la raça espanyola, encara veurem passejant la cabra legionària pel tomb de ravals en processó confessional i a veure si tenen nassos de penjar la bandera espanyola del balcó de l'Ajuntament en comptes de penjar-la a la caserna de la guàrdia civil, perdó, de la guàrdia urbana, que, com tots sabem, també porten pistoles, simbologia màxima de la capacitat de pacte i negociació espanyola i del seu esperit democràtic. Alicia y cierra Reus, i si convé, todos la suelo.

Miquel Mur

LA UNITAT NO POLÍTICA

Si observem els moviments socials que es van desenvolupant en els darrers temps podem comprovar com les respostes a tot allò que representa un atac contra Catalunya són quantitativament força nombroses i les iniciatives que fomenten la informació o el treball encaminat a l’assoliment d’un estat propi obtenen sempre notables resultats. Vull dir amb això que en l’actualitat, organitzar qualsevol moviment genèric o actuació especifica referent a l’assoliment de la independència de Catalunya acostuma a tenir força èxit. Per què? Evidentment aquesta majoria social que s’està començant a configurar es reflecteix clarament en les accions promogudes, sobre tot, per la societat civil. Per altra banda existeix també una certa conscienciació de revolta social i molta gent sap que quedar-se a casa no resol els problemes i, per tant, s’han activat per tal de contribuir al canvi de sistema polític que necessita aquest país. És per això que m’atreveixo a afirmar, de forma rotunda, que hi ha una clara voluntat unitària (i transversal) d’assolir l’objectiu d’un Estat Propi. L’ independentisme “civil” està clarament unit. Volen exemples?, n’hi ha uns quants. El primer detonant de tot aquest independentisme civil van ser les consultes, on es va poder comprovar com el treball conjunt mobilitzava milers de persones. Les darreres manifestacions del 10 de juliol de l’any passat i la recent del 9 de juliol demostren la capacitat de les entitats civils i el clam unànime en defensa del model educatiu català també evidencia la unitat d’acció dels catalans que ha portat a milers de persones a reclamar els seus drets als carrers. A la xarxa tota aquesta ebullició nacional és patent i ens trobem en els darrers mesos com diferents hastags o etiquetes creades pels catalans assoleixen els primers llocs mundials d’utilització, repeteixo, mundials. Quan es tracta de reivindicar via tuiter alguna cosa, els catalans anem tots a una. Veritablement és un goig.

Quina és l’excepció a aquesta regla. Doncs està clar, la política. La gent ha vist clarament que els nostres polítics independentistes van a la batalla per motius poc clars i no se’n refien. El projecte d’un estat català requereix confiança en els polítics i aquesta no existeix perquè quasi tots han donat mostres, en el passat, de debilitat cap al colonitzador espanyol. És per això que tota aquesta majoria social, que en els plantejaments civils s’uneix sense cap problema, en els polítics, no compareix. Podríem donar-li molts tombs i buscar moltes causes, però sigui pel que sigui, la majoria del votant independentista està unit en no votar polítics independentistes, i per tant, aquesta majoria social no es reflecteix a les urnes, cosa que no deix de ser un problema, i greu. La majoria de politics actuals son el principal tap per assolir un estat propi perquè generen dubtes i discrepàncies. Allà on fica el nas la política el moviment acaba malament. És per això que la ciutadania, que no es ruc, ha buscat la unitat a l’altre cantó i majoritàriament no vota aquestes opcions. Per tant, l’ independentisme unitari existeix, hi és, però ha decidit no votar opcions “polítiques” independentistes

Que no ens enganyin més dient que som quatre i barallats. Els que són quatre i barallats són els polítics, la ciutadania som molts, estem units i tenim pressa, molta pressa.

Lluís Gibert

100 DIES I SENSE NOVETATS

Nou article de Lluís Gibert, advocat i membre dels Irreductibles, al digital delcamp.cat

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=18769&utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter


Irreductibles Baix Camp

JO NO ACATO!

OFRENA FLORAL A LA TOMBA DEL M.H. PRESIDENT HERIBERT BARRERA

Actes 11 de setembre

“Heribert Barrera i Costa, va morir el proppassat 27 d’agost.

Sintetitzar en poques paraules la seva vida no és tasca gens fàcil. La seva existència és un compendi entre una vida professional força notable i l’entrega a la causa del seu país des de ben jove.

Fill de Martí Barrera i Maresme, que fou també diputat al Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat Catalana, n’heretà la passió per la causa de la llibertat de Catalunya i alhora una defensa radical dels valors republicans. Els seus començaments en la lluita patriòtica cal situar-los a la FNEC i més tard a les JERC. Reorganitzà ERC a l’exili i n’esdevingué dirigent i secretari general, sent-ne finalment President del 1991 al 1995. Del 1980 al 1984 fou el primer President del Parlament restaurat. Participà en diferents moviments de caire europeista i fou diputat al Parlament Europeu.

L´any 1988 ERC va obtindre 14 diputats, encetant-se una època de col·laboració amb el nacionalisme majoritari de CiU. Aquesta etapa fou una de les més qüestionades pels seus detractors, tot i que amb la deguda perspectiva històrica, la seva opció d’intentar arrossegar l’autonomisme a posicions més radicals no estaria allunyada d’algunes opinions ben actuals. En tot cas i en paraules de l’expresident Jordi Pujol "Barrera ha estat un patriota que ha servit amb fidelitat el país, amb molts contratemps i algunes vegades sense ser comprès".

Aquestes darreres declaracions de l’expresident de la Generalitat refermen l’actitud i el pensament de Barrera tot i que en algun temps varen discrepar. Ben mirat doncs, el que cal analitzar és tota una trajectòria vital i la de n’Heribert Barrera és inqüestionable i radicalment patriòtica.

En els darrers temps, a més a més, va saber estar al costat de les iniciatives polítiques més alliberadores, fixant com a eix fonamental l’eix nacional per aconseguir un moviment transversal i majoritari que ens porti a la independència. Cal recordar que fins els darrers moments tenia el cap ben clar i en paraules també de J. Pujol "Era un home molt educat i respectuós, es podia dir que era una persona de potència intel·lectual i d’alt nivell d’exigència ètica".

Pel que fa a la seva trajectòria professional es llicencia en ciències químiques per la Universitat de Barcelona. També obté llicenciatures de matemàtiques i enginyeria química a la Universitat de Montpeller, i la de ciències físiques a la Sorbona. La seva activitat acadèmica fou dilatada a França i fou becari post doctoral de la Universitat de New Hampsire. A Catalunya obtingué la càtedra de Química Inorgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va impartir classes fins a la jubilació l´any 1984. Publica nombrosos articles en revistes científiques internacionals i participa en diverses associacions científiques internacionals de renom.

Pel que fa a la activitat cultural, al nostre país fou president del Club d´Amics de la UNESCO, de l´Ateneu Barcelonès i membre del Consell d’Òmnium Cultural. Avui en dia es difícil trobar en el camp de la política gent amb la seva preparació intel·lectual, brillant en el camp professional, patriota irreductible i persona en definitiva doblement honorable.

Et saludem amb afecte i et recordarem com et mereixes, seguint la teva/nostra lluita.

 

Visca Catalunya lliure!

Visca la terra!”

Irreductibles Baix Camp

ACTES 11 DE SETEMBRE

ACTES 11 DE SETEMBRE

Adjuntem carta enviada pels irreductibles als diferents grups municipals reusencs amb la intenció de sol·licitar que onegi l’estelada a l’Ajuntament de Reus el proper 11 de setembre.

Benvolgut Sr./Sra.

Trobant-nos propers a la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, no podem deixar de banda l’intens caràcter reivindicatiu que enguany adquireix aquesta celebració com a conseqüència dels recents atacs contra els drets dels catalans per part de les institucions espanyoles.

Aquests atacs es concreten en conegudes actuacions com la limitació de la capacitat de decisió financera i pressupostària resultant de la modificació constitucional i que agreujarà la situació econòmica de Catalunya, especialment afectada pel continu espoli fiscal, així com la liquidació del sistema educatiu català, evidenciat per un últim despropòsit més del TSJC que obliga a incloure el castellà com a llengua vehicular en el model d’immersió lingüística en un termini màxim de dos mesos.

En aquest sentit és obligació de tots ser actius en la defensa dels nostres drets i és per això que, com a representants d’una part dels ciutadans de Reus, els hi volem demanar, tal i com fan en d’altres consistoris catalans, que pengin la bandera estelada al balcó de l’Ajuntament de Reus l’onze de setembre en atenció al que representa la voluntat d’una part important de la ciutadania reusenca d’assolir un Estat Propi i, en qualsevol cas, com a senyal de reivindicació i rebuig per part d’aquest Ajuntament a les restriccions a la nostra ja de per si limitada sobirania.

 

Atentament,

Irreductibles Baix Camp

Així mateix, adjuntem l’enllaç de la publicació de la notícia al diari digital delcamp.cat:

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=18509

MEMÒRIA PERTORBADA

Repassant la nostra història més recent, llegeixo un paràgraf que descriu una de tantes vexacions per les que han passat els nostres patriotes i herois. El juliol de 1936, ocupada les Balears pels feixistes, Estat Català decideix formar una columna per alliberar Mallorca dels insurrectes, el ministre Prieto, conegut pel seu anticatalanisme, saboteja l’operació rebutjant més ajuda perquè prefereix perdre l’illa abans que aquesta sigui conquerida per milícies formades en sa majoria pels homes d’Estat Català.

La nostra història, per desgràcia, conté una quantitat infinita de successos en els que l’estat que ens colonitza demostra el seu menyspreu al nostre país. Tot i això, alguns politics catalans de poca o pertorbada memòria s’entesten en col·laborar amb l’estat opressor, fent així del nostre passat una anècdota i dels nostres màrtirs uns eterns oblidats.

En Duran i Lleida ha declarat que la reforma de la constitució espanyola és un disbarat, ha lamentat la manera com s’ha aprovat i li preocupa que això no calmi els mercats, tanmateix, CiU està irritada pel veto a les seves esmenes d’última hora. No és col·laborar amb els que ens menyspreen presentar simples esmenes assumint així la constitució espanyola com a “norma suprema del ordenamiento jurídico del Reino de España”?..., recordeu, inclou assumir la “monarquía parlamentaria”, la “organización territorial en Comunidades Autónomas y Provincias”, i com no pot ser d’altra manera obeir les sentències del TSJC, d’aquí dos mesos el castellà ha de ser llengua vehicular a les nostres escoles.

Duran i Lleida, CiU, col·laboracionistes, politics tots: cada vegada que escriviu a les pàgines de la nostra història actes com aquests, doneu l’esquena al vostre país i passeu per sobre dels nostres oblidats patriotes. No espero pas de vosaltres que sigueu els líders que deroguin en el territori de Catalunya la constitució del regne d’Espanya, doncs teniu la memòria pertorbada i sovint oblideu qui som, cal que us sumeu al poble per defensar-lo amb valor i, si us va tant lo espanyol, una recomanació: llegiu Fuenteovejuna... ¿quién mató al comendador?, Fuenteovejuna señor!!! La unitat del poble és la base del triomf.

Òscar Ribé

TEMPORADA IRREDUCTIBLE

Després d’un curt període de vacances, recàrrega de piles i reflexions vàries (seria bo que alguns/es polítcs/es utilitzessin també aquests períodes de menys activitat per a reflexionar sobre les seves actituds) els Irreductibles arrenquem temporada amb noves idees, objectius a l’horitzó i projectes emprenedors (alguns ja embastats i d’altres de nous) que cal tirar endavant. A la trobada d’ahir al vespre van quedar definides les primeres actuacions a dur a terme a curt termini i que us resumim a continuació:

- Ofrena floral a la tomba del President Heribert Barrera. L’acte tindrà lloc al Cementiri Municipal de Reus el proper 11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya) a les 10h del matí.

- Proposta per posar-li a un carrer de la nostra ciutat el nom d’Heribert Barrera.

- Sol•licitar al consistori reusenc la col•locació de l’estelada al balcó de l’Ajuntament el dia 11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya).

No cal dir que anirem informant de tots i cadascun d’aquests punts amb més concreció i definició en els propers dies. Així mateix, us convidem a tots a participar-hi. La nostra nació necessita més que mai d’actituds valentes i patriòtiques, com les que ens ha deixat en herència el President Barrera, si vol viure en llibertat i créixer com a poble.

Continuem caminant cap a la independència.

Irreductibles Baix Camp

STAND-BY, UN PAÍS QUE MEREIX UNES VACANCES

Els nostres antecessors deien que hi ha temps per a tot: ja sigui per la feina, com pel descans; un temps per festejar i un altre per la reflexió. Penso que a Catalunya, o més concretament als nostres ciutadans, ens convé un temps de profunda reflexió, car en cas contrari haurem de visitar més el psiquiatre que el mateix Woody Allen. Aquest estiu podria ser un bon moment, compaginar el merescut descans amb repensar els darrers esdeveniments; aquets darrers anys ens han passat moltes coses i el món ha canviat força.

Sempre he cregut que una acció equivocada pot ser degudament corregida. El que no és tan senzill d’esmenar són les accions erràtiques i les actuacions incongruents de la nostra classe política que sembla estar fent sempre una passa endavant, dues endarrere i alguna de costat. És ben cert que la història no és ben bé un moviment cíclic i que el materialisme històric no ha fet sempre avançar la Humanitat. Però tampoc es pot seguir perdent el temps a l’hora d’intentar un canvi significatiu i definitiu per a la nostra nació. Caldria no esperar a tenir més condicionants contraris a nivell global per obtenir la nostra llibertat.

Intentaré posar alguns exemples per fer-ho més entenedor; allò de fer pedagogia tan en voga. És congruent que les forces nacionalistes s’esquincin les vestimentes perquè la UE hagi reglamentat que les mercaderies que es generen a la CEE duguin almenys l’espanyol? Com volem que se’ns admeti etiquetar el producte en català si el nostre estat plurinacional no ens reconeix el mateix rang oficial?

No n’hi ha prou que sigui la tretzena llengua més parlada d’aquest àmbit (de les vint-i-set) perquè li falta el reconeixement i a Europa només compten els estats. I això senyors serveix també pel tema de les seleccions esportives, pel de les nostres ambaixades "culturals", pel tracte directe amb Europa dels nostres temes d’interès i per un grapat de coses que et venen regalades quan ets estat.

No es pot continuar jugant a fer d’estat sense ser-ho, les aparences són només això, miratges.

Un altre cas és el de l’espoli, paraula políticament correcte per anomenar el robatori fet des d’una imposició de força, la jurídico-político-militar. Quant de temps més perdrem intentant que ens robin menys, per no ofegar-nos, sabent que ells viuen del nostre esforç. I que consti que la insubmissió fiscal que proposa Òmnium Cultural em sembla un bon detonant per engegar la revolta. No es pot seguir regalant el que produeix el poble català perquè a hores d’ara ja ho necessita un sector de la nostra societat que ho passa magra.

Pot el nostre actual govern pensar que desprès de la Sentència de l’estatut, i les que l’han seguit encara pitjors, els espanyols  podran fer-ne amb "una lectura generosa"?

Els nostres partits que ens vénen la doctrina light de l’alliberament, per exemple Esquerra (ex ERC); es pot dir que desprès de l’ensulsida ha fet la reflexió que calia? No us sona el seu discurs el mateix de sempre, amb les mateixes persones i idèntiques solucions? Una esquerra amplia altra vegada. Res de transversalitat, res de generositat, res imaginatiu, res engrescador. No es suma.

S.I. (Solidaritat per la Independència), continuen fent-nos creure que es pot fer alguna cosa positiva copiant formules que altres han inventat i treballat, això sí, ells s’encarreguen de rebentar-les amb èxit; per no parlar de com els seus dirigents (els que queden) s’apunyalen amb gust.

Per part de Reagrupament cal esperar que es mantinguin com un projecte seriós de l’independentista per poder vertebrar el que de ben segur ha de sorgir a no tardar. Realment tot i que varen cometre algunes errades, no mereixien els resultats que varen obtenir.

Pel que fa a la resta de formacions sembla que volen jugar per enèsima vegada a la loteria nacional: Rubalcaba o Rajoy. Erre que erre; regulars pels espanyols i nefasts pels catalans.

Espanya mai serà plural, ni el PSOE federal, ni el PP autonomista. Algú encara ho dubte? Si ho hagués volgut ser, les quatre llengües estarien en els bitllets, en els segells, en les matricules. Collons que això ho fa fins i tot l´Eroski. I això que aquí és inversemblant, és realitat en països propers sense que passi res.

Deixem d’invertir temps i esforços (més d’un segle i mig) en voler fer una Espanya oberta, moderna, generosa, europea... Ells no són així, és el seu ADN. Com més van les coses, fets succeïts en altres èpoques, ara serien impensables. Algú veu a catalans podent formar part del govern central i amb càrrecs de pes? Doncs abans va ser possible, amb Pi i Maragall, Marcelí Domingo i el mateix Companys.

En definitiva el que volia dir-vos és que Espanya ni interessa a Europa, ni se la creu ningú. De ben segur que la UE preferiria que s’esquincés i que Galícia, Catalunya i Euskadi anessin per separat, seria més estable i fructífer. Cal demanar d’una vegada que canviïn els nostres polítics, que els succeeixin persones honestes, eficients, patriotes amb les idees clares i els actes valents i inequívocs. És l’hora de Catalunya. Prou de perdre el temps, els "quartos" i la dignitat. Fem-ho per la llibertat i per nosaltres mateixos.

Pere Olivé.

CARNETS TRAÏDORS

Estava disposat a passar una nit en companyia de grans patriotes al poble veí d’ Almoster. Pujava sense avisar, sabent que la cita és ineludible pels meus companys i, a més, una bona oportunitat on trobar converses polítiques atípiques d’una nit d’estiu. Vaig arribar a la plaça en plena festa i em vaig apropar a la zona on companys, amics i saludats acabaven de sopar. De sobte, una il•lustre parella reusenca s’aixeca i ambdós comencen a acomiadar-se de la gent propera a la zona. Jo estava tranquil•lament parlant amb un irreductible quan un dels dos membres esmentats, el marit, s’apropa cap a nosaltres. Cordialment, saluda l’irreductible i, quan és el meu torn i simplement per cortesia i per educació, em dóna la mà. En aquell precís moment i sense temps per a poder reaccionar, m’etziba una frase demolidora: “un dia hem de parlar, tu ets un traïdor...has traït la persona que et va avalar per militar en un partit i vas desaparèixer sense dir res. Ets un traïdor, feia dies que t’ho volia dir.” Mentre sentia aquesta magistral frase, un altre irreductible m’agafà la mà. Potser el seu subconscient va advertir-lo de què una afirmació així, tenint en compte tot el que ha succeït en el nostre entorn polític i les vivències personals que hem passat, mereixia una resposta contundent. No, no volia utilitzar la força, ni física ni verbal, però vaig entendre perfectament què volia dir: “No entris al seu joc”.

Aquest fet m’ha fet reflexionar profundament. I és que hem parlat de política fins a l’extenuació; fins i tot amb els partits més allunyats ideològicament de l’independentisme. Tot i així, el que no m’havia passat mai és que un independentista em donés el carnet de TRAÏDOR i es quedés tan ample. Podem discutir de totes les estratègies polítiques passades, presents i futuribles; podem estar més o menys d’acord amb el que s’ha fet; però anomenar traïdor a un simple militant de base d’ERC, que és el que jo era, no ho puc admetre. Crec que, abans de sentenciar algú, cal interessar-se primer pels motius de la decisió, escoltar-los, debatre’ls i per últim intentar entendre’ls. Segurament aquesta forma d’actuar és molt més feixuga i avorrida que no pas repartir carnets amb diferents etiquetes a tort i dret.

Doncs bé, explicaré perquè vaig “desaparèixer”, com diu ell.

A nivell municipal Esquerra (ex-ERC) ha estat fent el joc al PSOE des que tinc memòria política. Han estat governant deixant l’eix nacional en un racó -per allò de que no molesti -, sostenint un ajuntament (el de Reus) en el que, com estem començant a veure, no tot eren flors i violes; on gent destacada d’aquest partit contraposa els “quartos” al país; on aquesta gent prefereix fer un govern al preu que sigui per tal de cobrar dels diners públics. Potser tots aquests motius no són suficients. Doncs no us preocupeu que també en tenim a nivell Nacional. Ja són coneguts per tothom els grandiosos resultats d’aquest partit tant a les Nacionals com les Municipals. Potser és allò de que estem tots equivocats menys els que governen o gestionen el partit. Potser és una estratègia que encara no coneixem i que en breu donarà els seus fruits. Potser sí que més del 50% de l’electorat d’ERC són uns traïdors, potser sí!

Mentre reflexionava, em preguntava què he fet malament. Demanar al partit municipal que no entrés a governar l’any 2007?- algun dia explicaré els “altruistes” arguments de la part femenina de la il•lustre parella reusenca per a formar govern i no anar a l’oposició, llàstima que al final només ha servit per allargar l’agonia d’aquell qui no vol tornar als orígens -. Demanar que no donéssim la sensació de que ens estàvem apoltronant? Demanar a un partit sobiranista que valorés més l’eix Nacional i no tant el poder governar? Que fes reivindicacions Nacionals? Potser és aquest el meu pecat, no ho sé! Si més no, crec que no sóc l’únic que penso d’aquesta manera. Només cal mirar els resultats electorals de manera objectiva.

Jo potser he fet que algú es senti traït per mi. Si és així, ho sento de forma rotunda. No creia que tingués la capacitat suficient per causar aquest tipus de ferides i demano disculpes. Però també vull exposar una última reflexió: jo potser he traït un partit, però el que no faré mai és TRAÏR EL MEU PAÍS. Crec que no tothom ho pot dir, oi Carles? Espero que quan deixi de ser traïdor vinguis a buscar-me el carnet… el de traïdor s’entén.

Salut

Abel Andreu

MODEL CUP

Article d'opinió de Lluís Gibert, advocat i membre dels Irreductibles, al digital delCamp.cat.

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=18191

Irreductibles Baix Camp

LES ÚLTIMES PERLES DE DURAN I LLEIDA

El recent proclamat candidat per Convergència i Unió a les eleccions al Congrés dels Diputats de Madrid, Antoni Duran i Lleida, continua fent gal•la del seu unionisme espanyol i de les seves inacabables ganes de ser ministre d’Espanya. Costa d’entendre que alguns militants de la formació democratacristiana que es consideren independentistes continuïn acceptant aquest singular personatge com a líder. Davant la impossibilitat de destacar una sola intervenció us adjuntem un resum més que sucós d’algunes de les seves últimes perles.

Entrevista al diari ARA (24-07-2011)

“Si arribem a un pacte amb qui governi per reduir el dèficit fiscal, hem de poder parlar de participar al govern de l'Estat”.

"Després d'aquestes eleccions, CiU no pot continuar fent el que ha fet a la política espanyola fins ara. Si arribem a un pacte amb qui governi per reduir el dèficit fiscal, hem de poder parlar de participar en el govern de l'Estat, cosa que jo he vist sempre com un fet positiu, com és sabut"

Entrevista al 3/24 (24-07-2011)

“Estaria disposat a votar Mariano Rajoy com a president espanyol si el PP presentés una moció de censura amb la convocatòria d'eleccions immediates com a punt únic del programa del govern alternatiu”


Acte de proclamació com a candidat de CiU a les eleccions al Congrés dels Diputats de Madrid (23-07-2011)

"Per a castigar a José Luis Rodríguez Zapatero no cal votar el PP. I perquè no guanyi el PP per majoria absoluta, no cal votar el PSOE. A Catalunya, es pot fugir del foc socialista sense caure a les brases del PP".

“El món a RAC1” (25-07-2011)

“L’electorat entendria un pacte amb el PP”

“El pacte fiscal uneix la gent, al contrari que la independència, que divideix.”

“Qui va fer l’oferta de pacte amb el PP va ser el senyor Mas, per tant, demano tranquil•litat a tothom de CiU i especialment de CDC.”

“Que ningú s’inquieti, Duran no vol ser ministre. Una mica de til•la va bé a tothom.”

Així mateix, Duran i Lleida ha comptat amb la inestimable col•laboració del número 2 de la seva formació i conseller d’agricultura de la Generalitat de Catalunya, el sr. Josep Mª Pelegrí, que afirmava el següent:

“El matí de Catalunya Ràdio” (25-07-2011)

"Sóc dels que penso que hem de deixar una mica els anatemes o els tabús o aquests prejudicis del passat. Escolti, quan millor ha defensat CiU Catalunya davant de Madrid és quan el PP ha tingut una majoria feble i nosaltres hem pogut pactar amb ells infraestructures. I això és una realitat incontestable”.



Ximeni, reporter

EL NACIONALISME ES CURA VIATJANT?

He tornat fa poc d’Islàndia. Un territori amb una població de 320.000 habitants i 3´2 vegades la superfície de Catalunya.

Podríem pensar que un país com aquest, que té una llengua pròpia i tants pocs habitants, deu frisar per desempallegar-se d’aquesta parla tan minoritària. Una llengua vikinga i arcaica que pràcticament només els serveix per parlar-la en l’àmbit familiar (quasi tots estan més o menys emparentats si retrocedim algunes generacions), o per llegir les impressionants sagues vikingues sense masses dificultats i en versió original (danesos, noruecs i suecs han de traduir-les), o per comunicar-se internacionalment amb la populosa població de les illes Feroès (80.000 parlants). Podríem pensar també que potser se senten avergonyits pel seu provincianisme lingüístic i que, a més, deu ser impossible veure res etiquetat en la llengua originaria del país. Així mateix, pensar que es poden trobar llibres i revistes escrits i traduïts a l’islandès o pel·lícules a les cartelleres doblades a la llengua vikinga sembla també, a priori, una autèntica quimera.

Però, la realitat és ben diferent de totes aquestes suposicions. Un cop es trepitja terra islandesa les elucubracions es desmunten i, admirablement, descobreixes que l’islandès és la llengua principal del país, recolzada en ocasions per l’anglès. A les botigues quasi tots els articles estan etiquetats en islandès, altres llengües de l’entorn nòrdic i/o l’anglès. Tot i que gairebé tothom parla l’anglès, ningú, sense excepció, desconeix la llengua pròpia del país, immigrants inclosos. Però no només es parla sinó que també es llegeix, sobretot a les nombroses biblioteques públiques que tenen tots els pobles o a les al·lucinants llibreries de les poblacions importants on, a més de gaudir d’una entretinguda estona de lectura de temàtica diversa i títols sorprenents, també pots fer un beure. Això sí, en islandès.

Probablement i com a conseqüència de tenir un estat propi, els islandesos es cuiden de dedicar els recursos necessaris per a crear un dels sistemes educatius més bons del món, desenvolupant així un sentiment d’autoestima entre la població envers la llengua i la cultura pròpia del país. Una autoestima nacional que implica que gairebé tothom s’hagi llegit les sagues vikingues. Una implicació en la cultura i en la preservació de la llengua que els ha portat a decidir mitjançant l’exercici del vot - sí, un referèndum popular i no una acadèmia – quin nom han de posar als neologismes. Per exemple, van triar democràticament que un ordinador es coneixeria amb el nom de “tölva”.

Aquestes són algunes de les conseqüències de tenir un estat propi, les desavinences de no tenir-lo prou que les coneixem i les patim. Els catalans som conscients de que estem instal·lats en una trinxera permanent i que no ens queda altre remei que defensar els pocs avenços que s’han anat aconseguint i que en qualsevol moment es poden ensorrar com un precari castell de cartes.

I qui digui que el nacionalisme es cura viatjant, digueu-li que viatgi. Veurà que allò que és bo per a la resta del món també ho ha de ser per als catalans. No som tant especials com ens volen fer creure!

Miquel Brull

IL·LUSTRES IGNORANTS

Lluís Gibert, advocat i membre dels Irreductibles, debuta com a columnista d'opinió al digital delCamp.cat.

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=17913

Irreductibles Baix Camp

UN ANY DESPRÉS

Diumenge passat recordàvem l’aniversari de la manifestació més multitudinària que hagi vist mai aquest país: el clam del 10-J per la independència, el crit de la societat catalana en contra dels constants atacs de l’Estat Espanyol cap a la nostra nació, la nostra cultura i les nostres institucions. Ha plogut força des d’aquella magnífica tarda de juliol i, com diem els catalans, el més calent és a l’aigüera. I no podem pas dir que la classe política hagi romàs estàtica en els últims mesos. Hi ha hagut canvi de color al govern de la Generalitat i a moltes de les ciutats més importants del nostre país. Temps d’eleccions, temps d’acostar-se al ciutadà i temps de renovar promeses per fer atractiu un producte cada cop més caduc. Però la història es repeteix i de nou tot resulta efímer, els comicis electorals han volat i els polítics – els que poden - han tornat a la seva bombolla, impermeables a l’exterior i capficats per interessos propis i de partit. On són les reaccions polítiques a la massiva manifestació de l’any passat? Hem evolucionat políticament parlant? I com a nació? De què serveix que el poble es manifesti si la seva representació institucional ensordeix crònicament? Estem millor o pitjor que fa un any? Silenci, no desperteu els polítics!

Les últimes enquestes indiquen que gairebé un 43% dels catalans es mostra favorable a la independència de Catalunya. Un cop més, la societat continua evolucionat, poc a poc, davant la preocupant estanqueïtat de la classe política. De nou, un pas per endavant. La independència requereix honestedat, rigor, responsabilitat i, sobretot, valentia. Unes característiques adjacents al centre de gravetat d’un societat catalana que continua desplaçant-se cap al sobiranisme. Però no podem oblidar que aquestes dades no deixen de ser el resultat d’una enquesta que no especifica l’ordre de prioritats i preferències de la societat. No ens enganyem, el vot és producte de molts factors (socials, econòmics, culturals, de confiança, ...) i la majoria social no s’aferra exclusivament a un únic concepte quan és l’hora de dipositar la papereta a l’urna. Tal i com està concebut el panorama polític actual, una hipotètica unitat de partits independentistes no seria suficient per garantir una majoria al Parlament que fos capaç de proclamar la independència. Sí, la unitat és necessària, però no suficient. És per això que l’independentisme ha de continuar evolucionant, no només per incrementar aquest percentatge favorable al sí, sinó també per enfortir-lo i dotar-lo d’arguments que el facin atractiu i viable. Cal estructurar-lo i crear una base conceptual de projecte de país. La independència ha de ser patrimoni de tots i no exclusivitat de la política d’esquerres. És l’esquerra la que està dividida, no l’independentisme. Hem de ser capaços d’aglutinar més i fer-ho des d’un punt de vista racional; arguments ens en sobren però cal aprofundir-hi i cal ser convincents. El cabal independentista ha de ser tan ample com el llit del riu que ens dugui a la llibertat, només així el projecte sobiranista tindrà possibilitats de futur.

Carles Esporrín

9-J, EL CLAM CONTINUA

Unes 40.000 persones es manifestaren ahir pels carrers del centre de Barcelona sota el lema de la capçalera “Pel nostre futur, independència”. La marxa, convocada per la plataforma 9-J, començà a les sis de la tarda a la plaça Urquinaona i, avançant per la ronda de Sant Pere, acabà al Passeig Lluís Companys. Al finalitzar la manifestació, que transcorregué en un ambient festiu i amb gent de totes les edats, tingueren lloc els parlaments d’Heribert Barrera, Moisès Broggi i Oriol Domènech, entre d’altres. Barrera: “la manifestació d’avui és més modesta però ens omple el cor d’esperança”; Broggi: “no ens hem d’enfrontar a Espanya, hem de tenir un tracte entre iguals i ser bon veïns; Domènech: “els espanyols prefereixen un Colom italià, o portuguès abans que català”.

Cal destacar que l’organització hagué de suspendre el concert de Brams previst com a cloenda ja que l’Ajuntament de Barcelona, incomprensiblement, no autoritzà la instal·lació de l’escenari en cap dels emplaçaments sol·licitats, al·legant possibles problemes de trànsit. Fou així com els diversos parlaments s’hagueren de realitzar damunt d’un camió i els parlamentaris foren alçats amb un muntacàrregues. És lamentable que un país tracti així a personalitats tan destacables com els doctors Barrera, Domènech i Broggi, que amb més de 90 anys mereixen un respecte impropi de la situació que visqueren dissabte. L’Ajuntament de Barcelona no donà permís ni tan sols per instal·lar una tarima i fer els parlaments amb una mica de dignitat. Sr. Trias i per extensió senyors de CiU, s’han cobert de glòria i això que tot just comença la seva etapa al capdavant de l’alcaldia de la que ha de ser la capital del nostre país. Seria bo que repassessin la trajectòria d’aquests tres il·lustres personatges que han lluitat tota la vida per la llibertat de la nostra nació i que en qualsevol altre país serien tractats de forma rellevant. I vostès parlen de nacionalisme i de sobiranisme? Els hi hauria de caure la cara de vergonya. O és que després de les eleccions segons quin discurs ja “no toca”?

Més d’un centenar d’entitats, organitzacions (entre elles Irreductibles Baix Camp) i partits polítics com ERC, la CUP, Democràcia Catalana, Reagrupament i Solidaritat donaren suport a la mobilització. Destaca notablement l’absència de CiU que, un cop més, decidí desmarcar-se i no participar-hi. Segurament el pacte pels pressupostos del 2011 i alguns acords municipals, com el de l’Ajuntament de Reus, pesen massa. Així mateix, Òmnium Cultural decidí també no adherir-se a la convocatòria argumentant que “la funció de l’entitat no és la d’organitzar manifestacions”. Senyors d’Òmnium, no es tracta d’organitzar res, només de donar suport a la societat catalana que clama per la seva llibertat. O és que només s’apunten a cavall guanyador? I, finalment, també cal dir-ho, escàs ressò a TV3, la nostra.

La societat catalana avança un pas per davant de la classe política d’aquest país que continua sense saber com reaccionar davant del desplaçament del centre de gravetat sobiranista. Un any després, l’esperit del 10-J continua intacte per molt que alguns pretenguin dinamitar-lo. Si els polítics no ho fan, ho farem nosaltres. El 9 de juliol demostra que hi ha país, felicitats als organitzadors per la seva valentia.

 

Irreductibles Baix Camp