Diumenge passat recordàvem l’aniversari de la manifestació més multitudinària que hagi vist mai aquest país: el clam del 10-J per la independència, el crit de la societat catalana en contra dels constants atacs de l’Estat Espanyol cap a la nostra nació, la nostra cultura i les nostres institucions. Ha plogut força des d’aquella magnífica tarda de juliol i, com diem els catalans, el més calent és a l’aigüera. I no podem pas dir que la classe política hagi romàs estàtica en els últims mesos. Hi ha hagut canvi de color al govern de la Generalitat i a moltes de les ciutats més importants del nostre país. Temps d’eleccions, temps d’acostar-se al ciutadà i temps de renovar promeses per fer atractiu un producte cada cop més caduc. Però la història es repeteix i de nou tot resulta efímer, els comicis electorals han volat i els polítics – els que poden - han tornat a la seva bombolla, impermeables a l’exterior i capficats per interessos propis i de partit. On són les reaccions polítiques a la massiva manifestació de l’any passat? Hem evolucionat políticament parlant? I com a nació? De què serveix que el poble es manifesti si la seva representació institucional ensordeix crònicament? Estem millor o pitjor que fa un any? Silenci, no desperteu els polítics!
Les últimes enquestes indiquen que gairebé un 43% dels catalans es mostra favorable a la independència de Catalunya. Un cop més, la societat continua evolucionat, poc a poc, davant la preocupant estanqueïtat de la classe política. De nou, un pas per endavant. La independència requereix honestedat, rigor, responsabilitat i, sobretot, valentia. Unes característiques adjacents al centre de gravetat d’un societat catalana que continua desplaçant-se cap al sobiranisme. Però no podem oblidar que aquestes dades no deixen de ser el resultat d’una enquesta que no especifica l’ordre de prioritats i preferències de la societat. No ens enganyem, el vot és producte de molts factors (socials, econòmics, culturals, de confiança, ...) i la majoria social no s’aferra exclusivament a un únic concepte quan és l’hora de dipositar la papereta a l’urna. Tal i com està concebut el panorama polític actual, una hipotètica unitat de partits independentistes no seria suficient per garantir una majoria al Parlament que fos capaç de proclamar la independència. Sí, la unitat és necessària, però no suficient. És per això que l’independentisme ha de continuar evolucionant, no només per incrementar aquest percentatge favorable al sí, sinó també per enfortir-lo i dotar-lo d’arguments que el facin atractiu i viable. Cal estructurar-lo i crear una base conceptual de projecte de país. La independència ha de ser patrimoni de tots i no exclusivitat de la política d’esquerres. És l’esquerra la que està dividida, no l’independentisme. Hem de ser capaços d’aglutinar més i fer-ho des d’un punt de vista racional; arguments ens en sobren però cal aprofundir-hi i cal ser convincents. El cabal independentista ha de ser tan ample com el llit del riu que ens dugui a la llibertat, només així el projecte sobiranista tindrà possibilitats de futur.
Carles Esporrín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada