A RITME DE "TORERO"

Un cop més i com cada 29 de juny, Festa Major de Sant Pere a Reus, em trobava ahir al vespre plantat a la plaça del Mercadal esperant l’arribada del seguici i l’encesa de la tronada. Els diferents elements baixaven pel carrer de Monterols i abraçaven la plaça esperant l’arribada de la comitiva consistorial que acompanyava el Sant Patró sota tàlem. Quan aquest arribà a la porta de l’Ajuntament i es mostrà a la ciutat, l’alcalde debutant entrà a la plaça acompanyat pels inseparables companys de govern disposat i decidit a encendre la pólvora. Ni algun que altre xiulet ni més d’un crit de “botifler” podien esborrar el somriure de satisfacció. “No m’esgarraran el meu moment” -, pensà el torero abans d’enfrontar-se al toro i ja trepitjant la sorra del “tendido”. La tronada esclatà com sempre: a ritme, potent, constant, eixordadorament brutal i plena d’emoció i sentiment reusenc. Entre l’esclat de la gent arribà el moment que tot torero espera, el nou alcalde de la ciutat agafà la torxa d’encesa i la brindà a tota la plaça com el que brinda les orelles del toro. No, no calia, l’última edició d’ “Operació Triunfo” va fer aigües i no cal reeditar-la. Després del brindis, evidentment, la celebració de la victòria fou compartida, entre petons i abraçades, amb la flamant primer tinent d’alcalde que aguantava fermament la perxa del “traje de luces”. A Reus, hem canviat les falles per les “peinetas”.

La festa acabà entre balls, trons i foc. Per cert, potser és per desconeixement tradicional però, és necessari haver d’escoltar a tot drap pasdobles espanyols per la megafonia de la plaça? No tenim música de festa catalana que pugui amenitzar les nostres festes majors? Fins quan haurem d’aguantar l’insuportable “Paquito el chocolatero”? Tan de bo l’esclat de la pólvora faci retronar d’una vegada per totes les consciències de molts, o pocs, o bastants. Les enquestes tornen a donar aire a l’independentisme, diuen que un 42,9% dels catalans diríem sí a la independència enfront d’un 28,2% que dirien que no (segurament entre ells el propi “Paquito el chocolatero”). A veure si les xifres deixen pas als fets. Com escrivia amb blanc la samarreta negra dels trabucaires ahir a la plaça: “Visca la terra”.

Ximeni, reporter

LES REGNES DEL NOSTRE DESTÍ

Suposo que, a aquestes alçades, a ningú se li escapa que l’ independentisme polític, tal i com està articulat actualment, és un veritable fracàs. Es poden buscar moltes causes i es vessaran rius de tinta, però l’explicació és ben senzilla. Els líders independentistes no han tingut, ni tenen, el nivell suficient per confeccionar un moviment seriós que creï la confiança necessària per a que la gent els voti. Ni més ni menys. És clar que aquesta no és l’explicació dels nostres politics. La incapacitat absoluta de fer autocrítica, i el més important, d’ actuar en conseqüència, (és a dir, plegar) no forma part dels seus diccionaris. Els interessos personalíssims són massa grans, i els sous també, com per anar renunciant als plaers de la vida mundana. En qualsevol empresa (no pública) tots aquests gestors de la política de curta volada estarien fent cua a l’atur. La cosa ja és prou tràgica, però a més, s’afegeix que aquests personatges, inserits en estructures polítiques tradicionals, fan mans i mànigues per tal d’evitar que d’altres persones noves, que potser podrien agafar el relleu de tota aquesta generació perduda de polítics mediocres, puguin agafar les regnes de tot plegat.

Amb tots els polítics independentistes que han estat o encara estan integrats en un sistema espanyolista de poder prestat difícilment avançarem. Fixeu-vos com s’han tirat tots els trastos pel cap quan hi havien eleccions, quan era hora de repartir els càrrecs, i ara, un cop deixades enrere les engrunes polítiques, ja tornen a parlar de regeneració i d’ unitat. Tot són gestos per tal d’entabanar la gent per continuar medrant. És imprescindible deixar enrere tot aquest sintema que ha esdevingut inútil i perniciós, i a totes aquelles persones que s’han servit i es serveixen del sistema però que no han fet cap pas endavant cap al nostre alliberament nacional. I cal fer-ho amb valentia i innovació. Cal trobar sistemes per tal d’articular xarxes que actuïn des de la pròpia societat civil per continuar avançant. L’exemple de les consultes ha estat encoratjador i cal seguir treballant des de la societat per trobar els espais en els que el missatge independentista es pugui desenvolupar per tal de situar-lo en el centre del debat polític. Cal ser molt seriosos i acurats en els plantejaments, perquè només des de l’excel·lència i la seriositat convencerem la majoria social necessària de que aquest és el camí de la prosperitat i de la glòria deixant enrere les mediocritats generades per les dinàmiques de l’amiguisme i l’afany de solucionar les necessitats pròpies més que les col·lectives. I sobre tot, cal destil·lar, des de la mateixa societat civil, aquelles persones que han d’encapçalar el moviment independentista en lideratges compartits que sumin potencialitats i dinàmiques . Els moviments socials independentistes han de ser una veritable “masia” de nous valors que hauran d’anar substituint les gastades cares dels nostres gestors de llargues trajectòries polítiques i escassos rendiments. No ens hem de quedar esperant a què uns i altres refacin els espais i es vagin tornant a col·locar entre ells, sinó que ha de ser la societat qui generi els seus propis líders i els doti de la màxima legitimitat en tant que seran els veritables representants del col·lectiu, promocionats  per la mateixa ciutadania i no per estranyes caramboles polítiques. Només així aconseguirem superar el tap que els polítics actuals estan fent i faran cap a les persones que, amb més condicions, suposen un perill evident cap als anhels de poder dels que ja fa temps que romanen en la política. Només així aconseguirem que el moviment engresqui tothom i que tothom es senti implicat, en tant que tothom es veurà identificat amb allò que fa i tindrà clar que les persones que hi hauran al davant no trairan els objectius marcats. En definitiva, hem de ser actors del canvi superant allò que no ens permet evolucionar com a una societat lliure i ser actius en la generació de les dinàmiques necessàries per assolir els objectius comuns, substituint allò que s’ha demostrat inútil per altres mecanismes més oberts, participatius, en xarxa i amb els objectius clars.

En la mesura que renunciem a l’acció, la mediocritat política que ens envolta continuarà surant i això representa la nostra mort com a nació. Cal arribar al dia preparats, sense improvisacions ni plantejaments polítics sorgits del no res, amb una  base social ben definida, amb projectes seriosos i treballats, amb la feina de conscienciació col·lectiva feta i amb nous lideratges perfectament definits i compartits per tal de poder afrontar la decisió de crear un Estat Propi amb el màxim de garanties d’èxit. La manifestació independentista del 9 de juliol és un bon moment per tornar a fer sentir la veu de la societat catalana, és un bon moment per tal d’agafar de nou el control del nostre destí.

Lluís Gibert

21.CAT

Ahir divendres se celebrà el primer sopar convocat pels Irreductibles amb l’objectiu de captar diferents impressions i opinions sobre la situació actual de l’independentisme i amb el propòsit de començar a tractar i a plantejar possibles opcions de futur. Al sopar hi assistiren més d’una vintena de persones de diferent militància política independentista (Esquerra, CUP, RCAT i SI) i de la societat civil en general. El col·loqui, que es desenvolupà en un clima de diàleg pausat i d’alt contingut i amb força autocrítica constructiva, serví per analitzar des de diferents punts de vista els resultats de les passades eleccions municipals en clau local i l’evolució del vot independentista dels darrers anys en clau nacional.

Un dels nexes que més debat i controvèrsia generà fou la diferent manera d’enfocar les estratègies que, segons els assistents al sopar, han d’adoptar els partits polítics independentistes per afrontar el futur amb garanties d’èxit. La discrepància girà, de nou, entorn a la dicotomia de prioritzar un discurs basat en l’afirmació de l’eix nacional envers l’eix esquerra/dreta, o a l’inrevés. Els Irreductibles considerem que aquest és un factor determinat per al futur polític independentista i creiem, fermament, que cal reforçar i ampliar el discurs que gira entorn a l’eix nacional, emfatitzant la transversalitat i deixant en segon terme l’eix esquerra/dreta.

En aquest sentit, la trobada serví també per presentar el nou projecte dels Irreductibles: 21.CAT. Un projecte de llarg recorregut que pretén donar arguments per articular i estructurar el futur de l’independentisme. Ens cal dotar de més contingut el discurs sobiranista i cal continuar mirant endavant, cal anar més enllà. L’independentisme ha de tenir una línia editorial clara i concisa. És bàsic que aquest discurs sigui cada cop més atractiu, estructurat i raonat. S’ha de continuar experimentant amb la fórmula que ens permeti incidir més profundament en el moll de l’os de la societat catalana. Cal crear un flux on aquesta societat s’hi senti còmoda i cal recuperar la il·lusió de seguir treballant per una Catalunya lliure.

Visiteu l’enllaç: http://irreductiblesbc.blogspot.com/p/21cat.html

Així mateix, els Irreductibles volem agrair, un cop més i molt sincerament, l’assistència a tots els convidats d’ahir al sopar i els emplacem a futures trobades per fer gran el projecte 21.CAT i per continuar caminant cap a la independència.

Irreductibles Baix Camp

MANIFESTACIÓ INDEPENDENTISTA DEL 9 DE JULIOL

S’ha obert la pàgina oficial de la manifestació independentista que convoca la Plataforma 9J.

En el manifest es fa referència a la trajectòria que s`ha fet des de la societat catalana, demanant i reivindicant els nostres drets com a poble, que no s`aconsegueixen de cap de les maneres amb les accions fins ara portades a terme, també fa una crida a la mobilització amb un objectiu concret i clar, la independència.

Destaquem la transversalitat, i sobretot l`esforç fet per intentar unir i posar d`acord a la societat civil, i també a les forces polítiques, tots ells treballen conjuntament en aquest esdeveniment. Acaba amb una frase del Dr Broggi.

Podeu accedir a la pàgina oficial de la manifestació independentista fent clic aquí:

http://manifestacio9juliol.blogspot.com/

L'OFENSIVA BILINGÜE DEL PARTIDO POPULAR

La presidenta del Partido Popular a Catalunya (PP), Alícia Sánchez Camacho, ha presentat avui una instància a la seu del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya reclamant que el seu fill Manuel pugui rebre un ensenyament bilingüe i s’ha sumat, així, a la iniciativa duta a terme per la plataforma Convivència Cívica Catalana, que també ha lliurat a la mateixa conselleria més de 500 sol·licituds similars d’altres pares. La instància presentada per Sánchez Camacho sosté que, actualment, el català és l’única llengua vehicular i que això va en contra del que estableix la constitució espanyola.

Segurament, ara que tenim pràcticament tots els pactes enllestits tornarem a veure l’autèntica cara de la dreta espanyola, una dreta que no dubta a continuar atacant la nostra cultura i la nostra llengua. Aquesta és la cara del Partido Popular, un partit que s’atreveix a denunciar davant del Tribunal Constitucional un estatut que ha aprovat democràticament tot un poble, un partit que està negociant amb el govern del nostre país l’aprovació dels pressupostos per al 2011. Valdria la pena que aquells que ja han formalitzat pactes municipals amb el PP parin bé l’orella i estiguin alerta, no fos cas que el llop es tregui la pell de xai i els hi clavi una bona queixalada. No oblidem que el Partido Popular té la clau de molts ajuntaments gràcies al vist-i-plau d’una força nacionalista catalana com Convergència i Unió. Un d’ells, el de Reus. Senyors, hi ha algun problema en intentar governar amb minoria?

Ximeni, reporter.

AL DIPUTAT VALLÈS LI FEM VERGONYA

L’il·lustre poltronaire reusenc amic dels seus amics espanyols, el socialista Francesc Vallès, ens ha tornat a dedicar avui una de les seves noves actuacions de cara a la galeria madrilenya. Com que ja deu estar preparant-se per a la campanya espanyola, (és hora de cobrar les “pleitesies”) avui s’ha decidit a treure el nas pel twitter i ha demanat la dimissió del Sr. Puig pel bloqueig del Parlament per part dels indignats. A part de ser impropi d’un diputat espanyol electe no focalitzar la pedagogia política en fer esment a la barbaritat que suposa coaccionar de manera violenta els diputats del Parlament de Catalunya, el Diputat espanyol Vallès ha reblat la simptomàtica frase de que “aquest país és una vergonya”. Sí, Sr. Vallès, ja ho sabem que a Espanya tot és més bonic i que els catalans li fem vergonya amb les nostres misèries i les nostres reclamacions absurdes, com la de que se’ns pagui el que ens deuen, per no dir que ens deixin d’espoliar. Però si realment li fem tanta vergonya, Sr. Vallès, quedis a Espanya i continuï fent el joc als seus amos. Ah, i no pateixi, que a Reus, seguirem fent gal·la de tolerància i malgrat tot, continuarem sense xiular-lo quan tingui a bé visitar la “comarca”. Us deixo l’enllaç per a que en gaudiu.

http://www.naciodigital.cat/noticia/25880/coordinador/dels/diputats/psc/madrid/demana/dimissio/puig

Quin paio aquest Vallès.

Ximeni, reporter.

ELECCIONS I LA SOPA D'ALL

En el moment d’escriure aquest article ha passat el temps suficient des de les darreres eleccions per tal que els nostres experts en la ciència de la política hi hagin dit la seva. S’ha analitzat del dret i de l’inrevés la continuada desfeta d’ERC, el retrocés més que considerable del PSC-PSOE i l’augment considerable de CIU, que l’ha portat a manar pràcticament a tot el país. Per primera vegada es mana als dos costats de la Plaça de Sant Jaume, als ajuntaments grans i mitjans i al contrapoder de les Diputacions (les encara presents). Tot i que és sabut que fins i tot la fórmula de la sopa d’all té els seus secrets, no se’ns pot dir que els resultats hagin sorprès a qualsevol persona mínimament interessada en la política (que se’ns permet), en aquest racó de món. Permetin-me per un moment que simplifiqui una mica en una època on els opinaires professionals d’un color més aviat barrejat, s’entossudeixen massa sovint en voler matisar situacions que no admeten més disseccions per ser certament simples. Vegem, no és lògic que el PSC-PSOE retrocedeixi en un feu important com era Catalunya després del tracte que ens ha donat l´Estat des de la transició? I no ho és més en un context on la crisi fa que Espanya ens fagociti sense que la marca catalana del PSOE faci res per defensar-nos!

Seguint en la mateixa línia, l´entreguisme del PSC-PSOE ha revalidat a una Convergència que sempre ha practicat el possibilisme, de vegades fins i tot el seguidisme, però que ara el votant la torna a veure més creïble, més de casa o seriosa, si vostès ho prefereixen. Contribueix aquest fet la caòtica situació de l´independentisme amb una ERC com a partit més rellevant que encara no sap si vol ser preferentment una esquerra nacional o bé el pal de paller d’una opció independentista transversal, com a la majoria d’estats europeus. Això ha provocat escissions que no han reeixit i que tampoc han sabut o pogut aglutinar una majoria contrastada de l´independentisme cívic. He deixat pel final el cas del PP, que evidentment creix o minva en la representació de l´espanyolisme a casa nostra, depenent del transvasament de vots de PSOE a PP segons les circumstàncies del moment. Finalment el paradigma dels IC que mantenen el vot fidel d’un pomell de votants que representen els nostàlgics del marxisme, els que fan de l’ecologisme la seva religió i tota aquella mena d’apòstols de les causes més ignotes que hi ha al món i que són les mateixes que el comunisme clàssic defensa de paraula i es carrega de fets.

Mentrestant al Nord de la virtual Bèlgica els flamencs guanyen per majoria i el socialista való del Sud no aconsegueix formar govern. A Escòcia Alex Salmond en la segona legislatura torna a governar i ara no amb minoria sinó amb una majoria absoluta, ratificant que es farà el referèndum per l’autodeterminació al final de la legislatura. Més a prop al País Basc, s’aconsegueix "in extremis" que els abertzales puguin presentar una llista al seu gust (Bildu) feta a partir d’un partit amb escassa representació, com Eusko Alkartasuna i Alternativa, escissió nacionalista d´Eskerra Batua. Això comporta que s’hi sumin el conjunt del poble basc del centre a l’esquerra independentista i que s’obtinguin uns resultats que situen Bildu per sobre dels obtinguts amb la marca HEUSKAL HERRITARROC, en la primera treva. Segona força el País Basc i quarta a Nafarroa on NABAI obté també molt bona representació.

Tot i que entre els meus companys hi ha una certa desconfiança en el mirall basc motivada per la política exterior del PNB, que com totes les polítiques exteriors té més d’interès que la política moral, voldria recordar que el setge al que s’ha sotmès al conjunt del món abertzale en els darrers anys per part d´Espanya no ha sigut precisament de guants de seda i que aquets sempre han trobat la manera de reeixir. Ho aconseguirà també Catalunya?

Potser avui a Catalunya amb el desconcert en el costat independentista, la gent ha vist com a única opció una força que declarant-se cada cop més sobiranista, era la també la que garantia poder plantar cara a Espanya. I d’això no en podem donar la culpa a CiU, sinó a la nostra fins ara incapacitat d’articular una opció creïble, que la pugui superar. Correspon a cada poble deslliurar-se de l’ocupant. La llibertat es preuada perquè no s’aconsegueix fàcilment.

Pere Olivé

CARTA A LA CONCEJALA MONTSERRAT DUCH (con hache)

Querida señora Concejala:

Me llamo Luisito. Tengo 13 años y vivo en Reus. Perdone mi atrevimiento al dirigirme a su autoridad mediante estas modestas palabras, pero le habla la voz de la desesperación. Disculpe también si cometo alguna incorrección ortográfica, pero como estudiante en Cataluña, soy una víctima más del modelo separatista de la inmersión lingüística en las escuelas que nos aleja irremediablemente de nuestro querido español e impide nos expresemos con la claridad y corrección de nuestros conciudadanos del resto de Espanya. (uis perdón, España, ve?, ya se me ha escapado una ny en vez de la admirada ñ, malditos profesores)

En, seguro, un castellano demencial, me dirijo a usted para pedirle ayuda, pero no para mi, sino para mi pobre padre. Yo, aunque víctima del sistema y de los continuos ataques catalanistas de mi entorno, he adquirido el sentimiento español mirando a hurtadillas ínter economía y leyendo La Vanguardia, y vivo en la fe y en la esperanza que en un futuro, no muy lejano, y gracias a Convergencia y Unión, se erradique de una vez este catalanismo que nos atenaza. El problema es que mi padre ya es mayor y temo no pueda ser testigo de ello  y muera infeliz en su fe separatista.

Mi padre es una buena persona pero, como persona inteligente piensa y además, desde pequeño, los abuelos le llenaron la cabeza de cosas como la libertad de los pueblos y la autodeterminación, y siempre ha vivido en la infelicidad de no sentirse español.. Es un hombre no integrado a todas luces, no quiere hablar castellano, se enfada cuando oye el concepto expoliación fiscal por mucho que le explique que se trata de solidaridad con los pobres y se enfurece cuando oye nuestro himno español. Yo estoy seguro que lo intenta, él quiere dejar de sufrir, incluso, a escondidas, mira las películas de Torrente para ver si se le impregna en algo el sentimiento patrio, pero ya es mayor, y creo que por sí solo no lo va a lograr. Por eso me he alegrado muchísimo y  alguna cosa se ha iluminado en mi corazón cuando he  leído (en algún digital en catalán, claro)  que ahora, en el nuevo Ayuntamiento de Reus, en el que mandará su partido, el PP,  se ha creado una nueva Concejalia de Formación y Integración de la que usted será la titular. Me parece una gran idea ayudar a las personas a integrarse en nuestro país, con nuestros valores y nuestros sentimientos. Lo que daría por ver a mi padre saltar de alegría cuando marca la Roja en vez de proferir insultos por el balcón contra los vecinos, por ver como se emociona ante la visión de las vacaciones reales en Baqueira o por ver como se enrolla la bandera española en el cuello viendo Eurovisión. Ya se que no lograremos, a su edad, que interiorice el verdadero sentimiento español que fluye, por ejemplo, a través de la ideología Franquista, pero creo que, al menos, lo podremos tornar un poco monárquico. Personalmente ya estaría contento si se hiciera del Sandro Rosell, porque el pobre hombre, encima, es Laportista. Una desgracia, como puede ver.

Desearía verlo, en definitiva, disfrutar de su patria, España y sentirse uno más. Por ello, le agradecería me indicase cuando empiezan los cursos en el Ayuntamiento de Reus a través de su nueva Concejalía de formación y integración y así  poder ayudar a mi padre a integrarse en este país. Ruego tome nota de sus datos y por el pago, no se preocupe, como buen español, ya sé como se hace para pedir una subvención.

Dios Guarde a usted muchos años

VIVA EL REY

Luisito

QUAN LA MAMELLA DEIXA DE RAJAR

Pelsigades

Avui s’ha fet públic que l’agència de qualificació de deute Moody’s ha denunciat que els problemes fiscals de Catalunya perjudiquen la solvència d’Espanya. La resposta del president de la Generalitat, Artur Mas, ha estat la d’instar a l’esmentada agència a no crear “alarmismes innecessaris” i ha assegurat que Catalunya complirà amb els seus objectius de dèficit en dos o tres anys. Seria interessant fer arribar a aquesta agència de qualificació un esborrany de les balances fiscals de l’Estat Espanyol on podrien observar, per si encara no ho tenen del tot clar, que Catalunya pateix un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, equivalent a un 10% del seu PIB, aproximadament. D’altra banda, caldria recordar també que estem pendents de rebre un fons de competitivitat que, de moment, sembla que no arribarà. Així mateix i si és que realment Catalunya és el problema de la solvència espanyola, en el mateix document es podria adjuntar una proposta de solució a aquests greus problemes econòmics: si tanta nosa fem, si tant és el perjudici que produïm a l’Estat Espanyol, deixi’ns marxar, vostès quedaran descansats i sense problemes de solvència i a nosaltres ens faran un favor de dimensions incalculables. Senyors de Moody’s: si la mamella deixa de rajar, no és culpa de la vaca, és culpa de qui l’explota. Ja comença a ser hora de que la vaca digui prou!

Ximeni, reporter

EL PP JA TRUCA A LA PORTA

Després de la mentida del gran i magnífic finançament que havíem aconseguit amb el tripartit, que en dos anys s’ha demostrat que era un autèntic nyap polític, la propera mentida que ens està preparant la nostra il·lustrada classe política és la referent a que el sistema educatiu català amb la immersió lingüística no està perill. Observo com els convergents s’esforcen en buscar i rebuscar explicacions jurídiques per a continuar mantenint la gent enganyada en aquest assumpte i constato que els arguments són tan de pes com la corrent d’aire espanyolista que engegarà a rodar el sistema. Ja són cinc les sentències del Tribunal Suprem que obliguen la Generalitat de Catalunya a vehicular l’ensenyament també en castellà, (en compliment amb la recent sentencia del Tribunal Constitucional) i és qüestió de temps que, al final, la llei espanyola imperi i obligui els politics a redefinir el sistema. L’excusa de que hi ha una sentència del TC de l’any 1994 que reconeix el sistema d’immersió actual em sembla molt bé, però els espanyols són capaços de modificar la voluntat d’un referèndum amb una disposició judicial, així que també seran capaços de fer complir les seves pròpies sentències, per molt que al·leguem que fa 20 anys deien una altra cosa. Sembla mentida que encara, a Convergència, siguin tant passerells.

Evidentment, com tot, li podem donar mil tombs i allargar l’agonia en el temps, però hi ha un factor que precipitarà, sense dubte, l’eliminació del sistema català d’immersió, que és el polític, i en això ja tenim els senyors de Ciudadanos que fan la feina, i com no, també el Partit Popular s’hi ha afegit. La diputada del PP al Parlament de Catalunya, Maria Jose Garcia Cuevas, ja ha demanat a la Consellera d’Educació, en un perfecte castellà, que complexi amb les sentències espanyoles i es carregui la immersió lingüística, exigint el compliment de la Llei i que “no anteponga su proyecto político separatista ". Més clar: l’aigua. Les conseqüències de tot això arribaran, i segurament quan arribin, molts del polítics que ara ens estan venent fum, el dia que ens passin el corró estaran ben amagats, com ho estan ara els que ens van vendre les bondats d’un sistema de finançament ple de trampes.

Vull en aquest sentit destacar, de manera molt especial, que la Senyora María José García Cuevas forma part del mateix grup parlamentari que la Sra. Alícia Alegret i Martí, el PP de Catalunya. Mentre la Sra. García Cuevas blasmava contra el nostre model educatiu, que és la base de la nostra convivència i en gran part de la supervivència de la nostra llengua, la Sra. Alegret, a la fila del darrera, assentia i consentia implícitament. I vull insistir en aquest fet per a tots aquells que fa dies em volen fer creure que els del PP de Reus son “diferents” a aquests peperos rancis i espanyolistes que surten per la tele. La Sra. Alegret, que aviat tindrà una quota de poder importat dins l’Ajuntament de Reus gràcies a Convergència i Unió, combrega i comparteix aquesta visió de la política educativa i és coautora, com a parlamentària del PP, de l’ofensiva que se’ns planteja, política i jurídicament, contra el nostre model educatiu. Senyors, a mi també em cau molt bé la Sra. Alegret, i coincideixo en lloar les seves virtuts polítiques(al costat de tanta mediocritat), però no oblidem que representa la política anticatalana de sempre i que camina de la mà d’aquells que contínuament ens ataquen i ens limiten.

Potser que algú comenci a treballar per a contrarestar la involució que se’ns presenta, i perdoneu si, des dels Irreductibles, ofenem algú “més seriós” amb tant d’alarmisme. Amb una mínima visió política per anar consolidant un projecte seriós cap a un estat propi enlloc de la política d’estar pendents d’ocupar càrrecs i de garantir-se la feina de per vida ara no estaríem així. En tot cas, els Irreductibles estarem encantats de deixar de fer soroll i d’apartar-nos a la tranquil·litat de la vida mundana quan “alguns” deixin la filosofia i comencin a fer política. El resultat de segons quines incompetències el tenim aquí. El PP ja truca a la porta i CIU corre amb diligència a obrir-la.

Lluís Gibert

                               María José García Cuevas                                       Alícia Alegret Martí

SUBVENCIONS IDEOLÒGIQUES

Pelsigades

En una entrevista concedida ahir al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, que dirigeix el periodista Manel Fuentes, la número u del Partido Popular (PP) a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, parlà sobre l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat presentats per l’actual govern de CiU. Entre d’altres coses, Sánchez Camacho destacà que caldria retallar despeses en allò que ella anomenà “subvencions ideològiques”. Tot i que el periodista Manel Fuentes insistí tres o quatre vegades en intentar aclarir a què es referia quan parlava d’aquest concepte, la dirigent popular no respongué i esquivà la pregunta. Segurament tots podem entendre a què es refereix el PP quan parla de “subvencions ideològiques”, potser la immersió lingüística també forma part d’aquest paquet, mai se sap. El que em preocupa més és que aquest partit nacionalista espanyol, a partir de l’11 de juny, formarà part d’alguns, o varis, ajuntaments del nostre país avalat per un partit nacionalista català, entre d’altres. Les alcaldies es negocien com aquell qui canvia cromos amb els companys de classe però, jo em pregunto: amb quin criteri escollim els cromos que més ens agraden? Pensem en acabar un àlbum de país o preferim assegurar-nos sortir a la primera pàgina i ben elegants? Una altra Alícia, en aquest cas Alegret i també membre del Partido Popular, sembla haver estat la primera en acabar la col·lecció i ja té el seu àlbum de cromos reusenc ben complet. Un àlbum, per cert, maquetat i imprès amb la inestimable col·laboració de la maquinària governamental de CiU i consentit, de moment, pel silenci sepulcral de la resta de formacions polítiques.

Ximeni, reporter