ONES IRREDUCTIBLES

Ahir divendres, 29 d’abril, l’advocat Lluís Gibert debutà com a convidat a la tertúlia del programa “De bon mati”, el magazine despertador de Punt 6 Ràdio conduït per Jordi Escoda. Gibert, presentat com a activista de la xarxa i membre dels Irreductibles, compartí micròfons amb Joan Carrión, Guillem Ramos-Salvat i Francesc Gras.

Després d’analitzar breument l’actualitat política i esportiva reusenca i aprofitant la presència de Gibert, Jordi Escoda recordà la presentació de l’Editorial 0 dels Irreductibles del passat dia de Sant Jordi, remarcà la bona acceptació de la formació a la xarxa i entrà en matèria preguntant per aquesta nova plataforma independentista. Lluís Gibert destacà que un dels principals objectius dels Irreductibles és el d’introduir el discurs independentista a l’agenda social i política de la ciutat tot i que subratllà que els Irreductibles no són una formació política. Així mateix, afirmà que per tal d’aconseguir la majoria social necessària per assolir un Estat propi, s’ha constatat que els instruments que s’utilitzen des dels partits polítics tradicionals no són vàlids i que, com passa la majoria de vegades, els partits polítics van per darrera de la societat. En aquest sentit, Gibert comentà que costa trobar un discurs que evolucioni cap a un objectiu a llarg o mitjà termini perquè la política actual ho enfoca sempre a períodes temporals molt més curts i perquè cal més planificació. En referència a la polèmica oberta durant la passada setmana amb la candidata de Ciudadanos a l’alcaldia de Reus, Pepa Labrador, Gibert destacà que els Irreductibles han estat els únics que, en aquest cas, han plantat cara al nacionalisme espanyol i que cap dels partits polítics independentistes ha estat capaç de reaccionar quan se’ls hi ha donat l’assumpte mastegat per a que ho rematessin. D’altra banda i tot i que la candidata de C’s continua intentant estirar el fil de la polèmica per treure’n, segurament, un rèdit electoral, Irreductibles dóna el cas per tancat.

Poc a poc, Irreductibles es va fent un lloc a l’agenda política i social de la ciutat. El mateix Jordi Escoda deixava oberta la possibilitat de que la formació, amb la presència d’en Lluís Gibert, continuï prenent part en les tertúlies del programa; per alguna cosa serà. Així mateix, els membres de la formació continuen treballant per tal d’expandir el missatge de la necessitat de conglomerar un moviment independentista seriós i amb un objectiu concret: la independència de la nostra nació.

Ximeni, reporter

Us convidem a escoltar la tertúlia sencera que us podeu descarregar de la pàgina web de Punt 6 Ràdio: http://www.punt6radio.cat/

LA PEPA I EN MOURINHO

No amagaré que, a aquestes alçades, un ja està acostumat a les mentides i tergiversacions d'alguns polítics, si bé, és tota una experiència que aquestes es facin de forma tan evident que deixin empremta. La Sra. Labrador, de Ciudadanos, al seu bloc, agafa un dels meus escrits referents al Reus Tercer espai 2.0 i seguint els seus instints professionals es permet disseccionar-lo fins a l'extrem de fer comentaris a cada una de les frases. No cal dir que els mateixos són sucosos i reflecteixen una interpretació, diguem-ne que parcial, del que hi escric, fent-se venir bé un victimisme exacerbat. No entraré a valorar les manipulacions que hi conté perquè de la lectura de l'escrit i dels comentaris, queden totalment explicitades. El que sí que constato és la utilització de la vella tàctica, i no per això menys perillosa, de repetir fins a la sacietat una mentida per a veure si es torna real. I en això, la Sra. Labrador està demostrant que és una mestra quan blasma, en actitud folklòrica, contra tot allò que li fa olor a catalanisme, situant-se enmig d'un irreal debat de nazis, professors manipuladors i etnicismes. Llegint la societat que veu la Sra. Labrador te n’adones que aquesta senyora viu en un altre món, igual que en Mourinho veu de forma diferent els partits.

Ja sabem que tant la Sra. Labrador com el Sr. Mourinho han vist el mateix partit i la mateixa societat, però manipulen per assolir els seus objectius. Això, que ho faci un entrenador de futbol, fa una mica de ràbia però en fi, no és res més que futbol. Però que ho faci una professora d'institut, persona que té l'especial responsabilitat d'educar els joves, em sembla molt preocupant. Qualsevol persona té dret a defensar les seves idees polítiques en el marc de la democràcia i la Sra. Labrador també el té, però tot ha de tenir el límit de l'ètica i la decència i més quan et situes en un punt sensible de l'estructura social com el professorat. No es pot anar mentint d'aquesta manera jugant amb els sentiments de la gent i d'un poble per obtenir rèdits polítics. No es poden dir coses com que “En las escuelas catalanas se ha estado sembrando el odio a España durante años impunemente sin que nadie haya hecho nada para evitarlo." quan formes part del propi sistema educatiu i no anar a dormir amb remordiments.

Des dels Irreductibles defensem un altre model de societat, un altre sistema en el que el nostre poble sigui independent i es deslligui jurídicament d'Espanya. I ho intentem defensar sense insults ni tergiversacions interessades. Entenem que el nacionalisme espanyol s'expressi i digui el que vulgui però nosaltres no li posarem cap z ni direm nazi a ningú, perquè no es pot comparar cap estructura social moderna amb un règim assassí sense incórrer en el ridícul i en la demagògia. Es pot ser independentista sense perdre les formes i la visió de la realitat, es poden defensar les idees sense insultar ni menystenir, es pot estar en contra de la independència sense dir nazi a ningú, és una qüestió d’ètica i de creure en la democràcia, res més.

Per acabar vull fer una comparació que ve molt al cas en referència a un tema d’actualitat. Igual que al Barça, que a falta de President competent, ha hagut de sortir en Guardiola a defensar els seus jugadors de les mentides d'en Mourinho, al Món de Reus, a falta de polítics, ha hagut de sortir en Josep Baiges a posar una mica d'ordre i defensar un toc de realitat. Gràcies Josep per la teva clarividència.

Lluís Gibert

IRREDUCTIBLES A "EL MÓN DE REUS"

Us convidem a llegir l'article que el comunicador Josep Baiges publica al seu blog sobre la presentació de l'Editorail 0 que tingué lloc el passat dissabte 23 d'abril, diada de Sant Jordi.

http://elmondereus.blogspot.com/2011/04/la-lleona-dels-irreductibles.html


Irreductibles Baix Camp

PAÏSOS IRREDUCTIBLES

Si ens entretenim a mirar el mapa d’Europa occidental, veurem que hi ha tota una sèrie de petits països situats entre poderosos veïns. Estic parlant de Liechtenstein entre Suïssa i Àustria; Luxemburg entre Alemanya, França i Bèlgica; Andorra entre França i Espanya; Mònaco, completament rodejat per França però amb sortida al mar; San Marino, completament rodejat per Itàlia; l’illa de Malta a tocar d’Itàlia i, finalment, el Vaticà (l’exotisme del qual donaria per més d’un article, que ara no faré).

Com és possible que els habitants d’aquests països s’aferrin a unes pintoresques fronteres de país de conte de fades, en plena era de la globalització? Com és possible que podent formar part de països tan poderosos a nivell econòmic, i per tant a nivell d’influència mundial com són Alemanya, Àustria, Suïssa, França, Itàlia o Espanya, s’encaparrin a voler viure en uns països ridículs, petitíssims, amb nul·la influència internacional? És que s’han begut l’enteniment? Ja s’ho han mirat bé això? Potser és que són hereus de principats antics, com San Marino que té la independència des de l’any 301 (sí, 301, no és cap error); o bé de tractats medievals, com Andorra (1278) o Mònaco (1419); o fruit del romanticisme de finals del segle XVIII, que potser va engendrar Liechtenstein (1806) o Luxemburg (1867); o com Malta, fruit de la descolonització anglesa del 1964.

Però, per què no són pràctics? Per què a dia d’avui no reconsideren el seu status de microestats de pa sucat amb oli i demanen, o millor, “imploren” ser una autonomia dins d’un estat gran? Probablement ja hauran fet els seus càlculs i hauran arribat a la conclusió que de ser sobirans dels seus recursos, passarien a ser tutelats per una metròpoli allunyada que els consideraria perifèrics i, per tant, residuals. Passarien a ser tan insignificants que ni tan sols sortirien als mapes. Tampoc podrien lluir una matrícula pròpia que digui d'on són. La seva bandera estaria sempre acompanyada per una altra, obligatòriament. I de resultes de tot això, s’empobririen i passarien a tenir la renda de les regions veïnes.

De fet, aquesta és la nostra situació: som perifèrics, no sortim als mapes, lluïm una trista "E" a la matrícula, que no significa precisament Europa, i la nostra senyera no pot estar ben alta, ben dreta i ben sola, com li correspon. Però potser el nostre cas és diferent. L’extensió de Catalunya és dotze vegades més gran i té quinze vegades més població que Luxemburg (l'estat més gran dels que parlem). Però, si a ells els hi va bé i no renuncien a la seva sobirania, per què ho hem de fer nosaltres? És que les regles que són vàlides per a tot el món, no són vàlides per als catalans?

Joan Miquel Brull i Sabaté

LA MONA IRREDUCTIBLE

"IRREDUCTIBLES" ENTRA EN ACCIÓ

Tal i com preveia l’agenda de la diada de Sant Jordi, els Irreductibles ens presentàrem en societat ahir dissabte al bar La Taverna del carrer de la Lleona de Reus. L’acte, que omplí el bar amb una quarantena de persones, comptà amb la presència de membres de les seccions locals d’algunes formacions polítiques com la CUP, Reagrupament i CiU, mitjans de comunicació i societat civil reusenca en general. La cita serví per donar el tret de sortida a una jornada literària i fou l’escenari ideal per a presentar l’Editorial 0 dels Irreductibles, que compta amb un recull d’articles d’opinió, idees, propostes, etc. Així mateix, la jornada serví per donar a conèixer els valors que uneixen els Irreductibles i les línies d’acció bàsiques de la nostra formació.

Finalment, anunciàrem una de les accions que properament durem a terme. Tal i com ja s’han fet ressò alguns mitjans de comunicació, Irreductibles Baix Camp denunciarà la candidata de Ciutadans a l’alcaldia de Reus, Pepa Labrador, per cometre faltes d’ortografia en els seus escrits. Faltes que considerem molt greus al ser l’esmentada candidata professora de llengua espanyola. La Sra. Labrador escriu i manifesta en el blog de ciutadans que “Lo único que quieren es que les sigan subvencionando referéndums de independencia, banderas esteladas, casals Desperta ferro, y comederos varios desde el IMAC y otros organismos. Lo único que quieren es seguir considerando catalanes de segunda a quienes no comulgan con su fe nazionanista y, a poder ser, expulsarlos de su” Catalunya über alles”. En aquest sentit, com a professora de llengua espanyola no pot fer un redactat on escriu Nacionalisme amb la lletra Z (es a dir, Nazionalismo). Aquesta manca absoluta de competència posa en dubte la seva capacitat per desenvolupar la feina de professora d’espanyol a l'institut on imparteix classes. En aquests temps que corren l’eficiència ha de ser la màxima en l’actuació de l’administració, i per tant, deplorem que es malgastin diners públics per a pagar el sou d’una persona que desconeix manifestament les normes ortogràfiques més bàsiques. Així mateix, entenem que aquesta actitud respon només a una falta d’ortografia greu i que, en cap cas, s’ha volgut acusar el nacionalisme català i tot l’independentisme en general de nazi, cosa que suposaria una falta molt més greu.

Manifestem, un cop més, el nostre agraïment a tots els assistents a l'acte de presentació i reiterem les ganes de continuar treballant per la independència de la nostra nació.

Irreductibles Baix Camp

PER SANT JORDI, CRÍTICA LITERÀRIA

“Sense invitació”

Vicenç Villatoro

Edit. Proa 2011.

Llibre de 196 pàgines en el que trobem un seguit de poemes destil·lats al llarg d’una experiència personal densa. A estones se’ns presenta irònic, d’altres tendre, però sempre descaradament lúcid. S’intueix alguna aclucada d’ull a Cèsare Pavese en més d’algun dels seus poemes. D’altres estan entre les sentències i els aforismes.

Els versos son més aviat curts, sense cap concessió a les floritures, rotundament moderns, directes.

És impossible que la seva lectura et deixi indiferent i molt fàcil que et frapi.

Recomanat fins i tot per a aquelles persones que no siguin lectors habituals del gènere.

Safo.

“Manifiesto de economistas aterrados”

Edit.Barataria.

Col·lecció Pasos Perdidos

Llibre escrit tipus manifest per quatre economistes francesos, al qual ja s’han adherit uns quatre mil professionals del món econòmic. L’argumentari està construït sobre les bases d’unes falses evidències i una o vàries mesures proposades per tal de solucionar el problema real, sempre des del punt de vista dels autors.

El llibre és interessant a l’hora de percebre la influència real dels mercats financers en les economies dels estats de l´UE. I, en especial, per posar de relleu l’error de seguir aplicant com a mesures pal·liatives de la crisi receptes neoliberals. Les alternatives que ens plantegen els autors són com a mínim entenedores, possibles i van en la línea dels que creiem que s’ha de lluitar per un model social europeu. La seva lectura pot provocar urticària als ultraliberals que encara defensen la desregularització dels sectors financers i la mínima intervenció en l’economia, pensant que això ens portarà de forma natural al millor dels móns.

El cosí d’en Keynes.

DE L'ORDENACIÓ I REESTRUCTURACIÓ DEL SECTOR FINANCER A LA PÈRDUA D'IDENTITAT

Fa uns dies va sortir a la premsa que l’agència de qualificació Fitch Ratings ha reduït la qualificació d’una de les entitats que recentment ha patit un procés de fusió, estem parlant de tres caixes “catalanes”, a allò que ells anomenen bons escombraria, adduint condicionants de l’economia espanyola sobre l’activitat de la caixa en qüestió. Per tots és sabut que vivim en un món global i que qualsevol notícia causa ràpidament efectes a diferents àmbits i localitzacions per llunyanes o properes que estiguin, ja no tenim distàncies en aquest món. De manera que malgrat la salut de la majoria d’entitats financeres sigui dolenta o molt dolenta el fet d’estar enclavades a Espanya fa que encara s’agreugi més la visió que tenen a fora del tema. Un fet més, entre molts, que fa que no surti a compte seguir pertanyent a l’estat espanyol, tot i que la “majoria” diu que encara no toca o que causaria fractura social.

En una entrevista recent al president d’una de les entitats recentment fusionades, deia que  la raó que donava Fitch per a baixar la qualificació és que “estàvem en un procés de capitalització”, per aquells que no estigueu posats en matèria, això de capitalització té a veure amb allò de tenir prou diners com per ser considerat prou solvent per a que algú et valori positivament i t’arribi a deixar diners, de moment els diners que deixen a aquestes entitats venen del FROB, Madrid. A l’entrevista seguia dient... “Malauradament, ara ja no depenem de nosaltres mateixos, depenem de l’economia espanyola i d’allò que determini el govern espanyol, que decideix segons els mercats internacionals”.

Un jurista de reconegut prestigi i millor orador parlamentari, va escriure l’any 2007 que la relació entre Catalunya i Espanya només podia acabar de tres formes: amb l’extinció de la nació catalana per assimilació (de l’espanyola), amb la mutilació de la nació espanyola per la independència catalana o fent les dues nacions compatibles en un mateix estat plurinacional de debò. Personalment penso que estem immersos des de fa anys, d’una manera molt sigil·losa però, que va calant profundament, en la primera de les tres opcions i una mostra clara és la reordenació del sistema financer espanyol, on hem passat de tenir entitats repartides per tot el territori de manera exagerada, però que donava identitat territorial a les entitats i als seus clients, a tenir de manera generalitzada, entitats d’identitat transversal, en alguns casos, en d’altres no i dependents moltes d’elles, dels diners del FROB. Si finalment aquestes entitats no ho poden tornar (que no podran, ja us ho dic ara) i s’han de nacionalitzar les caixes i posteriorment l’estat se les vengui per sota del cost que li haurà suposat (via ajudes del FROB), sí que finalment haurem pagat els contribuents les males pràctiques financeres dels darrers anys, tanmateix és de justícia dir que també aquestes “males pràctiques” han complert moltes de les necessitats que els ciutadans demandaven cobrir en aquells anys, o no? Ahhh!! La culpa és de tots, eeehhh?! Els bancs han estat i seran un negoci com un altre, no ho perdem de vista.

Seguint el fil de l’entrevista, el president de l’entitat que he comentat abans diu també una cosa que m’ha cridat l’atenció en referència a la catalanitat de l’entitat, assenyala que malgrat dependre de Madrid,  “Tenim la majoria dels treballadors i les oficines a Catalunya, els nostres impositors són persones i empreses majoritàriament de Catalunya, i bona part de l’obra social es fa a Catalunya. Per tant, som i serem una caixa catalana amb independència d’on sigui la seu social, la pèrdua de la seu social a Catalunya seria un mal menor. ”No sé què en pensareu però, tenir la seu social i la direcció fora de Catalunya, fa que sigui una entitat no catalana, no? Per molt que els treballadors siguin d’aquí i els clients també...O és que si la seu central de Ikea estigués a Barcelona diríem que és una empresa catalana? Oi que no? Seguiria essent sueca...Han perdut el nom, han perdut la identitat com a caixa catalana i ara ja s’estan plantejant posar la seu social fora...Em sembla que és una pas més cap a l’assimilació de la nació catalana per l’espanyola, en molts altres aspectes ja s’està donant, ara també en el sector financer. L’estat ha estat un altre cop molt intel·ligent, no sé si voluntària o involuntàriament, però una cosa està clara, ja no podem parlar que tenim a Catalunya un sector financer propi que ens identifiqui i ens diferenciï, esperem que la cosa no s’estengui a altres sectors de l’economia catalana. Salut i peles!!

Per cert, recordeu quan per Sant Jordi les caixes regalaven llibres? Bona Diada de Sant Jordi!!

Albert Pascual

CIUDADANOS I CUP, EL JOC DE LES DIFERÈNCIES IMPLÍCITES

Reus; Tercer espai 2.0

Tenia ganes d'escoltar les propostes de la CUP Reus. Coincideixo plenament amb la genial definició que va fer en Josep Baiges al seu bloc del seu candidat, en David Vidal, quan el qualificava com a l'increïble home normal. Jo afegiria que en el seu discurs a més, hi ha sentit comú. A la conferència que va realitzar en el marc del Reus Futur 2.015, em vaig decidir a posar a prova la seva versatilitat política i per això vaig fer una pregunta que els organitzadors van tenir l'amabilitat de traslladar-li. La pregunta plantejava el com convencerien un lliberal independentista per a que votés la CUP. La pregunta tenia trampa, òbviament, la intenció era definir quin era l'eix sobre el qual pivotaria l'activitat política de la CUP a Reus, si l'eix ideològic esquerra-dreta o bé l'eix nacional. La resposta, si bé esperada, no va ser menys decebedora, carregant contra el liberalisme com a responsable de la crisi, amb exaltació dels valors ideològics de l'esquerra. Res a dir al respecte de les ideologies, cadascú té les seves, i n'hi ha de millors i de pitjors, tot és respectable. Però em resulta interessant constatar com continuem prioritzant qualsevol "eix" que no sigui el que realment importa, el nacional. I dic que és l'únic que importa, per que en les condicions en les que estem, ser de dretes o d'esquerres no sé si té massa sentit. Es tracta d'administrar engrunes i no crec que ens hàgim de resignar a això. Amb un estat propi tindríem els recursos suficients per a afrontar les necessitats de la ciutat i això li interessa a tothom, sigui de dretes o d'esquerres.

La resposta a la meva pregunta era molt simple. La majoria de propostes de les CUP són assumibles perfectament per un lliberal independentista en tant que parlen de transparència democràtica i participació ciutadana. No obstant, també són assumibles per grups antagònics com Ciudadanos, com així ho demostra el fet que es veuen capaços de pactar amb les CUP per que coincideixen en aquests termes. La diferència entre les CUP i Ciudadanos és, indefectiblement, el fet nacional, i aquí és on les CUP s'equivoquen quan no introdueixen en el seu discurs la constant menció a l'element independentista.(Això també els hi passa als d'esquerra, però ja en parlarem en un altre moment). Un tercer espai independentista faria pedagogia d'una nova forma d'entendre la política però des d'un punt de vista propi. Els catalans tenim diversos fets diferencials i un d'ells ha de ser la forma en que entenem la democràcia. No cal dir que per tradició històrica som un dels pobles més democràtics del món, i en aquest sentit, les propostes de transparència i desenvolupament de l'activitat pública ens han d'acostar més als anglosaxons que als llatins, i ens hauria d’allunyar de la caspa, de la corrupció i del poltronisme. Els catalans no hauríem de plantejar propostes de transparència política per quedar bé o per ideologia, sinó perquè és la nostra manera de ser i de fer i ha de ser el nostre tarannà diferencial. És evident que no som purs i que tants anys d'ocupació ens allunyen d'aquests mecanismes per situar-nos més en l'exaltació de la mentida i la picaresca més pròpia de països llatins, però, per això, hem d'articular sistemes per a resoldre les disfuncions i això es fa a través d'una capacitat absoluta per a poder autoregular els nostres engranatges de control.

Un tercer espai independentista no plantejaria propostes de transparència i participació ciutadana per una qüestió ideològica (ja que això també ho fan els de Ciudadanos i les dretes), un tercer espai independentista les plantejaria perquè són la manera en què el catalans volem autoregular-nos com a poble independent i com a democràcia moderna i lliure, per que forma part implícita de la nostra identitat com a país. Amb aquest plantejament estic absolutament convençut que la Sra. Labrador, de Ciutadans, no s’hagués atrevit mai a dir que podria pactar amb nosaltres, vaja, no se li hauria ni acudit.

Lluís Gibert

EL CONTE DE LA LLETERA

Reus; Tercer espai 2.0

El passat divendres 15 d’abril se celebrà el darrer ple de l’Ajuntament de Reus d’aquesta legislatura. Amb els vots favorables del PSC i ERC, les abstencions de CiU, PP i ICV, curiosa aquesta última al ser un partit que forma part de l’acció de govern, i el vot en contra de la CORI, el consistori donà llum verda a l’operació de crèdit que servirà per a finançar l’edifici del Tecnoparc. Una operació que condicionarà el futur de les inversions de l’Ajuntament reusenc i que suposarà una càrrega econòmica considerable, no només per al nou equip de govern resultant de les eleccions del proper 22 de maig sinó per a tots els ciutadans. Tot i que el senyor Lluís Miquel Pérez, alcalde de Reus, insisteixi en recordar que aquest és un consistori que pot acreditar la seva solvència i que ho prova la concessió del nou crèdit, no podem passar per alt que l’endeutament de l’Ajuntament de Reus ha passat del 66% al 82%, aproximadament. No oblidem que, per tal d’ajustar el dèficit dels ajuntaments, l’Estat Espanyol va fixar-ne el límit al 75%.

Ens trobem, per tant, davant d’una situació de difícil gestió: retallades per un costat i endeutament per un altre. D’altra banda, un cop més la cultura popular insisteix en ensenyar-nos allò que sembla que no volem aprendre. Recordeu el conte de la lletera? Doncs sí, l’Ajuntament de Reus també passejava amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre un coixinet i amb forma de centre comercial aixecat als antics terrenys de la Fira de Reus (Metrovacesa). Mentre especulava amb els beneficis de l’operació, però, el càntir trontollà i aparegueren els dubtes. L’operació econòmica s'ennuvolà amenaçant tempesta, i el sistema de finançament previst per a fer front a noves inversions, com podrien ser el nou Hospital de Sant Joan (mínim 150 milions d’euros) o l’edifici del Tecnoparc (40 milions d’euros), també.

Un tercer espai independentista serviria per a recordar a la classe política, als ciutadans reusencs i per extensió a tots els catalans, els beneficis econòmics d’una Catalunya independent i el cost d’oportunitat que això suposaria per a la nostra ciutat i per al nostre país. Catalunya pateix un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, un espoli que repercuteix en la necessitat d'especular amb el patrimoni públic per tal de millorar les nostres ciutats. Amb aquests 22.000 milions, fent una senzilla divisió i per fer-nos una idea més palpable de la dimensió de la xifra, resulta que podríem construir i pagar 145 hospitals nous, o bé 550 edificis com el Tecnoparc, cada any. Sí, cada any! Imagineu què suposa això? De totes maneres, això no treu que moltes de les inversions municipals siguin forasenyades, amb espoli o sense.

Crec que ja comença a ser hora que diguem les coses pel seu nom i deixem el càntir de llet a casa, no cal buscar fórmules especulatives, màgiques o surrealistes per a finançar les nostres infraestructures bàsiques i de futur, cal més sentit comú. Unes fórmules que ens ofeguen econòmicament o que suposen un despropòsit incomprensible per al desenvolupament urbanístic de la nostra ciutat, com la requalificació de l’illa que ocupava l’antic hospital per a construir-hi tres torres de pisos. Quin disbarat! Al cap i a la fi, només cal que ens tornin allò que és nostre.

Carles Esporrín

CARTA OBERTA ALS DIPUTATS DE CIU

... i de retruc a tots els seus militants i votants

Després d'haver passat vàries jornades de reflexió, un cop feta la votació al Parlament de Catalunya sobre l'esmena a la totalitat de la Llei d’Independència en la que vostès, tot i ésser un partit Nacionalista, es van abstenir facilitant l'aprovació de l'esmena presentada pels partits nacionals i així poder tombar la llei en qüestió, em veig amb l'obligació moral de manifestar-los-hi la meva decepció vers la postura que adoptaren. Sembla ser que, segons es desprèn de diferents comentaris publicats pels seus líders, ara no era el moment adient.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i la manifestació de més de 1,5 milions de persones cridant INDEPENDÈNCIA un 10 de Juliol sota un sol sufocant a Barcelona. Més de 250.000 persones votant a Barcelona en les consultes populars per la Independència, i que a hores d'ara sumem més de 850.000 persones a tot el país.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i l'expoli anual de 22.000.000 € (l'11% del PIB), és a dir, el robatori per part de l'estat espanyol de 60 milions d’euros diaris, essent així la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i les trepitjades que ha sofert la nostra llengua per part de les institucions estatals, amb la intenció de despullar-la fins a deixar-la com un simple dialecte i per a un ús merament de tipus domèstic.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i el menyspreu sofert per l'ESTATUT, aprovat pel Parlament, ratificat pel Poble Català, retallat pel Congreso de los Diputados a Madrid i tombat posteriorment pel Tribunal Constitucional.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'Estat, i els de Madrid el 58%.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que si tinguéssim la Seguretat Social pròpia, veuríem augmentada la nostra renda per càpita en 2.400 euros per barba.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que el MINISTERIO DE CULTURA ESPAÑOL efectua una despesa anual per espanyol de 47 euros mentre que els catalans en rebem només 5 per cap.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que el 40% dels trens construïts per l'Estat durant la dècada dels 70, considerats obsolets, encara circulen per Catalunya, mentre que a Madrid només en circulen el 4%, essent el 96% restants d'última generació.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que tal com va manifestar i justificar el PREMI NOBEL D'ECONOMIA APLICADA, el passat any a la UB, Catalunya Independent seria 7 (SET) vegades més rica.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que el MINISTERIO DE FOMENTO ESPAÑOL, 1 de cada 3 anys, no inverteix RES DE RES a Catalunya.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que per cada 12,7 milions € que s'inverteixen a l’aeroport del Prat, a Barajas s'inverteixen 300 milions €. És imprescindible la gestió per part de Catalunya dels seus Ports i Aeroports.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que durant el període 1985 a 2005, a Catalunya només s'haguessin construït 20 (VINT) km d'autovia i, en canvi, a Madrid, la barbaritat de 900 (NOUCENTS). Sí, sí, autovies lliures de peatge, a Madrid i a la resta de l'Esta desconeixen el significat d'aquesta paraula.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i saber que a Catalunya només s'inverteix el promig del 12% del PIB anual, tot i aportar el 22% de l'esmentat PIB espanyol.

ARA NO ÉS EL MOMENT ADIENT! Tot i que en el mitjà de transport "AVE", el govern espanyol va invertir 316 € per català, mentre que per andalús va invertir 1.198 €, 894 € per madrileny, 574 € per aragonès i 407 € per castellà-manxec.

¿QUAN ÉS EL MOMENT ADIENT?

Potser si arribem a l’extrem en què, com quan a l’època medieval es devia vassallatge als Senyors Feudals Castellans, fins al punt de fer ús de LA LLEI DE DRET DE CUIXA - denominada en aquells temps DERECHO DE PERNADA -, i haguem de lliurar les nostres esposes, filles o germanes, ens plantarem i direm: NO, JA N'HI HA PROU! ...o potser encara NO SERÀ EL MOMENT ADIENT???

CATALANS TOTS,

ARA ÉS EL MOMENT, no en tindrem cap altre que ens sigui més favorable. Per la memòria i heroïcitat dels nostres avantpassats. Pel deure i obligació que tenim vers els nostres fills i néts. Cridem ben fort per tal que ens sentin aquells que no volen escoltar i que ens representen al Parlament de Catalunya, que siguin valents o dimiteixin!!!

VOLEM LA INDEPENDÈNCIA JA!!!

Blai Llauradó

Un irreductible patriota català

CLASSE TURISTA

Pelsigades

S’ha filtrat a alguns mitjans de comunicació alternatius que hi ha una organització que recapta fons a favor dels eurodiputats. L’organització es diu Gáltitas i és l’homònima de Cáritas, però més selectiva. El motiu de la recollida de donatius és per intentar evitar que els nostres representants europeus hagin de viatjar en classe turista i suportar el tuf dels mileuristes.

Segons hem pogut esbrinar, els 6.200€ de sou, més els 300€ per dia a Brussel·les, més els 40.000€ en dietes anuals no els permeten pagar el suplement de classe turista a Business Class. És trist però són temps de sacrificis per a la majoria.

Ximeni, reporter.

L'ESPANYOLITZACIÓ DE LA POLÍTICA

El 14 d’Abril de 1931- avui fa 80 anys-, després d’unes eleccions municipals i degut a la gran pèrdua de suport ciutadà envers el partits monàrquics, gran part de la ciutadania de l’Estat espanyol va decidir donar suport als partits republicans, especialment a les grans ciutats. Aquest esdeveniment no tindria més transcendència si no fos per la contextualització en què succeïren els fets.

Desprès d’anys de dictadura de Primo de Rivera, la societat estava farta d’una política de tupinada, desprestigiada, conseqüència d’anys i panys de perfil molt i molt baix, de nul·la democràcia, de poca participació ciutadana, de politiques que no representaven la societat, de molt de servilisme als poders i poca ambició de superació. Uns fets que abocaren els ciutadans al canvi de tendència.

Si tenim en compte el països veïns veurem que les politiques d’aleshores eren força pitjors que les de l’any 31 a l’Estat. Només cal mirar Grècia, Itàlia, Hongria, Albània, Iugoslàvia, Romania, Polònia, Portugal o Alemanya, totes elles en règims totalitaris o a punt de transformar-se en dictadures. És per això que sobta el fet de la “rebel·lió” en el sí de l’Estat, però també en les perifèries del mateix. Durant els anys de Monarquia alguna cosa canviava en la societat civil. Els ciutadans exigien ser decisius i reclamaven canvis reals en la societat. Si hi afegim el llegat de dèficits politics i problemàtiques socials i culturals obtindrem el còctel ideal per a la rebel·lió soferta ara fa 80 anys.

Tot aquest procés desencadenà en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931 per Francesc Macià, des del balcó de la Generalitat, unes hores abans de què fos proclamada a Madrid. Aconseguien així unes regles del joc fetes a mida per nosaltres, pels catalans i catalanes, amb el nostre tarannà, la nostra forma d’ésser i les nostres necessitats culturals, socials, econòmiques i democràtiques.

Veient aquesta introducció pensareu: “i ara, aquest què vol dir amb tot això?” Doncs, ben senzill. La història es repeteix vuit dècades després. Una part important de l’Estat es va avançar a la resta d’Europa, volia anar mes enllà, una part en la que no hi faltaven ni Catalunya ni la resta de Països Catalans. Els ciutadans, de forma clara i democràtica, volien fer un pas endavant, volien un país millor. Aquest país, però, no interessava als poders de l’Estat centralista, aquells que ja vivien bé essent amics, parents i coneguts del poder.

Per això, avui fa vuitanta anys, l’Estat va fracassar en aquest intent de modernització. Varen guanyar els mateixos de sempre. Ara bé, com si d’un petit reducte es tractés, un poble amb personalitat pròpia, amb formes diverses d’entendre el País, va continuar treballant -de vegades més amagat que fent soroll- i va seguir anhelant el progrés, iniciant el camí sense retorn on ens trobem en aquest moments. Després de la consulta de Barcelona Decideix, què tenim? Tenim un poble a peu de carrer, que qualsevol del països anomenats anteriorment voldrien tenir, un poble que sap què vol, un poble democràtic, un poble que és capaç de fer-ho tot encara que sigui amb una sabatilla i una espardenya…

També tenim polítics venedors de fum, covards, aferrats a la poltrona en el nom del “social”, en nom de la democràcia, en nom de l’ara no toca i, sobretot, tenim els poders fàctics d’allà, però també els d’aquí. Ho tenim tot i alhora res.

Per sort o per desgràcia estic convençut que, igual que d’altres països estan aconseguint la llibertat desitjada, nosaltres també l’aconseguirem, malgrat que molts no vulguin fer el pas donada la seva lleialtat a l’estat poderós i seguir amb la mateixa forma de vida de fa 80 anys.

Igual que en aquells moments la premsa afina esmolava les eines contra els seus ciutadans, ara segueixen actuant de la mateixa forma. Us obsequiaré amb un titular: “el odio separatista suele respirar en el ultraje a Madrid, el pueblo de todos los españoles, cerebro y corazón de España. Podria ésser qualsevol diari espanyol el dia 11 d’Abril de 2011, després de la flamant consulta a Barcelona. Però no, és el diari ABC del dia 12 d’Abril de 1931. Veieu com no hem avançat gaire?

Espero no haver d’esperar 80 anys més per a que els polítics del meu país escoltin la seva gent, siguin valents i no es deixin enganyar per poders ocults de la societat. Si més no, jo seguiré lluitant per a desemmascarar els “d'allí”, però també els “d’aquí”.

Visca Catalunya Lliure!

Abel Andreu

NO, NO TOT S'HI VAL!

Avui hem tingut ocasió d’escoltar per primer cop la candidata de SI a les eleccions municipals de Reus, Dolors Solé, dins el marc de conferències que organitzen la Cambra de Comerç de Reus, Punt 6 Ràdio, Canal Reus TV i Reusdigital.cat i que comptarà amb la participació de tots els caps de llista. No faré el que estrictament s’anomena una crònica periodística de l’acte perquè no sabria per on començar. El que sí que vull fer és una reflexió: l’independentisme català no es mereix que sota la seva bandera s’articuli un discurs com el que avui hem sentit. Per anar a unes eleccions municipals s’ha de portar un programa molt i molt preparat, s’ha de saber de què es parla, s’ha de conèixer la ciutat i s’ha de ser capaç de respondre les preguntes amb alguna cosa més que: “això ho hem d’estudiar" o "això és important per a la independència de la nostra nació”. L’independentisme català és un sentiment que respon a criteris racionals. És seriós, cabdal i fonamental per als que sentim les quatre barres a la sang i, per tant, no es pot menysprear la seva imatge com avui s’ha fet. I per si això fos poc, hem d’afegir-hi l’espectacle lamentable que han donat Jimmy Jump - el passerell que salta als estadis amb la barretina al cap -, i Maria Lapiedra – actriu porno que utilitza qualsevol ocasió per posar de manifest els avenços de la medicina estètica i plàstica -, a la concentració independentista del Parc de la Ciutadella. Tot plegat, infumable!

Subscric al 100% la resposta de la candidata de SI a la pregunta: “Al igual que al Carnaval, en política tot s’hi val? No, en política no tot s’hi val”. Demà és el torn de la CUP i el dijous 28 d’abril el d’Esquerra, esperem que estiguin més a l’alçada del que necessita la nostra ciutat i la nostra nació. Està per veure!

Ximenis, reporter.

LA PRIMAVERA I "LES PASSES"

Qui et va parir!

Com cada any el canvi estacional comporta a un gruix significatiu de la població l’afectació de diferents tipus de trastorns de salut. Per uns són del tipus al·lèrgics, per altres disfuncions en la son, fisiològics…

Aquest any crida l’atenció una curiosa passa (com s’anomena al Baix Camp), que consisteix en una malura que només afecta l’entorn polític, o més en concret el sector que s’identifica com a alts càrrecs o dignataris de nivell. Els experts mèdics encara no s’han posat d’acord amb el nom que ha de definir aquesta nova malaltia, tot i que la simptomatologia és força coincident. Des de la meva modesta posició m’atreviria a proposar el nom de trastorn del Dr. Jekyl – Mr Hyde.

Intentaré fer avinents alguns trets definidors d’aquesta malaltia estacional per als nostres lectors. Sembla ser que el nou virus ataca els individus polítics-professionals d’alt rang d’una forma molt agressiva, tant que els produeix una espècie de dicotomia mental. Així quan desenvolupen les seves tasques diàries en el camp autonòmic, actuen mansament i en to conciliador amb l’estat borbònic. Com a màxim diuen que es plantaran. En canvi, quan ho fan com a persones comunes, com si haguessin estat atrets al costat fosc, el seu comportament és agosarat, irreflexiu i gairebé patriòtic. Aleshores i només en aquesta tessitura és mouen en el terreny del nacionalisme radical cosa que, per exemple, els ha menat a manifestar que votarien Sí en la darrera onada de La Consulta. En són casos fins ara detectats: Felip Puig, en Tries, l’expresident de la Generalitat M. H. Jordi Pujol i l’actual Artur Mas, del bipartit benintencionat. També s’han presentat casos en militants del partit neo-comunista, com el d’en Gomà i joves d’Iniciativa, i algun d’altre ben silenciat. Però tant és l’abast de la passa, que s’ha vist afectat fins i tot l’Esquerra (ara es diu així), partit d’ordre, profundament social, que fins al moment s’havia mantingut lluny d’estratègies que promoguessin la Independència abans de 50 anys.

Espero de tot cor que els esforços de la Conselleria de Sanitat i els precs d’en Pepe Duran puguin trobar solució, o bé un antídot, abans no acabi afectant altres estrats de la nostra població; ara que segons el nostre M. H. s’ha acabat la via estatutària.

Baró de Malestruc.

BARCELONA CRIDA INDEPENDÈNCIA!

La consulta popular sobre la independència celebrada ahir a Barcelona ha estat un èxit en majúscules i sense matisos. Els resultats parlen per si sols: participació del 21,37% i més del 90% de vots a favor del Sí. Per a que us en feu una idea aproximada del que això representa, us explicarem que s’han superat tots els barems de comparació, com ara la consulta de la Diagonal (12,2%) o els vots que van fer alcalde Jordi Hereu (14,8%), i que s’han triplicat els vots obtinguts per formacions de programa independentista a la ciutat (6,4%, sumant ERC, SI i RCat). Caldria que les formacions polítiques independentistes tinguessin molt en compte aquesta última dada, no us sembla? Així mateix, també caldria que la classe política comencés a reflexionar sobre el que és capaç d’aconseguir la societat ben organitzada. Com era d’esperar, l’electorat torna a passar la mà per la cara dels polítics. Ens agradarà sentir ara l’anàlisi dels resultats per part d’algun d’ells, oi sr Duran i Lleida?

Irreductibles Baix Camp fa pública la més sincera felicitació a tota l’organització per aquest èxit sense pal·liatius i anima la societat a continuar treballant per assolir la independència de la nostra nació.

Més informació a http://www.barcelonadecideix.cat/

Irreductibles Baix Camp

LA BARRA DEL PP I LA COOFICIALITAT LINGÜÍSTICA

Reus: Tercer Espai 2.0

Sis són les propostes sintetitzades que presenta el PP de Reus en el seu "panflet" electoral. Vull destacar que no n'hi ha cap dedicada a la cultura o a l'ensenyament i n'hi ha dos que parlen d'ordre. Les dues primeres, de caire econòmic, parlen de captar inversions i de donar suport als botiguers i nous emprenedors, res a dir, només que no diuen com. La tercera parla de reforçar la presència policial amb la creació de policia de proximitat (proposta estrella de tota la vida per part de tothom, no solament del PP), la quarta parla d'aplicar austeritat i reducció de la despesa pública, la cinquena de gestionar amb valentia la immigració i la darrera clama per garantir un bilingüisme real. M'interessa començar pel final i deixarem les demés propostes per més endavant. Centrem-nos en la proposta de garantir un bilingüisme real a l'Ajuntament garantint la cooficialitat lingüística, (proposta que, per cert, no va ser esmentada a la darrera conferència de la Sra. Alícia Alegret al Círcol... vergonya potser?).

Abans que res, un petit apunt. Recorden quan fa ben poc aquests senyors del PP ens deien que els catalans ens perdíem en debats identitaris i no estàvem pels problemes de la gent? Ho recorden oi, doncs amb quina barra aquests mateixos senyors ara ens etziben això de la garantia de la cooficialitat i ús de les dues llengües. És que a l'Ajuntament de Reus hi ha problemes d'aquest tipus? Forma part dels problemes "reals" de la gent que l'Ajuntament garanteixi quotes de castellà (perquè d'això es tracta). Doncs no, però és igual, ara el problema identitari el treuen ells, i tan amples.

Per començar cal destacar que, en aquest àmbit, des de l'Ajuntament s'ha fet una política especialment activa i del tot encertada, encapçalada per l'Empar Pont, com a regidora de política lingüística, i en el marc d'un dels primers Reglaments d'ús de la llengua catalana d'àmbit municipal. No obstant, un tercer espai independentista s'hauria de plantejar en aquest context de forma molt ferma, la promesa a la ciutadania de no retrocedir el més mínim. El fracàs del nou estatut ens ha portat, entre altres espectacles, a que ara estem molt pitjor que abans, al definir-se qüestions que abans de la sentencia del Tribunal Constitucional restaven en l'àmbit de la tolerància constitucional en tant que mai havien estat qüestionades. En aquests moments però, el tema de la llengua ha quedat perillosament retallat, i els nostres amics de Madrid ja ens han avisat que s'han de garantir els usos de la llengua espanyola i no pot existir prevalença lingüística, vaja, en una paraula, que la famosa discriminació positiva en favor del català com a llengua minoritària i amb necessitat de protecció, s'ha acabat. Les sentències ja han començat a arribar i s'han suspès nombrosos reglaments d'ús del català, l'últim el de la Diputació de Girona, on senzillament s'establia una prioritat lògica de la utilització de la llengua pròpia del país (sense, no ens pensem, deixar de garantir els drets dels castellanoparlants). En aquest context, les forces espanyolistes, si entren a l'Ajuntament, segur que s'abonaran en aquests àmbits tal i com prometen en campanya i el perill de castellanització "legal" de les nostres institucions municipals és realment evident. Per tot això caldrà una actitud ferma i bel·ligerant al respecte. No ens podem instal·lar en la ambigüitat en aquest tema perquè ens passaran per la cara les sentències espanyoles, i ens les faran complir. És per això que serà necessari, si convé, prendre una actitud d'insubmissió, amb el perill que a nivell personal pot comportar això als propis responsables municipals. (Dic perill de denúncies penals, s'ha acabat la política sense riscos, són moments de lluita i ara començarà la política de resistència).

Un tercer espai independentista hauria de garantir que, arribat el cas, i sempre amb el previ intent de racionalització, no es fes ni un pas enrere pel que fa al respecte i utilització exclusiva de la nostra llengua, jugant-se el coll si convé, tot esperant la solució definitiva al problema, la independència, òbviament. Els regidors d'un tercer espai, si n'hi haguessin, haurien de saber i assumir plenament que la tant desitjada poltrona es podria convertir perfectament en una banqueta... d’ acusats.

Lluís Gibert

A L'ESCOLA, EN CATALÀ

Irreductibles Baix Camp dóna ple suport a l'acte que sota el títol "Som escola" se celebrà ahir al vespre al Palau Bofarull de Reus. Més de dues-centes persones entre professors, associacions de mares i pares, sindicats, escolars i polítics van reunir-se a la cita organitzada per Òmnium Cultural en defensa del model d'immersió lingüística. Un acte que, evidentment, respon a les darreres sentències del Tribunal Suprem espanyol que suposen un atac directe al model educatiu del nostre país pel que fa a l'ús del català com a llengua vehicular. Si no vareu poder assistir a l'acte, us recomanem la crònica que el comunicador Josep Baiges escriu al seu blog redactada gràcies a les aportacions o piulades dels assistents via Twitter. Cal destacar les intervencions de dos dels nostres irreductibles més piuladors: Abel Andreu i Lluís Gibert. Bona feina!!!

http://elmondereus.blogspot.com/2011/04/els-meus-fills-no-saben-castella-laltra.html?spref=fb

Així mateix, us recomanem l'enllaç www.somescola.cat

Ximenis, reporter

ESQUERRA VIU A MATRIX?

Pelsigades

Ahir, durant la conferència del candidat per Reus d’esquerra, l’Angel Cortadelles, l’Ernest Benach va proferir la següent piulada via Twitter.

“Tenim la consciència tranquil·la del deure complert per Reus, la ciutat estimada i per la nostra nació plena i lliure”

Està bé tenir la consciència tranquil·la després d’haver perdut a tants votants independentistes. En això de les consciències, no es pot dir massa cosa, perquè cadascú té la seva, i n’hi ha que en tenen més i n’hi ha que en tenen menys. Diuen que si la tens tranquil·la dorms bé, i que quan dorms bé, t’engreixes. I jo, que carai, me n’alegro, per que no hi ha res com ser feliç. El que em preocupa és el final del missatge…. per la nostra nació plena i lliure …. Eps! Que m’he perdut alguna cosa?. Fa temps que li busco explicacions a la deriva d’esquerra, i potser ja l’hem trobat. Es pensen potser que ja som plens i lliures? Potser tenen una clara alteració de la percepció de la realitat, viuen en un Matrix en que existeix un país anomenat Catalunya i no cal fer polítiques de país?. No Ernest, no, sento contradir-te, encara no som plens ni lliures, i un llarg camí ens falta encara per recórrer, del qual vosaltres, que heu tingut poder, no n’heu recorregut ni un sol pam. Afanyeu-vos a recuperar la percepció de la realitat, sortiu de l’embriaguesa del poder i la poltrona que us tenalla i comenceu a treballar seriosament pel país amb la màxima urgència. Si continueu en aquest delirant Matrix,  l’únic que ens quedarà a tots plegats serà la consciència, per que de país, ja no n’hi haurà.

Ximenis reporter

ELS PITJORS SÓN ELS DE CASA

Pelsigades

Aquesta és l'última perla del sr. Josep Antoni Duran i Lleida:

"Abans de ser un estat hem de ser un sol poble, i no som ni això"

Ahir, en una entrevista al programa Àgora de TV3, el destacat dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya es quedà a gust parlant sobre la consulta independentista del proper 10 d'abril a Barcelona. Us convidem a llegir la notícia sencera que avui publica el diari Nació Digital.

http://www.naciodigital.cat/noticia/23848/duran/abans/ser/estat/hem/ser/sol/poble/som/aixo

Ja comença a ser hora de que Catalunya obri els ulls i sàpiga realment qui són els seus enemics. Potser els espanyols no ens estimen gaire, no ho dubto, però els pitjors els tenim a casa. Amb la seva correcció i elegància habitual, aquest lladre de guant blanc boicoteja, un cop i un altre, qualsevol acció a favor de la independència de la nostra nació. Ara li ha tocat a "Barcelona decideix", quina serà la següent? Com es pot tolerar que un dirigent d'una formació que es fa dir nacionalista digui el que diu? I, per cert, per què aquest senyor és el polític més ben valorat de l'Estat Espanyol? Doncs, segurament, perquè és l'enemic número 1 de l'independentisme català.

Canya als botiflers!!!

Irreductibles Baix Camp

DEL CAPITÀ ENCIAM AL GENERAL PEBROTS

Aquets darrers dies hem contemplat un estira-i-arronsa entre el generós govern central i el nostre govern autonòmic. El tema aquest cop no és de símbols, sinó del germanet gran, és a dir, l’econòmic. Sembla ser que cal que el nostre dèficit baixi de l’anterior 3,2% del darrer desgovern a l’1,3 previst i obligat pels manaires europeus. Segons el nostre conseller d’economia Mas-Collell, això representaria passar d’uns 2000 milions previstos inicialment a 3.200 milions més. I això en paraules seves és inassolible. Bé, tot i que sembla tenir tota la raó, potser caldria plantejar el tema recordant que Catalunya fa una aportació gens voluntària (segons qui i com fa els números), d’uns 17.000 m. com a mínim. Això representa per a nosaltres un dèficit del 8´70% mentre que per exemple Castella i Lleó té un 7,80% de superàvit i Extremadura un 17´28%. Com és possible? Doncs per la meravellosa fórmula de redistribució dels fons de compensació interregional que així segueix alletant a un nadó que no vol créixer per no haver de pencar.

Amb aquesta política gens equitativa de redistribució de riquesa s’aconsegueix empobrir cada cop més Catalunya i amb l’excusa que estem en fallida per la nostra mala administració l’únic que volen és recuperar competències i intervenir en àrees de l’economia catalana. És xocant que mentre tenim beneficis com a autonomia arrosseguem un dèficit fiscal Africà degut al robatori constant de la banda d´Alí Babà “mesetària”.

Per cert, Catalunya, País Valencià i les illes generen el 45% del PIB d’Espanya. Em pregunto si algú del govern tindrà els atributs sexuals (masculins o femenins) per dir les coses pel seu nom i passar de fer el bleda com el Capità Enciam a actuar com el General Pebrots

Baró de Malestruc.

MESTRE IODA

Pelsigades

QUE ARRIBI L'ESTIU!

Aquesta tarda tenia una estona lliure i m’he posat a tafanejar el bloc de l’escola-bressol on va el meu fill i entre moltes coses interessants he pogut llegir. ”Per als nostres fills i filles, deixar de portar bolquers implica fer-se una mica més grans, més autònoms, controlar més el propi cos i el plaer de decidir quan i on fer les necessitats, caminar més còmodes i lliures. Per als pares, implica veure com creixen contents i satisfets i com, poc a poc van guanyant independència”. De sobte, al llegir la darrera paraula, m’han vingut al cap moltes reflexions aplicades a la política de casa nostra.

Bolquers, sinònim de caminar menys lliures, menys autònoms, menys satisfets. Sembla que en aquest país alguns vulguin seguir portant bolquers i per anys! Això sí, es fan els grans però, en el fons en porten. Els fa por fer el pas i dir decididament que no ens en calen, que volem caminar lliures i poder fer els moviments que vulguem sense humitats ni incomoditats (per dir-ho finament i sense voler ferir la sensibilitat del lector).

No parlaré dels “companys de classe” que no volen que ens els traiem (PsoE, PP, C’s…), parlaré dels companys de classe que en porten i que diuen que ja no en volen, vols dir que no en volen? No saben com dir-ho als pares, en aquest cas els pares són els votants que sí que tenen clar que ja ha arribat l’estiu on es fa el gran pas (per aquells que no ho sàpiguen, normalment s’aprofita l’estiu per treure els bolquers a la canalla). Doncs això, no saben com dir que volen caminar lliures, volen però? O els fa por? Sí, els fa por! Se senten més còmodes amb ells posats, no són capaços d’imaginar com de bonica pot ser la vida sense aquest “pes” al cul. Després tenim els altres companys de classe que ja tenen clar que se’ls volen treure però, resulta que queden neutralitzats per la resta i com que en són molt pocs no poden fer el canvi, quan la majoria dels pares volen.

Necessitem doncs que els pares de la classe es posin d’acord i facin que els que no volen treure-se’l, se’l treguin ja d’un cop! Només en una direcció podrem fer que arribi l’estiu a aquest país, aquells pares que no voleu treure el bolquer al vostre fill us esteu equivocant. Un fill és un fill, no us estic dient que l’abandoneu, ni molt menys, per tant, heu de ser capaços de fer-li veure, amb l’ajut dels companys més avançats de classe, que sense ell, podran ser una mica més grans, més autònoms, controlar més el propi cos, caminar més còmodes i lliures. I veuran com, poc a poc van guanyant independència!!!

Albert Pascual

IRREDUCTIBLES IMPARABLES

Ahir al vespre, els irreductibles ens trobàrem al nostre punt d’encontre habitual: La Taverna del carrer de la Lleona de Reus. Per cert, un indret molt recomanable. Com no podia ser d’altra manera, la trobada va ser un èxit en tots els aspectes, tant a nivell de convocatòria com a nivell d’idees i propostes de futur. No patiu, no us precipiteu, les anireu coneixent quan toqui. No cal dir que el grup es va consolidant i que la il·lusió, truncada després de sorprenents decepcions polítiques, poc a poc sembla que agafa aire. Avui els irreductibles arrenquem amb nova imatge i amb una data gravada a la ment. El proper 23 d’abril, diada de Sant Jordi, ens donarem a conèixer a la societat reusenca mitjançant la publicació d’una Edició 0. Volem que sapigueu què som, qui som, com pensem, en què creiem, quines són les nostres intencions, què volem per a la nostra terra, per què creiem necessari regenerar la classe política actual i com creiem que cal fer-ho des de l’honestedat, l’excel·lència i la dedicació. No, no som un partit polític, però us ben assegurem que la classe política, sigui del color que sigui, sentirà a parlar de nosaltres. Catalunya ha de dir prou i si ells són incapaços de fer-ho, ho farem nosaltres.

Continuem caminant cap a la independència!

Irreductibles Baix Camp

COM ESTÀ EL PATI!

La vida política d’aquest país sempre ha estat una mica penosa, fa molts anys que no es veu cap líder de cap partit que inspiri, ja no només respecte, sinó una mica de confiança. Ara bé, si baixem del nivell de política de país al de la política local, aquest panorama esdevé encara més patètic. Mireu, sense anar més lluny, el mapa polític de l’entorn independentista de Reus.

El partit degà de l’Independentisme Català -80 anys diuen- davant les seves limitades opcions per a aquestes properes eleccions, recorre a fitxar una versió digital de la Pastoreta, una octogenària com el partit que, no contenta en ser trànsfuga d’Rcat, diu venir auxiliada per l’arquitecte Gaudí.

A Rcat aquesta fuga a caigut com una bomba, però a Barcelona bé que hi van amb ERC, per què aquí no? Com a mínim, i això cal reconèixer-los-hi, tenen la dignitat de no concórrer a unes municipals en les que l’únic que els hi pot passar es que rebin un desgast del tot innecessari.

Els altres, els de la renovació – sobretot en la transparència en el recompte de vots -, un cop han fet neteja dels que, segons ells, posàvem pals a les rodes, s’han quedat tan en quadre que han hagut de recórrer a fitxar una independent, i tot per no donar el braç a tòrcer als que els hi dèiem que això de les municipals no calia. Mai hem posat cap entrebanc al projecte independentista sinó tot el contrari però, ara que ens han fet fora resulta que necessiten repescar una de les responsables dels carnavals reusencs. Dic jo que deu de ser per adobar la parada dels monstres que li anirà al darrera.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!!!

Manel Baxerias

LES BICICLETES SÓN PER ALS PAÏSOS SERIOSOS

Reus; tercer espai 2.0

Plantejar-se el debat del bicing a Reus em sembla una autèntica frivolitat. Vagi per endavant que estic d’acord en potenciar tot allò que representi una mobilitat més racional, i en aquest context, anar a peu i en bicicleta, en una ciutat de les dimensions com Reus, sembla del tot lògic. Però implementar una cultura de la bicicleta va molt més enllà que gastar-se 250.000€ en adquirir bicicletes i dotar d’una estructura de tipus bicing tal i com es proposa des d'Iniciativa per Catalunya a Reus. La cultura de la bicicleta requereix de polítiques educatives a llarg termini, de treballar per modificar la nostra pròpia manera de fer i sobre tot i per damunt de tot, d’adequar la ciutat. Tal i com està Reus ara, vosaltres estaríeu tranquils deixant els vostres fills circulant-hi en bicicleta?. Reus no està preparada per a la bicicleta i no es tracta de posar en perill la vida dels reusencs per justificar determinades polítiques “happy flowers”. En les condicions actuals, invertir 250.000€ en aquest sentit és un pedaç, una frivolitat i una indecència. Parlem seriosament, valorem exactament què costaria adaptar la ciutat, fem números i mirem si ens els podem gastar i si ens podríem plantejar amb garanties d’èxit un Reus amb bicicletes. Adaptar els carrers, les voreres, resoldre els encreuaments, compatibiltzar espais, tot té un cost, i alt. Tot això en un context de recursos escassos, en part per la crisi, però sobre tot per l’espoli fiscal al que estem sotmesos. La veritable política per implementar l’ús de la bicicleta, passa per gestionar recursos propis, i sobre tot , passa per que no ens els prenguin. Un tercer espai parlaria d’independència com a fórmula per obtenir els recursos necessaris per tenir millor ciutats. Amb recursos suficients ens podríem plantejar un pla d’actuació a mig termini per a poder adaptar la ciutat a la bicicleta, que sens dubte, facilitaria la mobilitat i ens faria estar a tots més a gust, la independència també és per això, per viure millor  Si realment  volem un Reus adaptat a les bicicletes, establim un pla d’actuació seriós i fem números. Plantegem-nos circuits dins de la ciutat que permetin arribar a tot arreu garantint la seguretat del ciclista i estudiem-ne el cost. Veurem que mentre continuem dins del sistema de finançament que ens “ofereix” Espanya, no ens ho podem pagar, i en aquest context, molt em temo que la propera proposta seria la d’instal·lar un peatge per utilitzar els propis carrils bicis, que d’això de pagar peatges, els catalans, ja en sabem molt.. Un tercer espai no estaria en contra de les bicicletes, estaria en contra de que ens continuessin prenent més el pèl, i sobre tot, els “quartos”.

Lluís Gibert