El 14 d’Abril de 1931- avui fa 80 anys-, després d’unes eleccions municipals i degut a la gran pèrdua de suport ciutadà envers el partits monàrquics, gran part de la ciutadania de l’Estat espanyol va decidir donar suport als partits republicans, especialment a les grans ciutats. Aquest esdeveniment no tindria més transcendència si no fos per la contextualització en què succeïren els fets.
Desprès d’anys de dictadura de Primo de Rivera, la societat estava farta d’una política de tupinada, desprestigiada, conseqüència d’anys i panys de perfil molt i molt baix, de nul·la democràcia, de poca participació ciutadana, de politiques que no representaven la societat, de molt de servilisme als poders i poca ambició de superació. Uns fets que abocaren els ciutadans al canvi de tendència.
Si tenim en compte el països veïns veurem que les politiques d’aleshores eren força pitjors que les de l’any 31 a l’Estat. Només cal mirar Grècia, Itàlia, Hongria, Albània, Iugoslàvia, Romania, Polònia, Portugal o Alemanya, totes elles en règims totalitaris o a punt de transformar-se en dictadures. És per això que sobta el fet de la “rebel·lió” en el sí de l’Estat, però també en les perifèries del mateix. Durant els anys de Monarquia alguna cosa canviava en la societat civil. Els ciutadans exigien ser decisius i reclamaven canvis reals en la societat. Si hi afegim el llegat de dèficits politics i problemàtiques socials i culturals obtindrem el còctel ideal per a la rebel·lió soferta ara fa 80 anys.
Tot aquest procés desencadenà en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931 per Francesc Macià, des del balcó de la Generalitat, unes hores abans de què fos proclamada a Madrid. Aconseguien així unes regles del joc fetes a mida per nosaltres, pels catalans i catalanes, amb el nostre tarannà, la nostra forma d’ésser i les nostres necessitats culturals, socials, econòmiques i democràtiques.
Veient aquesta introducció pensareu: “i ara, aquest què vol dir amb tot això?” Doncs, ben senzill. La història es repeteix vuit dècades després. Una part important de l’Estat es va avançar a la resta d’Europa, volia anar mes enllà, una part en la que no hi faltaven ni Catalunya ni la resta de Països Catalans. Els ciutadans, de forma clara i democràtica, volien fer un pas endavant, volien un país millor. Aquest país, però, no interessava als poders de l’Estat centralista, aquells que ja vivien bé essent amics, parents i coneguts del poder.
Per això, avui fa vuitanta anys, l’Estat va fracassar en aquest intent de modernització. Varen guanyar els mateixos de sempre. Ara bé, com si d’un petit reducte es tractés, un poble amb personalitat pròpia, amb formes diverses d’entendre el País, va continuar treballant -de vegades més amagat que fent soroll- i va seguir anhelant el progrés, iniciant el camí sense retorn on ens trobem en aquest moments. Després de la consulta de Barcelona Decideix, què tenim? Tenim un poble a peu de carrer, que qualsevol del països anomenats anteriorment voldrien tenir, un poble que sap què vol, un poble democràtic, un poble que és capaç de fer-ho tot encara que sigui amb una sabatilla i una espardenya…
També tenim polítics venedors de fum, covards, aferrats a la poltrona en el nom del “social”, en nom de la democràcia, en nom de l’ara no toca i, sobretot, tenim els poders fàctics d’allà, però també els d’aquí. Ho tenim tot i alhora res.
Per sort o per desgràcia estic convençut que, igual que d’altres països estan aconseguint la llibertat desitjada, nosaltres també l’aconseguirem, malgrat que molts no vulguin fer el pas donada la seva lleialtat a l’estat poderós i seguir amb la mateixa forma de vida de fa 80 anys.
Igual que en aquells moments la premsa afina esmolava les eines contra els seus ciutadans, ara segueixen actuant de la mateixa forma. Us obsequiaré amb un titular: “el odio separatista suele respirar en el ultraje a Madrid, el pueblo de todos los españoles, cerebro y corazón de España. Podria ésser qualsevol diari espanyol el dia 11 d’Abril de 2011, després de la flamant consulta a Barcelona. Però no, és el diari ABC del dia 12 d’Abril de 1931. Veieu com no hem avançat gaire?
Espero no haver d’esperar 80 anys més per a que els polítics del meu país escoltin la seva gent, siguin valents i no es deixin enganyar per poders ocults de la societat. Si més no, jo seguiré lluitant per a desemmascarar els “d'allí”, però també els “d’aquí”.
Visca Catalunya Lliure!
Abel Andreu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada