Si ens entretenim a mirar el mapa d’Europa occidental, veurem que hi ha tota una sèrie de petits països situats entre poderosos veïns. Estic parlant de Liechtenstein entre Suïssa i Àustria; Luxemburg entre Alemanya, França i Bèlgica; Andorra entre França i Espanya; Mònaco, completament rodejat per França però amb sortida al mar; San Marino, completament rodejat per Itàlia; l’illa de Malta a tocar d’Itàlia i, finalment, el Vaticà (l’exotisme del qual donaria per més d’un article, que ara no faré).
Com és possible que els habitants d’aquests països s’aferrin a unes pintoresques fronteres de país de conte de fades, en plena era de la globalització? Com és possible que podent formar part de països tan poderosos a nivell econòmic, i per tant a nivell d’influència mundial com són Alemanya, Àustria, Suïssa, França, Itàlia o Espanya, s’encaparrin a voler viure en uns països ridículs, petitíssims, amb nul·la influència internacional? És que s’han begut l’enteniment? Ja s’ho han mirat bé això? Potser és que són hereus de principats antics, com San Marino que té la independència des de l’any 301 (sí, 301, no és cap error); o bé de tractats medievals, com Andorra (1278) o Mònaco (1419); o fruit del romanticisme de finals del segle XVIII, que potser va engendrar Liechtenstein (1806) o Luxemburg (1867); o com Malta, fruit de la descolonització anglesa del 1964.
Però, per què no són pràctics? Per què a dia d’avui no reconsideren el seu status de microestats de pa sucat amb oli i demanen, o millor, “imploren” ser una autonomia dins d’un estat gran? Probablement ja hauran fet els seus càlculs i hauran arribat a la conclusió que de ser sobirans dels seus recursos, passarien a ser tutelats per una metròpoli allunyada que els consideraria perifèrics i, per tant, residuals. Passarien a ser tan insignificants que ni tan sols sortirien als mapes. Tampoc podrien lluir una matrícula pròpia que digui d'on són. La seva bandera estaria sempre acompanyada per una altra, obligatòriament. I de resultes de tot això, s’empobririen i passarien a tenir la renda de les regions veïnes.
De fet, aquesta és la nostra situació: som perifèrics, no sortim als mapes, lluïm una trista "E" a la matrícula, que no significa precisament Europa, i la nostra senyera no pot estar ben alta, ben dreta i ben sola, com li correspon. Però potser el nostre cas és diferent. L’extensió de Catalunya és dotze vegades més gran i té quinze vegades més població que Luxemburg (l'estat més gran dels que parlem). Però, si a ells els hi va bé i no renuncien a la seva sobirania, per què ho hem de fer nosaltres? És que les regles que són vàlides per a tot el món, no són vàlides per als catalans?
Joan Miquel Brull i Sabaté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada