CAP A ON ANEM?

Hi ha partits que són com aquell vehicle que posa l’intermitent cap a l’esquerra, però gira de manera clara i decidida cap a la dreta.

Entre aquests, n’hi ha algun (ERC) que predica que és independentista, però una vegada aconseguida certa representativitat es posa a jeure plàcidament entre els braços de l’espanyolisme més ranci i jacobí. N’hi ha algun altre (CiU) que després d’afirmar que plantarà cara decididament per reclamar més peix al cove, se’n torna amb un trist permís per endeutar-se més i millor que el seu predecessor (PSC), tot i que, curiosament, no fa gaires mesos era aquest primer qui, precisament, criticava l’altre per endeutar-se. És clar que, en aquell moment, no manaven i ara sí!

Tanmateix, els que cansats de criticar hem decidit posar-hi cullerada i dir-hi la nostra, ens adonem astorats que allò que traspua l’opinió general és només la punta de l’iceberg. Sota les sigles i mar endins, apareix un rerefons que ja intuïes des de la superfície, però que una vegada davant teu et desborda per tot arreu. No sé com actuant així (de malament), la societat ha pogut arribar on és (de bé). Tot i que de bé, bé, no n’estem massa, que quedi clar. Simplement, no et quadren els números per cap banda: tu volies fer política, donar un cop de mà, implicar-te en un projecte que seguís la teva ideologia i et trobes observant com uns grups intenten sobreposar-se a uns altres fent tot tipus de tripijocs, més o menys maquiavèl·lics, on el que interessa no és l’objectiu inicial (l’intermitent a l’esquerra), sinó posicionar-se en un lloc estratègic perquè un cop es posin a repartir el pastís els hi donin un tall ben gros.

Joan Miquel Brull i Sabaté

SI es posa el FRAC

Pelsigades

S’acosten les eleccions i alguns partits han decidit començar a mudar-se per sortir ben macots i elegants a la foto, si es que hi caben tots. De moment, Solidaritat per la Independència ha decidit vestir-se d’etiqueta i posar-se el Frac, com si anessin de cap d’any o a recollir l’Òscar al millor guió adaptat per la pel·lícula “Allò que el vent s’endugué”. Ja tindrem temps d’analitzar la nova disfressa de la formació independentista que segurament donarà per moltes ratlles i no menys titulars. Ara com ara i per anar fent boca, podeu llegir l’article que el comunicador Josep Baiges publica avui al seu blog.

Aquí teniu l’enllaç...

http://elmondereus.blogspot.com/2011/03/la-inconscient-i-solidaria-dolors-sole.html?spref=fb

Ximeni, reporter

MILANS DEL BOSCH

Pelsigades

Voldria dedicar el sangtraït d’aquest mes al consistori reusenc per haver escollit com a nom d’un nou carrer el de Milans del Bosch. Així com sona. A primera vista causa un cert estupor perquè tothom pensa en el que fa curses de tancs a València. Doncs no és així (volem suposar), perquè sembla que es refereix a un tal Lorenzo M. del Bosch y Mauri, Reus 1816-1880.

Segons fonts consultades aquest fou un militar espanyol, amic d´en Prim i adscrit al sector liberal espanyol, que va donar suport a la revolució de 1868.

El que és xocant és que el nom del carrer no ho especifiqui i per tant, potser així, s’acontentin els sectors federalistes i els carques de tota la vida. Tanmateix, es pot preguntar per què el consistori àmpliament catalanista ha de cercar noms de persones que es varen significar en favor de l’estat veí, i en canvi es descarten noms de patriotes com en Xirinacs, que havien estat proposats per un sector de la població de Reus.

Bé, què hi farem, són els nostres representants i sembla que a ningú ha molestat fins ara. O sí?

Ximeni, reporter

QUI ET VA PARIR

Zapapinotxo

Em sap greu encetar aquesta nova secció amb el Sr. Zapapinotxo, alies ZP, però crec que s’ho ha guanyat a pols. I no perquè sigui una mena d´oscar a tota la seva trajectòria política, que també, sinó per l’última perla que ha sorgit de la seva ment preclara. Segons sembla no és possible prendre cap tipus de mesura legal per tal que els bancs es vegin obligats a quedar-se les vivendes com a "dació" en pagament, d’aquelles famílies que no poden fer front a la hipoteca, perquè això afectaria la liquiditat dels bancs i de rebot "l’economia nacional".

És xocant que a l´Estat Espanyol (Reino pels moderns), no s’accepta la dació en pagament d’una vivenda, quan el valor d’aquesta ha minvat i el del deute s’ha inflat. I això pensant que gràcies al formidable sacrifici de les capes més desprotegides (o sigui, la major part dels administrats), els bancs segueixen tenint grans beneficis, fins i tot en l’època de crisi, cosa que em sembla no solament immoral, sinó quasi delictiva.

En aquesta tessitura el partit protector dels treballadors i la petita empresa permet que 250.000 famílies a l’estat, 50.000 a Catalunya, perdin la vivenda i, a més, endeutin diners a les entitats creditícies per molts anys.

És clar que, a més, mentre a la ciutadania se’ns exigeixen esforços i sacrificis, amb els nostres impostos rescaten la banca de les meravelloses operacions de l’època del totxo.

Doncs bé, tornant al tema que ens ocupa, cal felicitar pel premi al major incompetent i mentider de la història per la impecable gestió feta fins avui i per mantenir contents als senyors de gran capital, que en definitiva són els millors patriotes del capital.

Pere Olivé

NO, NO ERA UNA MULTA

Arribo a casa a l’hora de dinar, obro la bústia i em trobo una carta de l’Ajuntament de Reus entre papers de publicitat esgotadora. Ep, és el típic sobre de paper reciclat que utilitza el consistori per enviar les notificacions! Pujo per l’ascensor pensant que segurament és l’avís del càrrec d’algun impost (circulació, recollida d’escombraries,...). A priori, no li dono més importància. Obro la porta del pis, penjo la jaqueta i llenço la propaganda a les escombraries, concretament a la bossa que ha d’anar al contenidor blau, cal reciclar. Per curiositat obro el sobre municipal i, amb una ullada ràpida i en mil·lèsimes de segon, percebo que no és cap de les notificacions habituals. M’esglaio! No serà una multa, no? Desplego el full de paper i no, afortunadament no és una multa, és una carta del grup municipal de CiU.

“Benvolguda conciutadana, benvolgut conciutadà”, així és com comença l’escrit on el senyor Carles Pellicer, portaveu del Grup Municipal de Convergència i Unió, m’explica que el seu partit no dóna suport al projecte aprovat pel Govern de la ciutat que pretén construir tres edificis de planta baixa més catorze plantes en els terrenys on s’ubica l’antic Hospital de Sant Joan. A més, el mateix portaveu remarca que si ells governen es comprometen a modificar l’esmentat projecte i acaba posant-se a la meva disposició per a qualsevol assumpte.

Vagi per endavant que, personalment, considero que aquest projecte és un despropòsit i un bunyol urbanístic de dimensions considerables. Dit això i com que aquest és el primer cop que el Grup Municipal de CiU es posa en contacte amb mi, em plantejo el següent: o fins ara no fotien cop i per això no deien res, cosa que vull dubtar, o per què ho fan ara? Per què no m’han explicat res més durant la resta de legislatura? No entraré a valorar si cal o no cal que m’expliquin què fan, que entenc que potser no, ja sóc prou gran per assabentar-me tot solet de què passa a la meva ciutat. Ara bé, que ho facin tot just dos mesos abans de les eleccions em sembla una presa de pèl. Pensen estar a la meva disposició durant la resta de legislatura, és a dir quatre anys, o només fins al dia de les eleccions, és a dir, d’aquí a dos mesos escassos? Si us plau, siguem seriosos que ja fa temps que ens afaitem!

Senyors del Grup Municipal de CiU, agraeixo profundament les seves explicacions però m’agradaria més que ho fessin sense intencions electoralistes, no sé si m’entenen. Si us plau, deixin de prendre’ns per imbècils d’una vegada, i això també va per a tota la resta de partits polítics. I, per cert, només per curiositat, qui ha pagat l’enviament de les cartes? Si ha estat el seu partit polític m’és ben igual, però si ha estat l’Ajuntament els hi demanaria un esforç per administrar millor els nostres recursos.

Carles Esporrín

REUS; TERCER ESPAI 2.0

Propostes independentistes per a un Reus de futur.

La configuració de l’anomenat tercer espai a Barcelona, fruit de l’entesa entre forces independentistes com l’Esquerra de Portabella, Democràcia Catalana de Joan Laporta i Reagrupament, malgrat els detractors (curiosament independentistes), representa un esforç lloable per tal d’intentar que l’independentisme entri amb força a l’Ajuntament de la capital catalana. Després de nombroses decepcions, el món sobiranista es mira aquest pacte expectant i es pregunta, bàsicament, si aquest acord serà el primer pas cap a un moviment unitari que es pugui estendre i guanyar la confiança dels electors, configurant-se com la primera pedra per assolir objectius més ambiciosos o bé quedarà com una nova ensopegada en el camí.

Personalment m’hauria agradat que a Reus haguéssim pogut crear aquest “tercer espai” que aglutinés el màxim de forces independentistes, però això, sembla, no serà possible. No vull entrar a valorar i analitzar els motius, perquè això ens situaria en l’òrbita dels retrets i de les misèries. Ara com ara, a mi em ve de gust mirar endavant i proposar a la ciutadania aquest tercer espai, que a falta de concreció política, haurà de ser, indefectiblement, virtual. Per això l’anomenaré Reus; tercer espai 2.0 i des d’aquí i amb l’ajut dels irreductibles, voldria fer l’esforç, des de la més absoluta modèstia i amb les evidents limitacions, de participar en la campanya electoral reusenca exposant les propostes que faria aquest “tercer espai” independentista i com les mateixes podrien aplicar-se a la meva ciutat per tal d’assolir un major nivell de benestar.

Voldria fer de la pedagogia un instrument d’acció política al servei de l’independentisme... A veure si aconseguim alguna cosa.

Lluís Gibert

EL MÓN DE REUS

El comunicador Josep Baiges publica un interessant article al seu bloc sobre política municipal reusenca. En el mateix, esmenta de forma explícita uns dels nostres companys irreductibles, Lluís Gibert. Segons el propi Baiges, un advocat reusenc de "fina ironia".

http://elmondereus.blogspot.com/2011/03/i-lalcalde-el-va-atropellar-una.html?spref=fb

Feu-li una ullada, val la pena...

JA N'HI HA PROU!

Aquestes són les dues portades dels dos diaris esportius madrilenys d'avui, 25 de març. Diaris que sempre han mostrat una "enorme" estima cap a la nostra nació. De moment, no farem cap comentari més al respecte perquè amb això ja en tenim prou per fer-nos una idea de quin tipus de país tenim.

Jutgeu vosaltres mateixos...

I sí, contundentment, avui tots amb la República Txeca!!!

I TU, VOTES O NO VOTES???

EL JOC DE LES CADIRES

Recordeu quan de petits jugàvem a aquest joc? Segur que sí! Consistia en girar al voltant d’unes cadires col·locades en rotllana mentre sonava música de fons. Quan aquesta deixava de cantar, calia asseure’s i no quedar-se dret. Qui romania sense cadira: fora! Evidentment, hi havia més jugadors que cadires, sinó ja em direu quina gràcia tindria. Els participants s’anaven eliminant i les cadires retirant fins que en quedava només una per a dos pretendents. El més ràpid, el més àgil o el més llest és quedava amb l’última i guanyava la partida. No sé si és un joc antic o no, tampoc sé ni qui el va inventar ni si és tradicional d’aquí o no, bàsicament, no en tinc ni idea. El que em passa però, és que hi penso sovint. Potser sóc un nostàlgic, no ho sé. A mida que em faig gran, observo que el joc envelleix amb mi. Envelleix en quant a tipologia de participants i objectius a aconseguir, però no en quant a les normes.

S’acosten unes eleccions municipals i el joc és més actual i viu que mai. Si em permeteu, li canviaré el nom, enlloc de dir-li el “joc de les cadires” li diré “el joc de les poltrones”. I és que la imaginació és boja, no para mai, em colpeja sense descans. Sovint em ve la imatge dels nostres polítics i candidats, vestits amb les millors gales, corrent al voltant de les cadires mentre esperen que la música deixi de sonar. Mentre giren, tot val: empentes, cops de colze, estirades, puntades de peu, desqualificacions, travetes,... I no us penseu que només és entre contrincants de diferents colors, eh? Els dels mateixos partits també es fan la guitza entre ells, i si no, llegiu les notícies de política municipal de Reus de l’última setmana, només a tall d’exemple.

Quan el 22 de maig la música deixi de sonar, alguns trobaran poltrona i alguns no. Llavors, els ciutadans haurem d’esperar quatre anys més per tornar a veure com els nostres polítics, un altre cop, giren i giren per conservar-la o bé per aconseguir-ne una de nova. Jo els tindria quatre anys donant tombs a l’Ajuntament, a algun li aniria bé per rebaixar panxeta. Una altra bona opció seria regenerar la política i alliberar-la de vividors, però això, tal i com veig el panorama, crec que és bastant més complicat. Per cert, hem arribat a un punt en el que la música també avorreix, podrien canviar els discursos o la manera d’afrontar les campanyes, no? Quina creu, i encara ens queden dos mesos!

Carles Esporrín

EXPRÓPIESE, EXPRÓPIESE,...... EXPÚLSESE

La recent expulsió del partit Solidaritat per la Independència de dos amics irreductibles em genera un sentiment de ràbia i de tristor, que fa que em sigui veritablement difícil mantenir la serenor necessària per tal d’expressar la meva opinió sense proferir algunes paraules malsonants.

Per evitar que xiulin les orelles de molta gent a la que, literalment, deploro com a éssers humans, he decidit enfocar aquest assumpte des d’ un punt de vista estrictament jurídic, (acostumat com estic a abstraurem dels sentiments i aplicar únicament  raonaments legals en el meu entorn professional). No és la meva intenció cansar el lector sobre lleis, perquè voldria que continuessin llegint aquest bloc, però sí que vull donar un parell de pinzellades per tal de que tothom tingui la informació necessària i pugui arribar a les conclusions oportunes.

D’acord a l’article 6 de la Constitución Espanyola, i ho diré en espanyol, per a que tingui més “empaque” " Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la Ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos".

Si continuem amb la Constitución Española de 1978, a l’article 9 ens diu que:

1. Los ciudadanos y los poderes públicos están sujetos a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico.

2. Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social.

3. La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos.

I l’article 22 de l’esmentada Constitució diu:

1. Se reconoce el derecho de asociación

Ara, anem a unes quantes lleis orgàniques, també espanyoles...

Ley Orgánica 6/2002, de 27 de junio, de Partidos Políticos. 

Artícle 8

Derechos y deberes de los afiliados.

3. La expulsión y el resto de medidas sancionadoras que impliquen privación de derechos a los afiliados sólo podrán imponerse mediante procedimientos contradictorios, en los que se garantice a los afectados el derecho a ser informados de los hechos que den lugar a tales medidas, el derecho a ser oídos con carácter previo a la adopción de las mismas, el derecho a que el acuerdo que imponga una sanción sea motivado, y el derecho a formular, en su caso, recurso interno.

I per últim, la  Llei Orgànica, de 22 de marzo, reguladora del Derecho de Asociación.

Article 21.

Derechos de los asociados.

c. A ser oído con carácter previo a la adopción de medidas disciplinarias contra él y a ser informado de los hechos que den lugar a tales medidas, debiendo ser motivado el acuerdo que, en su caso, imponga la sanción.

d. A impugnar los acuerdos de los órganos de la asociación que estime contrarios a la ley o a los Estatutos.

La forma en que s’ha dut a terme l’expulsió de l’Abel Andreu i del Manel Baxerias vulnera tots i cadascun d’aquests articles, i això es fa amb la complicitat directa o indirecta de persones que se suposa que són juristes de prestigi, com per exemple un ex vocal del Espanyolíssim Consejo General del Poder Judicial o tot un catedràtic en dret constitucional espanyol.

Diuen que la Sra. Ortega, malgrat que no té la titulació, té molta psicologia, Potser sí, en tot cas constato amb un cert temor que aquests senyors de Solidaritat per la Independència, malgrat que segurament no menteixen en el seus currículums, com a juristes, son un autèntic perill.

O això, o els hi va massa el rotllo de Exprópiese!!!… Exprópiese!!!… Expúlsese!!!

  

Lluís Gibert

PARTITS DE BROCANTERS O D’ANTIQUARI

És conegut que, amb algun que altre canvi cosmètic o per pudor, l’estructura dels nostres actuals partits prové del segle XIX. Eren moments que, contra l’estructura de l’estat autoritari o de vegades dictatorial, calia una organització compacta, piramidal i, per tant, fortament jerarquitzada, de caire gairebé militar. Alguns d’aquests partits tenien fins i tot grups de xoc, o bé entrenaven part del partit directament en les tècniques d’insurrecció i lluita urbana. Però tornem al model d’estructura de l’organització política dita partit, per resoldre que entre les moltes virtuts que podia tindre no hi havia pas ni la presa de decisions de forma democràtica, ni el debat ideològic era la virtut més destacable.

Em ve a la memòria que algunes de les veus que gosaven discrepar de la direcció eren ràpidament estigmatitzades com a revisionistes, renegats, contrarevolucionaris o bé silenciats "ad perpetuam".

Amb l’anterior introducció, que per recent en el nostre passat crec que no hem d’aprofundir-hi més, només voldria considerar si no és ja hora de canviar de model d’organització política.

Val a dir que en el sí del camp independentista s’han assajat models més democràtics que pretenien superar el vell model de partit autoritari (majoritàriament de tarannà marxista), amb propostes més obertes com varen ser el Moviment de Defensa de la Terra, Nacionalistes d´Esquerra, i fins i tot la pròpia ERC amb el reconeixement de tendències a l’interior del partit. Han estat intents interessants però que no han acabat de reeixir.

Personalment crec que el nou model d’organització, amb indiferència del nom que se li doni, hauria de ser una organització molt més horitzontal, transversal amb la ideologia i unida sota uns principis senzills i clars, que permetés més la participació, no tan sols dels militants (no em convenç massa aquesta paraula), sinó dels adherits. Un model en el que el simpatitzant o votant li fos fàcil exposar el seu parer i se’n facilités la seva participació. Una organització que faci del debat periòdic en forma de congressos assemblearis, la seva forma d’actuar en el fonamental i que emprant les noves tecnologies vehiculi l’aportació de propostes del dia a dia dels participants com a mètode d’adequació immediat a la realitat política del moment. Un moviment on el component del voluntariat sigui un dels trets definidors, una organització que s’agrupin les persones per les sensibilitats i els interessos concrets del moment. I un lloc on els líders sorgeixin realment de les bases, passin pel sedàs de les votacions i puguin ser cessats quan aquets traeixin amb l’actuació els principis amb els que varen presentar-se. Un model on els professionals de l’àmbit que sigui estiguin al servei dels escollits i no acabin els uns i els altres eternitzant-se en les cúpules dels partits com a paràsits. Una organització on les persones ocupin el lloc pel que estan més preparades amb acotació en la reelecció.

Renovem, obrim i ventilem les nostres organitzacions. Com més democràtics siguem més transformarem, no tan sols la política, sinó també la realitat. El servei públic ha de ser temporal per poder-hi aportar lo millor de cada u, no una casta.

“Els defectes de la democràcia es solucionen amb més democràcia” (W. Churchill).

Pere Olivé

L’ORFENAT INDEPENDENTISTA

Em sento orfe. Sí, em sento políticament orfe. I és que l’orfenat independentista té cada cop més hostes. Les seves habitacions, pintades amb colors freds i amb olor d’humitat, allotgen veterans i novells de totes les generacions. Els passadissos, estrets i atapeïts de gent, s’embussen com les principals artèries d’un país ofegat per l’espoli. El menjador, sempre amb la mateixa olor de fregit, espera l’anunciat canvi de càtering. La sala d’estar, amb mobles vells i sofàs plens de pols, escolta de fons, una vegada i una altra, les mateixes notícies en un televisor sense comandament a distància. El pati, inundat per debats que elucubren sobre el futur de la nostra nació, sembla l’única via de sortida pels que necessiten agafar una mica d’aire. I és que, malauradament, cada dia són més els ciutadans catalans que se senten identitàriament definits, de forma clara i contundent, però políticament orfes de pare i mare. L’actual classe política, capficada per interessos personals amb vocació de poltrona i abocada més a fer riure que no pas a fer país, sembla habitar en un planeta llunyà en el que ni tan sols sabem si la vida és possible. Les sigles polítiques es reprodueixen clònicament, per divisió cel·lular i segons el mateix patró: il·lusions renovades, nous colors i grans promeses de regeneració democràtica al principi, però més del mateix al final.
Per sort o per desgràcia, l’orfenat espera el moment del canvi amb l’esperança de que algun dia les habitacions es pintin de colors càlids, els passadissos es transformin en infraestructures de primer nivell, el menjador faci olor de la millor cuina mediterrània, la sala d’estar respiri llibertat enmig de la diversitat i el pati esdevingui el parlament d’una nació lliure. Que què tenim? Tenim un poble que és capaç d’inundar els carrers amb més d’un milió i mig de persones abraonades pel crit d’independència. Tenim enquestes que asseguren que l’independentisme creix cada dia més. Tenim un debat obert sobre el nostre futur. Tenim una nació que vol esdevenir Estat en una Europa unida. Tenim un adolescent revolucionari amb pinta de jaio ploramiques que té molt clar què vol ser quan sigui gran i, sobretot, tenim moltes ganes de sortir de l’orfenat.

Carles Esporrín

INDEPENDÈNCIA VERSUS ORNITOLOGIA

He de confessar a priori que un és dels temps del Dr. Rodríguez de la Fuente. Una època en la qual l´enyorat personatge ens va posar a l’abast el món animal, el de quatre potes, perquè dels animalots en aquells dies en blanc i negre, en quedaven encara molts. Doncs bé, amb el bagatge d´aquells coneixements no puc deixar de pensar en els paral·lelismes que es perceben entre l´ideologia que professo i l’espècie dels moixons en general. A tall d’exemple, els adversaris a aquesta ideologia alliberadora (com ho és el poder volar sols), ens acusen de fer volar coloms (els autonomistes), i els contraris de tindre un pensament de capsigrany. Vegin doncs les semblances. Però la cosa no queda aquí, doncs és palès que l´independentisme modern, no-violent, amable i nombrós, comença amb Àngel Colom Colom (conegut com el sis ales) i acaba (o no) amb Solidaritat per la Independència. Dirà el profà que en la darrera formació no es detecta a simple vista cap semblança amb la branca plomada dels animals. Bé, jo els puc dir que això és perquè no els coneixen prou bé, o potser no els han patit. Si aquest fos el cas, sabrien que en la formació SI, i en concret en la cúpula i voltants, hi viuen diverses espècies de "pàjarus". Hi ha la garsa, que furta tot el que té un cert valor o brilla i s’ho enduu cap a casa seva, hi ha el cu-cut que treu del seu lloc a d’altres per posar-hi el seu ou i que el mantinguin; i fins i tot s’han vist darrerament uns ocellots de grans dimensions i amb la closca pelada que corresponen a diverses espècies carronyeres. El que ha causat sensació ha estat l’aparició també d´una espècie que no és moixó però que també vola, el pipistrellus-pipistrellus (ratpenat). Suposo que ha irromput en escena perquè l´independentisme començava a veure la llum.

El més decebedor és que les bases de l´independentisme, en les seves diverses espècies segueixen com els pingüins: mudats, esperant el líder i transportant els ous entre els dits dels peus.

Bé haurem d’esperar que una altra au ens tregui de l’atzucac, l’Au Fènix, que sempre reneix de les seves cendres com Catalunya.

Pere Olivé

MISTERIOSA DESAPARICIÓ DE 2000 SOLIDARIS

Els Mossos investiguen la desaparició de 2.000 Solidaris.

Les recents manifestacions del Excelentísimo Señor Don Alfonso López Tena,  en les que manifesta que Solidaritat per la Independència té actualment 4.000 adherits, no han passat inadvertides pel departament de desapareguts de la Comissaria Central dels Mossos d’Esquadra, que ha començat una exhaustiva investigació. D’acord als resultats oficials de les eleccions primàries de Solidaritat Catalana per la Independència del passat mes de setembre, el número d’adherits en aquell moment era de 6.190 persones, per la qual cosa, i tenint en compte que el partit no ha patit baixes, han desaparegut unes 2.000 persones. La magnitud dels fets ha aconsellat consultar el departament d’expedients X del la CIA, que ha enviat un parell d’agents per tal de col·laborar amb la policia catalana.

  

Es descarta totalment que les dades facilitades en el seu moment a les primàries haguessin estat cuinades. És impossible pensar que un partit que fa de la transparència i de la democràcia interna la seva bandera sigui capaç de falsejar les dades d’unes eleccions primàries per a confeccionar les llistes electorals. Així mateix, això seria un escàndol de conseqüències imprevisibles, per tant, sembla més plausible que hagin desaparegut 2.000 persones que no pas que persones honestes que mai de la vida han causat cap problema en organitzacions polítiques siguin capaces de fer trampes.

Sap greu estrenar aquest bloc amb aquestes desgràcies.

Miquel Mur

BENVINGUDA

Irreductibles Baix Camp és un blog creat amb la finalitat de difondre el missatge independentista i que neix de la necessitat de trobar un espai de debat comú on posar de manifest que, tot i la diversitat d’opinions, a tots els independentistes ens uneix la mateixa causa. Creiem en el futur del nostre país, ens sentin catalans de cap a peus i apostem fermament per la independència de la nostra nació. Defensem la llibertat d’expressió, pensament, decisió i autodeterminació dels pobles i proclamem l’urgent i inqüestionable necessitat de regenerar democràticament la nostra caduca classe política. Si et consideres un irreductible més, si creus en la defensa de les llibertats del nostre país i si penses que la independència és possible, aquest és el teu racó.

Continuem caminant cap a la independència

Irreductibles Baix Camp.