INDEPENDÈNCIA VERSUS ORNITOLOGIA

He de confessar a priori que un és dels temps del Dr. Rodríguez de la Fuente. Una època en la qual l´enyorat personatge ens va posar a l’abast el món animal, el de quatre potes, perquè dels animalots en aquells dies en blanc i negre, en quedaven encara molts. Doncs bé, amb el bagatge d´aquells coneixements no puc deixar de pensar en els paral·lelismes que es perceben entre l´ideologia que professo i l’espècie dels moixons en general. A tall d’exemple, els adversaris a aquesta ideologia alliberadora (com ho és el poder volar sols), ens acusen de fer volar coloms (els autonomistes), i els contraris de tindre un pensament de capsigrany. Vegin doncs les semblances. Però la cosa no queda aquí, doncs és palès que l´independentisme modern, no-violent, amable i nombrós, comença amb Àngel Colom Colom (conegut com el sis ales) i acaba (o no) amb Solidaritat per la Independència. Dirà el profà que en la darrera formació no es detecta a simple vista cap semblança amb la branca plomada dels animals. Bé, jo els puc dir que això és perquè no els coneixen prou bé, o potser no els han patit. Si aquest fos el cas, sabrien que en la formació SI, i en concret en la cúpula i voltants, hi viuen diverses espècies de "pàjarus". Hi ha la garsa, que furta tot el que té un cert valor o brilla i s’ho enduu cap a casa seva, hi ha el cu-cut que treu del seu lloc a d’altres per posar-hi el seu ou i que el mantinguin; i fins i tot s’han vist darrerament uns ocellots de grans dimensions i amb la closca pelada que corresponen a diverses espècies carronyeres. El que ha causat sensació ha estat l’aparició també d´una espècie que no és moixó però que també vola, el pipistrellus-pipistrellus (ratpenat). Suposo que ha irromput en escena perquè l´independentisme començava a veure la llum.

El més decebedor és que les bases de l´independentisme, en les seves diverses espècies segueixen com els pingüins: mudats, esperant el líder i transportant els ous entre els dits dels peus.

Bé haurem d’esperar que una altra au ens tregui de l’atzucac, l’Au Fènix, que sempre reneix de les seves cendres com Catalunya.

Pere Olivé