Em sento orfe. Sí, em sento políticament orfe. I és que l’orfenat independentista té cada cop més hostes. Les seves habitacions, pintades amb colors freds i amb olor d’humitat, allotgen veterans i novells de totes les generacions. Els passadissos, estrets i atapeïts de gent, s’embussen com les principals artèries d’un país ofegat per l’espoli. El menjador, sempre amb la mateixa olor de fregit, espera l’anunciat canvi de càtering. La sala d’estar, amb mobles vells i sofàs plens de pols, escolta de fons, una vegada i una altra, les mateixes notícies en un televisor sense comandament a distància. El pati, inundat per debats que elucubren sobre el futur de la nostra nació, sembla l’única via de sortida pels que necessiten agafar una mica d’aire. I és que, malauradament, cada dia són més els ciutadans catalans que se senten identitàriament definits, de forma clara i contundent, però políticament orfes de pare i mare. L’actual classe política, capficada per interessos personals amb vocació de poltrona i abocada més a fer riure que no pas a fer país, sembla habitar en un planeta llunyà en el que ni tan sols sabem si la vida és possible. Les sigles polítiques es reprodueixen clònicament, per divisió cel·lular i segons el mateix patró: il·lusions renovades, nous colors i grans promeses de regeneració democràtica al principi, però més del mateix al final.
Per sort o per desgràcia, l’orfenat espera el moment del canvi amb l’esperança de que algun dia les habitacions es pintin de colors càlids, els passadissos es transformin en infraestructures de primer nivell, el menjador faci olor de la millor cuina mediterrània, la sala d’estar respiri llibertat enmig de la diversitat i el pati esdevingui el parlament d’una nació lliure. Que què tenim? Tenim un poble que és capaç d’inundar els carrers amb més d’un milió i mig de persones abraonades pel crit d’independència. Tenim enquestes que asseguren que l’independentisme creix cada dia més. Tenim un debat obert sobre el nostre futur. Tenim una nació que vol esdevenir Estat en una Europa unida. Tenim un adolescent revolucionari amb pinta de jaio ploramiques que té molt clar què vol ser quan sigui gran i, sobretot, tenim moltes ganes de sortir de l’orfenat.
Per sort o per desgràcia, l’orfenat espera el moment del canvi amb l’esperança de que algun dia les habitacions es pintin de colors càlids, els passadissos es transformin en infraestructures de primer nivell, el menjador faci olor de la millor cuina mediterrània, la sala d’estar respiri llibertat enmig de la diversitat i el pati esdevingui el parlament d’una nació lliure. Que què tenim? Tenim un poble que és capaç d’inundar els carrers amb més d’un milió i mig de persones abraonades pel crit d’independència. Tenim enquestes que asseguren que l’independentisme creix cada dia més. Tenim un debat obert sobre el nostre futur. Tenim una nació que vol esdevenir Estat en una Europa unida. Tenim un adolescent revolucionari amb pinta de jaio ploramiques que té molt clar què vol ser quan sigui gran i, sobretot, tenim moltes ganes de sortir de l’orfenat.
Carles Esporrín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada