EL JOC DE LES CADIRES

Recordeu quan de petits jugàvem a aquest joc? Segur que sí! Consistia en girar al voltant d’unes cadires col·locades en rotllana mentre sonava música de fons. Quan aquesta deixava de cantar, calia asseure’s i no quedar-se dret. Qui romania sense cadira: fora! Evidentment, hi havia més jugadors que cadires, sinó ja em direu quina gràcia tindria. Els participants s’anaven eliminant i les cadires retirant fins que en quedava només una per a dos pretendents. El més ràpid, el més àgil o el més llest és quedava amb l’última i guanyava la partida. No sé si és un joc antic o no, tampoc sé ni qui el va inventar ni si és tradicional d’aquí o no, bàsicament, no en tinc ni idea. El que em passa però, és que hi penso sovint. Potser sóc un nostàlgic, no ho sé. A mida que em faig gran, observo que el joc envelleix amb mi. Envelleix en quant a tipologia de participants i objectius a aconseguir, però no en quant a les normes.

S’acosten unes eleccions municipals i el joc és més actual i viu que mai. Si em permeteu, li canviaré el nom, enlloc de dir-li el “joc de les cadires” li diré “el joc de les poltrones”. I és que la imaginació és boja, no para mai, em colpeja sense descans. Sovint em ve la imatge dels nostres polítics i candidats, vestits amb les millors gales, corrent al voltant de les cadires mentre esperen que la música deixi de sonar. Mentre giren, tot val: empentes, cops de colze, estirades, puntades de peu, desqualificacions, travetes,... I no us penseu que només és entre contrincants de diferents colors, eh? Els dels mateixos partits també es fan la guitza entre ells, i si no, llegiu les notícies de política municipal de Reus de l’última setmana, només a tall d’exemple.

Quan el 22 de maig la música deixi de sonar, alguns trobaran poltrona i alguns no. Llavors, els ciutadans haurem d’esperar quatre anys més per tornar a veure com els nostres polítics, un altre cop, giren i giren per conservar-la o bé per aconseguir-ne una de nova. Jo els tindria quatre anys donant tombs a l’Ajuntament, a algun li aniria bé per rebaixar panxeta. Una altra bona opció seria regenerar la política i alliberar-la de vividors, però això, tal i com veig el panorama, crec que és bastant més complicat. Per cert, hem arribat a un punt en el que la música també avorreix, podrien canviar els discursos o la manera d’afrontar les campanyes, no? Quina creu, i encara ens queden dos mesos!

Carles Esporrín