CAP A ON ANEM?

Hi ha partits que són com aquell vehicle que posa l’intermitent cap a l’esquerra, però gira de manera clara i decidida cap a la dreta.

Entre aquests, n’hi ha algun (ERC) que predica que és independentista, però una vegada aconseguida certa representativitat es posa a jeure plàcidament entre els braços de l’espanyolisme més ranci i jacobí. N’hi ha algun altre (CiU) que després d’afirmar que plantarà cara decididament per reclamar més peix al cove, se’n torna amb un trist permís per endeutar-se més i millor que el seu predecessor (PSC), tot i que, curiosament, no fa gaires mesos era aquest primer qui, precisament, criticava l’altre per endeutar-se. És clar que, en aquell moment, no manaven i ara sí!

Tanmateix, els que cansats de criticar hem decidit posar-hi cullerada i dir-hi la nostra, ens adonem astorats que allò que traspua l’opinió general és només la punta de l’iceberg. Sota les sigles i mar endins, apareix un rerefons que ja intuïes des de la superfície, però que una vegada davant teu et desborda per tot arreu. No sé com actuant així (de malament), la societat ha pogut arribar on és (de bé). Tot i que de bé, bé, no n’estem massa, que quedi clar. Simplement, no et quadren els números per cap banda: tu volies fer política, donar un cop de mà, implicar-te en un projecte que seguís la teva ideologia i et trobes observant com uns grups intenten sobreposar-se a uns altres fent tot tipus de tripijocs, més o menys maquiavèl·lics, on el que interessa no és l’objectiu inicial (l’intermitent a l’esquerra), sinó posicionar-se en un lloc estratègic perquè un cop es posin a repartir el pastís els hi donin un tall ben gros.

Joan Miquel Brull i Sabaté