En el moment d’escriure aquest article ha passat el temps suficient des de les darreres eleccions per tal que els nostres experts en la ciència de la política hi hagin dit la seva. S’ha analitzat del dret i de l’inrevés la continuada desfeta d’ERC, el retrocés més que considerable del PSC-PSOE i l’augment considerable de CIU, que l’ha portat a manar pràcticament a tot el país. Per primera vegada es mana als dos costats de la Plaça de Sant Jaume, als ajuntaments grans i mitjans i al contrapoder de les Diputacions (les encara presents). Tot i que és sabut que fins i tot la fórmula de la sopa d’all té els seus secrets, no se’ns pot dir que els resultats hagin sorprès a qualsevol persona mínimament interessada en la política (que se’ns permet), en aquest racó de món. Permetin-me per un moment que simplifiqui una mica en una època on els opinaires professionals d’un color més aviat barrejat, s’entossudeixen massa sovint en voler matisar situacions que no admeten més disseccions per ser certament simples. Vegem, no és lògic que el PSC-PSOE retrocedeixi en un feu important com era Catalunya després del tracte que ens ha donat l´Estat des de la transició? I no ho és més en un context on la crisi fa que Espanya ens fagociti sense que la marca catalana del PSOE faci res per defensar-nos!
Seguint en la mateixa línia, l´entreguisme del PSC-PSOE ha revalidat a una Convergència que sempre ha practicat el possibilisme, de vegades fins i tot el seguidisme, però que ara el votant la torna a veure més creïble, més de casa o seriosa, si vostès ho prefereixen. Contribueix aquest fet la caòtica situació de l´independentisme amb una ERC com a partit més rellevant que encara no sap si vol ser preferentment una esquerra nacional o bé el pal de paller d’una opció independentista transversal, com a la majoria d’estats europeus. Això ha provocat escissions que no han reeixit i que tampoc han sabut o pogut aglutinar una majoria contrastada de l´independentisme cívic. He deixat pel final el cas del PP, que evidentment creix o minva en la representació de l´espanyolisme a casa nostra, depenent del transvasament de vots de PSOE a PP segons les circumstàncies del moment. Finalment el paradigma dels IC que mantenen el vot fidel d’un pomell de votants que representen els nostàlgics del marxisme, els que fan de l’ecologisme la seva religió i tota aquella mena d’apòstols de les causes més ignotes que hi ha al món i que són les mateixes que el comunisme clàssic defensa de paraula i es carrega de fets.
Mentrestant al Nord de la virtual Bèlgica els flamencs guanyen per majoria i el socialista való del Sud no aconsegueix formar govern. A Escòcia Alex Salmond en la segona legislatura torna a governar i ara no amb minoria sinó amb una majoria absoluta, ratificant que es farà el referèndum per l’autodeterminació al final de la legislatura. Més a prop al País Basc, s’aconsegueix "in extremis" que els abertzales puguin presentar una llista al seu gust (Bildu) feta a partir d’un partit amb escassa representació, com Eusko Alkartasuna i Alternativa, escissió nacionalista d´Eskerra Batua. Això comporta que s’hi sumin el conjunt del poble basc del centre a l’esquerra independentista i que s’obtinguin uns resultats que situen Bildu per sobre dels obtinguts amb la marca HEUSKAL HERRITARROC, en la primera treva. Segona força el País Basc i quarta a Nafarroa on NABAI obté també molt bona representació.
Tot i que entre els meus companys hi ha una certa desconfiança en el mirall basc motivada per la política exterior del PNB, que com totes les polítiques exteriors té més d’interès que la política moral, voldria recordar que el setge al que s’ha sotmès al conjunt del món abertzale en els darrers anys per part d´Espanya no ha sigut precisament de guants de seda i que aquets sempre han trobat la manera de reeixir. Ho aconseguirà també Catalunya?
Potser avui a Catalunya amb el desconcert en el costat independentista, la gent ha vist com a única opció una força que declarant-se cada cop més sobiranista, era la també la que garantia poder plantar cara a Espanya. I d’això no en podem donar la culpa a CiU, sinó a la nostra fins ara incapacitat d’articular una opció creïble, que la pugui superar. Correspon a cada poble deslliurar-se de l’ocupant. La llibertat es preuada perquè no s’aconsegueix fàcilment.
Pere Olivé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada