Podríem pensar que un país com aquest, que té una llengua pròpia i tants pocs habitants, deu frisar per desempallegar-se d’aquesta parla tan minoritària. Una llengua vikinga i arcaica que pràcticament només els serveix per parlar-la en l’àmbit familiar (quasi tots estan més o menys emparentats si retrocedim algunes generacions), o per llegir les impressionants sagues vikingues sense masses dificultats i en versió original (danesos, noruecs i suecs han de traduir-les), o per comunicar-se internacionalment amb la populosa població de les illes Feroès (80.000 parlants). Podríem pensar també que potser se senten avergonyits pel seu provincianisme lingüístic i que, a més, deu ser impossible veure res etiquetat en la llengua originaria del país. Així mateix, pensar que es poden trobar llibres i revistes escrits i traduïts a l’islandès o pel·lícules a les cartelleres doblades a la llengua vikinga sembla també, a priori, una autèntica quimera.
Però, la realitat és ben diferent de totes aquestes suposicions. Un cop es trepitja terra islandesa les elucubracions es desmunten i, admirablement, descobreixes que l’islandès és la llengua principal del país, recolzada en ocasions per l’anglès. A les botigues quasi tots els articles estan etiquetats en islandès, altres llengües de l’entorn nòrdic i/o l’anglès. Tot i que gairebé tothom parla l’anglès, ningú, sense excepció, desconeix la llengua pròpia del país, immigrants inclosos. Però no només es parla sinó que també es llegeix, sobretot a les nombroses biblioteques públiques que tenen tots els pobles o a les al·lucinants llibreries de les poblacions importants on, a més de gaudir d’una entretinguda estona de lectura de temàtica diversa i títols sorprenents, també pots fer un beure. Això sí, en islandès.
Probablement i com a conseqüència de tenir un estat propi, els islandesos es cuiden de dedicar els recursos necessaris per a crear un dels sistemes educatius més bons del món, desenvolupant així un sentiment d’autoestima entre la població envers la llengua i la cultura pròpia del país. Una autoestima nacional que implica que gairebé tothom s’hagi llegit les sagues vikingues. Una implicació en la cultura i en la preservació de la llengua que els ha portat a decidir mitjançant l’exercici del vot - sí, un referèndum popular i no una acadèmia – quin nom han de posar als neologismes. Per exemple, van triar democràticament que un ordinador es coneixeria amb el nom de “tölva”.
Aquestes són algunes de les conseqüències de tenir un estat propi, les desavinences de no tenir-lo prou que les coneixem i les patim. Els catalans som conscients de que estem instal·lats en una trinxera permanent i que no ens queda altre remei que defensar els pocs avenços que s’han anat aconseguint i que en qualsevol moment es poden ensorrar com un precari castell de cartes.
I qui digui que el nacionalisme es cura viatjant, digueu-li que viatgi. Veurà que allò que és bo per a la resta del món també ho ha de ser per als catalans. No som tant especials com ens volen fer creure!
Miquel Brull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada