CARNETS TRAÏDORS

Estava disposat a passar una nit en companyia de grans patriotes al poble veí d’ Almoster. Pujava sense avisar, sabent que la cita és ineludible pels meus companys i, a més, una bona oportunitat on trobar converses polítiques atípiques d’una nit d’estiu. Vaig arribar a la plaça en plena festa i em vaig apropar a la zona on companys, amics i saludats acabaven de sopar. De sobte, una il•lustre parella reusenca s’aixeca i ambdós comencen a acomiadar-se de la gent propera a la zona. Jo estava tranquil•lament parlant amb un irreductible quan un dels dos membres esmentats, el marit, s’apropa cap a nosaltres. Cordialment, saluda l’irreductible i, quan és el meu torn i simplement per cortesia i per educació, em dóna la mà. En aquell precís moment i sense temps per a poder reaccionar, m’etziba una frase demolidora: “un dia hem de parlar, tu ets un traïdor...has traït la persona que et va avalar per militar en un partit i vas desaparèixer sense dir res. Ets un traïdor, feia dies que t’ho volia dir.” Mentre sentia aquesta magistral frase, un altre irreductible m’agafà la mà. Potser el seu subconscient va advertir-lo de què una afirmació així, tenint en compte tot el que ha succeït en el nostre entorn polític i les vivències personals que hem passat, mereixia una resposta contundent. No, no volia utilitzar la força, ni física ni verbal, però vaig entendre perfectament què volia dir: “No entris al seu joc”.

Aquest fet m’ha fet reflexionar profundament. I és que hem parlat de política fins a l’extenuació; fins i tot amb els partits més allunyats ideològicament de l’independentisme. Tot i així, el que no m’havia passat mai és que un independentista em donés el carnet de TRAÏDOR i es quedés tan ample. Podem discutir de totes les estratègies polítiques passades, presents i futuribles; podem estar més o menys d’acord amb el que s’ha fet; però anomenar traïdor a un simple militant de base d’ERC, que és el que jo era, no ho puc admetre. Crec que, abans de sentenciar algú, cal interessar-se primer pels motius de la decisió, escoltar-los, debatre’ls i per últim intentar entendre’ls. Segurament aquesta forma d’actuar és molt més feixuga i avorrida que no pas repartir carnets amb diferents etiquetes a tort i dret.

Doncs bé, explicaré perquè vaig “desaparèixer”, com diu ell.

A nivell municipal Esquerra (ex-ERC) ha estat fent el joc al PSOE des que tinc memòria política. Han estat governant deixant l’eix nacional en un racó -per allò de que no molesti -, sostenint un ajuntament (el de Reus) en el que, com estem començant a veure, no tot eren flors i violes; on gent destacada d’aquest partit contraposa els “quartos” al país; on aquesta gent prefereix fer un govern al preu que sigui per tal de cobrar dels diners públics. Potser tots aquests motius no són suficients. Doncs no us preocupeu que també en tenim a nivell Nacional. Ja són coneguts per tothom els grandiosos resultats d’aquest partit tant a les Nacionals com les Municipals. Potser és allò de que estem tots equivocats menys els que governen o gestionen el partit. Potser és una estratègia que encara no coneixem i que en breu donarà els seus fruits. Potser sí que més del 50% de l’electorat d’ERC són uns traïdors, potser sí!

Mentre reflexionava, em preguntava què he fet malament. Demanar al partit municipal que no entrés a governar l’any 2007?- algun dia explicaré els “altruistes” arguments de la part femenina de la il•lustre parella reusenca per a formar govern i no anar a l’oposició, llàstima que al final només ha servit per allargar l’agonia d’aquell qui no vol tornar als orígens -. Demanar que no donéssim la sensació de que ens estàvem apoltronant? Demanar a un partit sobiranista que valorés més l’eix Nacional i no tant el poder governar? Que fes reivindicacions Nacionals? Potser és aquest el meu pecat, no ho sé! Si més no, crec que no sóc l’únic que penso d’aquesta manera. Només cal mirar els resultats electorals de manera objectiva.

Jo potser he fet que algú es senti traït per mi. Si és així, ho sento de forma rotunda. No creia que tingués la capacitat suficient per causar aquest tipus de ferides i demano disculpes. Però també vull exposar una última reflexió: jo potser he traït un partit, però el que no faré mai és TRAÏR EL MEU PAÍS. Crec que no tothom ho pot dir, oi Carles? Espero que quan deixi de ser traïdor vinguis a buscar-me el carnet… el de traïdor s’entén.

Salut

Abel Andreu