CINEMA EN CATALÀ AL COVE

Quan fa unes setmanes vaig veure en directe la compareixença del Conseller Mascarell amb representants de les distribuïdores de cinema per tal d’anunciar una merda d’acord (perdoneu pel llenguatge, en diré algunes de grosses) vaig sentir vergonya. Vergonya per un govern i un país al qui estan manllevant, poc a poc, l’única cosa que no ens poden espoliar, la nostra dignitat. Que una màxima autoritat escenifiqui un acord de mínims amb uns senyors que van amenaçar amb deixar sense cinema al nostre país és una de les coses més patètiques que he hagut de suportar com a català, i ja en porto moltes.

L’augment significatiu de pel·lícules en català, que prometia el Conseller Mascarell, a Reus ha estat una veritable enganyifa, en tant que no ha estat ni significatiu ni res i el resultat ha estat que cap pel·lícula s’ha pogut veure doblada al català des d’aquell ignominiós acord. A Tarragona, que és capital provincial com tots sabem, (i això agrada molt al govern convergent), sí que és cert que se n’ha estrenat alguna més, però no n’hi ha per llençar coets. Aquest cap de setmana , per exemple, vaig anar a veure amb la família i uns amics en Tintin en català en sessió matinal i ens vam trobar amb la sorpresa que, sense previ avís, l’havien desprogramat . Com a amant del cinema que sóc, en 30 anys que fa que hi vaig, mai m’havia passat, mai, que hi anés i hem diguessin que la pel·lícula ja no es feia, sense cap més explicació. Aquest episodi m’ha fet reflexionar sobre dues qüestions. En primer lloc, que tenim uns polítics covards, mediocres i fills de puta que es baixen els pantalons quan els amenacen (ja he dit que la diria grossa) i dues, que és evident que qui no es fa respectar, qui no fot un cop de puny damunt la taula i es fa valer, el prenen pel “pito del sereno”, que és el que ens passa als catalans gràcies a tots aquests polítics que tenim.

Aquest cap de setmana he sentit vergonya i indignació davant la venedora d’entrades quan m’ha dit que la pel·lícula ja no la feien i que si volíem anéssim a veure-la en espanyol o amb versió original doblada a l’espanyol. Ara resulta que per falta de capacitat, amb el català, al cinema, hem de triar si ens violen o ens assassinen, i es clar, els polítics cagats i col·laboracionistes han decidit que millor acceptar la violació que no pas la mort. Doncs jo no hi estic d’acord. Davant d’una amenaça el que haurien d’haver fet tota aquesta colla de paràsits botiflers és plantar la Llei del nostre parlament als morros dels sòmines de les majors a veure si tenien ens sants collons de no distribuir pel·lícules a un dels mercats més importants d’Europa i, si havíem de morir, doncs molt bé, moriríem, però ben drets i amb dignitat.  Suïcidi?  No, al final, i com que no som un Estat, possiblement hauríem d’haver acabat negociant, però us ben asseguro que els resultats haurien estat molt més beneficiosos per al català perquè hauríem demostrat fermesa, determinació i que no tenim por. En una paraula, dignitat.

Lluís Gibert