Si observem els moviments socials que es van desenvolupant en els darrers temps podem comprovar com les respostes a tot allò que representa un atac contra Catalunya són quantitativament força nombroses i les iniciatives que fomenten la informació o el treball encaminat a l’assoliment d’un estat propi obtenen sempre notables resultats. Vull dir amb això que en l’actualitat, organitzar qualsevol moviment genèric o actuació especifica referent a l’assoliment de la independència de Catalunya acostuma a tenir força èxit. Per què? Evidentment aquesta majoria social que s’està començant a configurar es reflecteix clarament en les accions promogudes, sobre tot, per la societat civil. Per altra banda existeix també una certa conscienciació de revolta social i molta gent sap que quedar-se a casa no resol els problemes i, per tant, s’han activat per tal de contribuir al canvi de sistema polític que necessita aquest país. És per això que m’atreveixo a afirmar, de forma rotunda, que hi ha una clara voluntat unitària (i transversal) d’assolir l’objectiu d’un Estat Propi. L’ independentisme “civil” està clarament unit. Volen exemples?, n’hi ha uns quants. El primer detonant de tot aquest independentisme civil van ser les consultes, on es va poder comprovar com el treball conjunt mobilitzava milers de persones. Les darreres manifestacions del 10 de juliol de l’any passat i la recent del 9 de juliol demostren la capacitat de les entitats civils i el clam unànime en defensa del model educatiu català també evidencia la unitat d’acció dels catalans que ha portat a milers de persones a reclamar els seus drets als carrers. A la xarxa tota aquesta ebullició nacional és patent i ens trobem en els darrers mesos com diferents hastags o etiquetes creades pels catalans assoleixen els primers llocs mundials d’utilització, repeteixo, mundials. Quan es tracta de reivindicar via tuiter alguna cosa, els catalans anem tots a una. Veritablement és un goig.
Quina és l’excepció a aquesta regla. Doncs està clar, la política. La gent ha vist clarament que els nostres polítics independentistes van a la batalla per motius poc clars i no se’n refien. El projecte d’un estat català requereix confiança en els polítics i aquesta no existeix perquè quasi tots han donat mostres, en el passat, de debilitat cap al colonitzador espanyol. És per això que tota aquesta majoria social, que en els plantejaments civils s’uneix sense cap problema, en els polítics, no compareix. Podríem donar-li molts tombs i buscar moltes causes, però sigui pel que sigui, la majoria del votant independentista està unit en no votar polítics independentistes, i per tant, aquesta majoria social no es reflecteix a les urnes, cosa que no deix de ser un problema, i greu. La majoria de politics actuals son el principal tap per assolir un estat propi perquè generen dubtes i discrepàncies. Allà on fica el nas la política el moviment acaba malament. És per això que la ciutadania, que no es ruc, ha buscat la unitat a l’altre cantó i majoritàriament no vota aquestes opcions. Per tant, l’ independentisme unitari existeix, hi és, però ha decidit no votar opcions “polítiques” independentistes
Que no ens enganyin més dient que som quatre i barallats. Els que són quatre i barallats són els polítics, la ciutadania som molts, estem units i tenim pressa, molta pressa.
Lluís Gibert
