L'ORDRE ALTERA EL PRODUCTE?

Pelsigades

En els últims dies hem rigut molt amb la nova tonteria sorgida des del govern del la nació: l’ordre dels cognoms dels nadons. Uns volien que fos com sempre: pare/mare; els altres que ho pactessin els pares; algun al·lucinat va proposar que es fes una rifa, fins i tot es va arribar a dir més en to salvatge que ho decidís el funcionari; un fart de riure, vaja. Per cert i per si és del vostre interès, jo he estat víctima d’una nova fórmula totalment innovadora, - puc ensenyar-vos-ho -, un dels partits que es presenten a les eleccions municipals de Reus del proper 22 de maig m’ha enviat una carta en la que fa servir el meu nom de pila (Manel) seguit del cognom del meu pare i arrodonit amb el cognom de la meva sogra. Collons amb la combinació! D’aquesta manera ningú es pot queixar, en pla endeví et foten un dels cognoms que hauria de portar el teu fill i així res sembla estrany.

Manel Baxerias

LES ELECCIONS TAMBÉ ENS PODEN PORTAR A LA INDEPENDÈNCIA

A pesar de l’enrenou que hi ha a casa nostra amb les eleccions municipals, els catalans, i sobretot els catalans que volem un estat propi, no hem estat atents a un fet que pot canviar favorablement pels nostres interessos el mapa de la Unió Europea. Parlem per tant de les eleccions celebrades arreu del Regne Unit als Parlaments de les diferents nacions que integren aquest país. El cas del Parlament Gal·les és el més semblant al que ha passat a casa nostra, on el partit independentista d’esquerres, el Plaid Cymru, ha sofert una davallada perdent 4 dels 15 diputats que tenia d’un total de 60 a causa d’aplicar la mateixa estratègia que ERC i el BNG han aplicat un durant els últims 7 anys i els altres durant 4 anys; és a dir, el pacte amb els laboristes (aquí anomenats PSOE).

Ara bé, el fet més important és la majoria absoluta aconseguida pel Scottish National Party (SNP) del President Alex Salmond al Holyrood, el Parlament escocès. Aquest partit de caire independentista amb una ideologia de centre-esquerra fundat el 1934 ja va obtenir fa 4 anys una majoria relativa de 47 escons sobre 129 totals que va permetre el seu candidat, Alex Salmond, erigir-se com a President d’Escòcia. La política desenvolupada des de llavors, amb una excel·lent tasca davant del govern d’aquesta antiga nació a permès que, tot i que a 1 any vista d’aquestes eleccions s’anunciava una victòria dels laboristes, el SNP amb la seva proposta estrella de convocar un referèndum per la independència assolís una majoria absoluta amb 69 escons de 129 diputats del Holyrood. A aquesta majoria absoluta cal sumar-li 3 diputats més de les altres forces pro-independència, un independent i 2 diputats dels Verds, que permetran que per primer cop a la seva història es pregunti al poble escocès si vol la independència, ja que aquest Parlament té prou sobirania per realitzar referèndums essent necessària la majoria absoluta dels diputats del Parlament.

Davant d’aquest fet podem constatar diverses conclusions: d’una banda la crisi de la socialdemocràcia, una ideologia que en època crisi econòmica no sap aportar solucions ja que els partits socialdemòcrates, com els laboristes britànics o els socialistes catalano-espanyols, sempre estan més encaparrats en gastar per polítiques socials (gastar no és sinònim de resoldre desigualtats socials) que en resoldre els problemes reals de la gent. També, i més important, podem constatar que en el cas que, un cop realitzat el referèndum i amb una victòria del sí, es produiria una gran controvèrsia jurídica en el sí de la Unió Europea per tal d’acceptar Escòcia com a nou país membre d’aquest organisme que serviria de precedent per a Catalunya i per afegir un argument més a favor de la independència i restar l’únic de les forces espanyolistes que sempre s’han abonat a la falta de seguretat jurídica en el cas d’una suposada independència de Catalunya. Finalment, i no menys important, cal constatar que el espectacular creixement del SNP és deu a que ha sumat molts votants en teoria pro-unionistes. Aquest canvi de vot per part de molts pro-britànics es deu a la confiança que tenen aquests en el Govern d’Alex Salmond, i que per tant una bona praxi política i una bona tasca en el govern per part d’una força política independentista (i no fer el ridícul com ha fet ERC els darrers 7 anys) poden acostar la independència a sectors encara contraris a la independència de Catalunya.

Corresponsal Convergent a Escòcia

SONA MORRICONE. COMENCEN ELS TRETS

Una de les interpel·lacions més comuns que es fa al món de l'independentisme polític és el qüestionament de l'oportunitat de presentar-se a unes eleccions municipals, tenint en compte, diuen, que des de l'ajuntament no es pot proclamar la independència. S'acostuma a posar l'exemple de que la independència no té res a veure amb el fet d'asfaltar un carrer. Jo sempre contesto que per asfaltar un carrer tampoc cal definir-se de dretes o d'esquerres, si hi ha forats cal asfaltar-lo i punt. Probablement, si no s'asfalta és perquè no hi ha pressupost, i aquí sí que podríem denunciar el perquè d'aquesta manca de recursos i el que podríem fer amb un estat propi.

Dic tot això arrel de les manifestacions del Sr. Eduard Ortiz a la conferència que va fer al Círcol el passat dijous on, entre altres moltes perles, ens va il·lustrar amb la constatació de l'existència d'un antinatural pacte a l'ombra entre PSC i PP, per tal de garantir l'estabilitat política del Sr. Alcalde en el cas de que els senyors ecosocialistes volguessin tocar massa la pera. No va dir res, el Sr. Ortiz, de l'opinió d'esquerra al respecte, però va quedar implícit que tampoc es van mostrar massa queixosos quan, al llarg del període de govern municipal, el PP anava recolzant diverses propostes conjuntes. Ja ho veuen, com diria en Monegal, dretes, esquerres i tots plegats en pau i harmonia per tal de tirar endavant les tan aclamades polítiques de ciutat. I jo ho trobo bé, no hi tinc res en contra, però que després no em vinguin amb la pregunteta de quina política faríeu els independentistes "transversals" als Ajuntaments, si de dretes o d'esquerres, perquè els hi respondré que això li preguntin al Sr. Alcalde socialista i al seu amic del PP.

Fixeu-vos en una cosa molt interessant de la conferència de l'amic Ortiz. Diu que quan es va fer la primera reunió entre els membres del que després seria el govern tripartit de Reus, és a dir, PSC, Esquerra i IxC, el primer que es va posar damunt la taula, (se sobreentén, de les paraules d'Ortiz, que van ser els Ecosocialistes del Sr. París els qui van fer l'exigència) va ser el tema de les remuneracions dels regidors i del seu significatiu "repunt" a l'alça. Noteu com la gran preocupació no van ser l'asfaltat dels carrers, ni les polítiques socials ni les de govern, el que més van prioritzar alguns van ser les polítiques de butxaca, la seva, òbviament.

Com a resultat d'aquest cúmul de despropòsits s'ha arribat al duel final. En el cementiri del tripartit s'observen expectants i amb les armes carregades els dos ex socis ara barallats i un tercer en discòrdia que han compartit camí de conveniència. Com aquell memorable duel final de la pel·lícula de Sergio Leone, (el primer duel a tres de la història del cinema), les pistoles dels dos ex socis (el bo "Rubio" Ortiz i el lleig "Tuco" Pérez) i la de l'oportunista (el dolent "Sentencia" París) comencen a detonar mentre sona la genial composició de Morricone.

No voldria acabar sense dir una cosa positiva de tot plegat. Vull felicitar el Sr. Eduard Ortiz pel fet que, independentment dels seus èxits i errors en política, ell mai ha deixat de treballar en el seu despatx d’advocats, i per tant ara, un cop expulsat de la tasca política, hi tornarà. No necessitarà ni places públiques tretes d’un barret per col·locar-se de per vida ni ocupar llocs d’assessor en una diputació. L’Eduard és una persona competent que continuarà exercint la seva professió sense que els demés li hàgim de pagar el sou. Chapeau Eduard.

Lluís Gibert

DUBTAR O NO DUBTAR

Pelsigades

Doncs sí, ja hem arribat al final de les conferències que tots els candidats dels diferents partits polítics que opten a l’alcaldia de la nostra ciutat han fet a la Cambra de Comerç de Reus. Per cert, una iniciativa més que lloable i organitzada amb molt d’èxit per la pròpia Cambra de Comerç, Punt 6 Ràdio, Canal Reus TV i Reusdigital.cat.

És així com hem tingut el plaer – he dit plaer???- de sentir les diferents propostes que els caps de cartell han elucubrat pel futur de la nostra ciutat; bé, n’he sentit algunes, no totes, de segons qui ja fa temps que ho tinc tot sentit i no cal perdre el temps. De totes maneres, m’he quedat amb algun que altre dubte existencial que sembla que encara ningú m’ha resolt del tot, o potser sí. De fet, he sentit alguna declaració que deia quelcom similar a “seré alcalde amb majoria absoluta i si cal pactar contemplo totes les opcions menys la dels socialistes” que m’ha fet regirar l’estómac. Potser no sóc prou llest per endevinar la resposta a la pregunta que tant em mortifica però, he de reconèixer que hi ha alguna cosa que no em deixa dormir prou a gust; no, no és la caverna mediàtica espanyola ballant a ritme de fado portuguès, és quelcom molt més simple. Perdoneu però, creieu que algun partit guanyarà amb majoria absoluta? Creieu que algú serà capaç de formar govern tot solet? I el “canvi”, com pretén desbancar el “sòlid tripartit” que fins i tot és capaç d’unir-se per fer oposició? Benvolguts lectors, serà Jolly Jumper Pellicer el cavall inseparable de la Sheriff Lucky Luke Alegret? Seran el tripartit i la Cori els malvats germans Dalton que fugen d’aquests implacables pistolers? En definitiva i sense donar-hi més tombs perquè n’hi ha que no enganxen les metàfores: sr. Pellicer, pactarà amb el Partit Popular per a ser alcalde de Reus? No, no cal que se’n vagi per les branques i no torni a dir que governarà amb majoria absoluta perquè no m’ho crec, només cal un sí o un no. Ens agradaria saber-ho per anar-nos preparant, no fos cas que deixin de ser el partit que vota “sí” a les consultes per la independència per passar a ser el que pacta amb la dreta espanyola que tant ens estima. És un cas delicat de bipolaritat aguda aquest.

I per no fer-ho més llarg, acabo amb una humil recomanació. Fa un parell o tres de dies, el comunicador Josep Baiges escrivia molt encertadament al seu blog que els irreductibles faríem l’onada quan sentíssim la candidata del PP, Alícia Alegret, dient que retolar en castellà no és una prioritat en temps de crisi tot i que seria el més lògic. Benvinguda sia la crisi! He de reconèixer que em fan mal els braços i les cames de tant moviment sinusoïdal emulant el gran blau, casa meva sembla un plató de Bollywood. Així que, Sr. Pellicer, per si se li oblida aquesta iniciativa tan “popular” o per si la crisi fa un gir copernicà i misteriosament l’Ajuntament de Reus supera l’endeutament que l’ofega, cosa més difícil que sentir Duran i Lleida cridant independència, li adjuntem un vídeo de l’últim “lip dub” fet en favor i en defensa de la llengua catalana, la nostra. Si us plau, miri-se’l i a l’hora de pactar si arriba el cas, que està per veure, pensi en la ciutat i de retruc en el país. L’estarem observant!

Ximeni, reporter

LA SHERIFF ALEGRET I EL CONTROL DE LA IMMIGRACIÓ

Reus : Tercer espai 2.0

Quan John Rambo irromp al tranquil poblet de Holydayland, el Sheriff Teasle li fa avinent quina és la política municipal referent als forasters; la frase exacta és: "Veuràs, amb aquesta caçadora que portes i aquesta pinta que fas, aquí només et pots buscar problemes “. Això és diu intimidació. El Sherifff imposa l'ordre i aplica les polítiques de control dels "fluxos migratoris" dins el seu poble sense miraments. D'una altra forma, però amb un mateix contingut, la Sra. Alegret i el seu Partido Popular ens avisen que controlaran la immigració. En aquest context, l'actuació del Sheriff és equiparable amb el discurs de la Sra. Alegret en tant que el que fan els dos és jugar amb la superioritat del “xulo”, del qui té el poder i les armes, davant el dèbil, el desfavorit o el marginat. Pot semblar que enceto una mena de discurs bonista on tots els immigrants són pobres ànimes i les polítiques reguladores són abusos de poder. En absolut. El control de la immigració és un element intrínsec de qualsevol país civilitzat, (és evident que allò famós del papers per a tots que tant van explotar en el seu moment les esquerres és una solemne estupidesa), perquè la pròpia supervivència d'un sistema requereix un cert control de les persones que entren i surten. Però el control de la immigració, tal i com li agrada tant a la Sra. Alegret de prioritzar en el seu discurs, no es pot fer des dels Ajuntaments, i per tant, carregar les tintes en aquest punt és senzillament impresentable des d'un punt de vista ètic i humà.

El control de la immigració és una competència estatal i, evidentment, un tercer espai independentista el que faria és posar de manifest els problemes que s'ha generat per una mala política sobre aquesta qüestió. Els nivells migratoris de Catalunya en els darrers anys no són casuals i responen a polítiques concretes de l'Estat Espanyol. O és que es pensen que les persones que entren en pastera per l'estret o que arriben a les Canàries no estan "adequadament" distribuïts als llocs on interessa?. Només l'Estat Espanyol pot definir legislacions d'estrangeria (que per cert, canvien cada any, en una clara manifestació de incompetència del legislador espanyol) i pot establir com es regulen el permisos de treball o residència i, per descomptat, són els únics que poden expulsar a través de les forces de seguretat (en aquest Cas la Policia Nacional) als “sense papers”. Realment els Ajuntaments poca cosa poden fer més enllà de procurar que el "pati" no es revolucioni.

Dir que es controlarà la immigració a través del padró municipal, de regular els locutoris o les "mezquitas" (sembla ser que la Sra. Alegret no sap dir mesquita) és enganyar i no dir res. Cert que són aspectes que no s'han de deixar de tractar, com tots els altres, però fer d'això un titular grandiloqüent és d'una demagògia fastigosa. Per no parlar del tema del Burka, això si que és d'una covardia insultant ja que enlloc de "castigar" qui ho promou es tracta de sotmetre a l'escarni públic la víctima, en aquest cas, la dona.

La immigració no es regula així, això és fer de Sheriff Teasle, fer el fatxenda per a que l'immigrant se senti espantat i fugi cap al poble del costat, la immigració és regula amb eines, i aquestes eines, amb un estat propi, les tindríem. Podríem establir els nostres límits a l'entrada d'estrangers, regular els permisos i controlar que la llei es compleixi a través dels mitjans corresponents, sempre, òbviament , amb respecte a l'Estat de Dret i als Drets Humans. Amb un estat propi tindríem capacitat de decisió i d'actuació i no dependríem de que a Madrid els hi vingués bé enviar-nos més o menys contingents. (Per cert, a sobre, no ens envien més diners per tal d'afrontar les despeses que tot això suposa en tant que els nivells d'immigració són un dels barems per tal d'establir el finançament autonòmic que no es va voler tenir en compte alhora d'establir els fons de cohesió).

Sense estat propi el que ens queda és fer el que bonament puguem, procurant integrar quantitats inasumibles de persones, amb el risc d’exclusió social que això suposa i, no cal amagar, risc de confrontació. Cal actuar en l'àmbit de la resolució dels conflictes amb eines com la mediació comunitària i aplicar polítiques d'integració en la doble vessant de donar drets i exigir deures, com a qualsevol altre ciutadà.. Centrar el debat més enllà d'aquests punts no és res més que encendre la metxa, i això és especialment curiós que ho facin els espanyolistes del PP que, mentre fan males polítiques a Madrid i ens treuen la nostra capacitat com a país per tal d’autoregular-nos, a sobre atien el foc del problema que ells mateixos han contribuït a generar.

El que m'agrada de la pel·lícula “Acorralado” és que al final John Rambo resulta ser un veterà del Vietnam una mica sonat que aconsegueix posar en evidència l’entorn repressor i excloent del Sheriff Teasel. A falta de Rambos catalans, i amb tota la modèstia i limitacions evidents, tant físiques com mentals, em permeto demanar a la Sheriff Alegret que deixi en pau els pobres immigrants per tal d’esgarrapar uns quants vots, i si realment vol treballar per una política útil de control de la immigració, demani un estat propi, perquè queda clar que amb el del seus amics espanyols, no anem de cap manera.

Lluís Gibert