Una de les interpel·lacions més comuns que es fa al món de l'independentisme polític és el qüestionament de l'oportunitat de presentar-se a unes eleccions municipals, tenint en compte, diuen, que des de l'ajuntament no es pot proclamar la independència. S'acostuma a posar l'exemple de que la independència no té res a veure amb el fet d'asfaltar un carrer. Jo sempre contesto que per asfaltar un carrer tampoc cal definir-se de dretes o d'esquerres, si hi ha forats cal asfaltar-lo i punt. Probablement, si no s'asfalta és perquè no hi ha pressupost, i aquí sí que podríem denunciar el perquè d'aquesta manca de recursos i el que podríem fer amb un estat propi.
Dic tot això arrel de les manifestacions del Sr. Eduard Ortiz a la conferència que va fer al Círcol el passat dijous on, entre altres moltes perles, ens va il·lustrar amb la constatació de l'existència d'un antinatural pacte a l'ombra entre PSC i PP, per tal de garantir l'estabilitat política del Sr. Alcalde en el cas de que els senyors ecosocialistes volguessin tocar massa la pera. No va dir res, el Sr. Ortiz, de l'opinió d'esquerra al respecte, però va quedar implícit que tampoc es van mostrar massa queixosos quan, al llarg del període de govern municipal, el PP anava recolzant diverses propostes conjuntes. Ja ho veuen, com diria en Monegal, dretes, esquerres i tots plegats en pau i harmonia per tal de tirar endavant les tan aclamades polítiques de ciutat. I jo ho trobo bé, no hi tinc res en contra, però que després no em vinguin amb la pregunteta de quina política faríeu els independentistes "transversals" als Ajuntaments, si de dretes o d'esquerres, perquè els hi respondré que això li preguntin al Sr. Alcalde socialista i al seu amic del PP.
Fixeu-vos en una cosa molt interessant de la conferència de l'amic Ortiz. Diu que quan es va fer la primera reunió entre els membres del que després seria el govern tripartit de Reus, és a dir, PSC, Esquerra i IxC, el primer que es va posar damunt la taula, (se sobreentén, de les paraules d'Ortiz, que van ser els Ecosocialistes del Sr. París els qui van fer l'exigència) va ser el tema de les remuneracions dels regidors i del seu significatiu "repunt" a l'alça. Noteu com la gran preocupació no van ser l'asfaltat dels carrers, ni les polítiques socials ni les de govern, el que més van prioritzar alguns van ser les polítiques de butxaca, la seva, òbviament.
Com a resultat d'aquest cúmul de despropòsits s'ha arribat al duel final. En el cementiri del tripartit s'observen expectants i amb les armes carregades els dos ex socis ara barallats i un tercer en discòrdia que han compartit camí de conveniència. Com aquell memorable duel final de la pel·lícula de Sergio Leone, (el primer duel a tres de la història del cinema), les pistoles dels dos ex socis (el bo "Rubio" Ortiz i el lleig "Tuco" Pérez) i la de l'oportunista (el dolent "Sentencia" París) comencen a detonar mentre sona la genial composició de Morricone.
No voldria acabar sense dir una cosa positiva de tot plegat. Vull felicitar el Sr. Eduard Ortiz pel fet que, independentment dels seus èxits i errors en política, ell mai ha deixat de treballar en el seu despatx d’advocats, i per tant ara, un cop expulsat de la tasca política, hi tornarà. No necessitarà ni places públiques tretes d’un barret per col·locar-se de per vida ni ocupar llocs d’assessor en una diputació. L’Eduard és una persona competent que continuarà exercint la seva professió sense que els demés li hàgim de pagar el sou. Chapeau Eduard.
Lluís Gibert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada