ONES IRREDUCTIBLES

Ahir divendres, 29 d’abril, l’advocat Lluís Gibert debutà com a convidat a la tertúlia del programa “De bon mati”, el magazine despertador de Punt 6 Ràdio conduït per Jordi Escoda. Gibert, presentat com a activista de la xarxa i membre dels Irreductibles, compartí micròfons amb Joan Carrión, Guillem Ramos-Salvat i Francesc Gras.

Després d’analitzar breument l’actualitat política i esportiva reusenca i aprofitant la presència de Gibert, Jordi Escoda recordà la presentació de l’Editorial 0 dels Irreductibles del passat dia de Sant Jordi, remarcà la bona acceptació de la formació a la xarxa i entrà en matèria preguntant per aquesta nova plataforma independentista. Lluís Gibert destacà que un dels principals objectius dels Irreductibles és el d’introduir el discurs independentista a l’agenda social i política de la ciutat tot i que subratllà que els Irreductibles no són una formació política. Així mateix, afirmà que per tal d’aconseguir la majoria social necessària per assolir un Estat propi, s’ha constatat que els instruments que s’utilitzen des dels partits polítics tradicionals no són vàlids i que, com passa la majoria de vegades, els partits polítics van per darrera de la societat. En aquest sentit, Gibert comentà que costa trobar un discurs que evolucioni cap a un objectiu a llarg o mitjà termini perquè la política actual ho enfoca sempre a períodes temporals molt més curts i perquè cal més planificació. En referència a la polèmica oberta durant la passada setmana amb la candidata de Ciudadanos a l’alcaldia de Reus, Pepa Labrador, Gibert destacà que els Irreductibles han estat els únics que, en aquest cas, han plantat cara al nacionalisme espanyol i que cap dels partits polítics independentistes ha estat capaç de reaccionar quan se’ls hi ha donat l’assumpte mastegat per a que ho rematessin. D’altra banda i tot i que la candidata de C’s continua intentant estirar el fil de la polèmica per treure’n, segurament, un rèdit electoral, Irreductibles dóna el cas per tancat.

Poc a poc, Irreductibles es va fent un lloc a l’agenda política i social de la ciutat. El mateix Jordi Escoda deixava oberta la possibilitat de que la formació, amb la presència d’en Lluís Gibert, continuï prenent part en les tertúlies del programa; per alguna cosa serà. Així mateix, els membres de la formació continuen treballant per tal d’expandir el missatge de la necessitat de conglomerar un moviment independentista seriós i amb un objectiu concret: la independència de la nostra nació.

Ximeni, reporter

Us convidem a escoltar la tertúlia sencera que us podeu descarregar de la pàgina web de Punt 6 Ràdio: http://www.punt6radio.cat/

LA PEPA I EN MOURINHO

No amagaré que, a aquestes alçades, un ja està acostumat a les mentides i tergiversacions d'alguns polítics, si bé, és tota una experiència que aquestes es facin de forma tan evident que deixin empremta. La Sra. Labrador, de Ciudadanos, al seu bloc, agafa un dels meus escrits referents al Reus Tercer espai 2.0 i seguint els seus instints professionals es permet disseccionar-lo fins a l'extrem de fer comentaris a cada una de les frases. No cal dir que els mateixos són sucosos i reflecteixen una interpretació, diguem-ne que parcial, del que hi escric, fent-se venir bé un victimisme exacerbat. No entraré a valorar les manipulacions que hi conté perquè de la lectura de l'escrit i dels comentaris, queden totalment explicitades. El que sí que constato és la utilització de la vella tàctica, i no per això menys perillosa, de repetir fins a la sacietat una mentida per a veure si es torna real. I en això, la Sra. Labrador està demostrant que és una mestra quan blasma, en actitud folklòrica, contra tot allò que li fa olor a catalanisme, situant-se enmig d'un irreal debat de nazis, professors manipuladors i etnicismes. Llegint la societat que veu la Sra. Labrador te n’adones que aquesta senyora viu en un altre món, igual que en Mourinho veu de forma diferent els partits.

Ja sabem que tant la Sra. Labrador com el Sr. Mourinho han vist el mateix partit i la mateixa societat, però manipulen per assolir els seus objectius. Això, que ho faci un entrenador de futbol, fa una mica de ràbia però en fi, no és res més que futbol. Però que ho faci una professora d'institut, persona que té l'especial responsabilitat d'educar els joves, em sembla molt preocupant. Qualsevol persona té dret a defensar les seves idees polítiques en el marc de la democràcia i la Sra. Labrador també el té, però tot ha de tenir el límit de l'ètica i la decència i més quan et situes en un punt sensible de l'estructura social com el professorat. No es pot anar mentint d'aquesta manera jugant amb els sentiments de la gent i d'un poble per obtenir rèdits polítics. No es poden dir coses com que “En las escuelas catalanas se ha estado sembrando el odio a España durante años impunemente sin que nadie haya hecho nada para evitarlo." quan formes part del propi sistema educatiu i no anar a dormir amb remordiments.

Des dels Irreductibles defensem un altre model de societat, un altre sistema en el que el nostre poble sigui independent i es deslligui jurídicament d'Espanya. I ho intentem defensar sense insults ni tergiversacions interessades. Entenem que el nacionalisme espanyol s'expressi i digui el que vulgui però nosaltres no li posarem cap z ni direm nazi a ningú, perquè no es pot comparar cap estructura social moderna amb un règim assassí sense incórrer en el ridícul i en la demagògia. Es pot ser independentista sense perdre les formes i la visió de la realitat, es poden defensar les idees sense insultar ni menystenir, es pot estar en contra de la independència sense dir nazi a ningú, és una qüestió d’ètica i de creure en la democràcia, res més.

Per acabar vull fer una comparació que ve molt al cas en referència a un tema d’actualitat. Igual que al Barça, que a falta de President competent, ha hagut de sortir en Guardiola a defensar els seus jugadors de les mentides d'en Mourinho, al Món de Reus, a falta de polítics, ha hagut de sortir en Josep Baiges a posar una mica d'ordre i defensar un toc de realitat. Gràcies Josep per la teva clarividència.

Lluís Gibert

IRREDUCTIBLES A "EL MÓN DE REUS"

Us convidem a llegir l'article que el comunicador Josep Baiges publica al seu blog sobre la presentació de l'Editorail 0 que tingué lloc el passat dissabte 23 d'abril, diada de Sant Jordi.

http://elmondereus.blogspot.com/2011/04/la-lleona-dels-irreductibles.html


Irreductibles Baix Camp

PAÏSOS IRREDUCTIBLES

Si ens entretenim a mirar el mapa d’Europa occidental, veurem que hi ha tota una sèrie de petits països situats entre poderosos veïns. Estic parlant de Liechtenstein entre Suïssa i Àustria; Luxemburg entre Alemanya, França i Bèlgica; Andorra entre França i Espanya; Mònaco, completament rodejat per França però amb sortida al mar; San Marino, completament rodejat per Itàlia; l’illa de Malta a tocar d’Itàlia i, finalment, el Vaticà (l’exotisme del qual donaria per més d’un article, que ara no faré).

Com és possible que els habitants d’aquests països s’aferrin a unes pintoresques fronteres de país de conte de fades, en plena era de la globalització? Com és possible que podent formar part de països tan poderosos a nivell econòmic, i per tant a nivell d’influència mundial com són Alemanya, Àustria, Suïssa, França, Itàlia o Espanya, s’encaparrin a voler viure en uns països ridículs, petitíssims, amb nul·la influència internacional? És que s’han begut l’enteniment? Ja s’ho han mirat bé això? Potser és que són hereus de principats antics, com San Marino que té la independència des de l’any 301 (sí, 301, no és cap error); o bé de tractats medievals, com Andorra (1278) o Mònaco (1419); o fruit del romanticisme de finals del segle XVIII, que potser va engendrar Liechtenstein (1806) o Luxemburg (1867); o com Malta, fruit de la descolonització anglesa del 1964.

Però, per què no són pràctics? Per què a dia d’avui no reconsideren el seu status de microestats de pa sucat amb oli i demanen, o millor, “imploren” ser una autonomia dins d’un estat gran? Probablement ja hauran fet els seus càlculs i hauran arribat a la conclusió que de ser sobirans dels seus recursos, passarien a ser tutelats per una metròpoli allunyada que els consideraria perifèrics i, per tant, residuals. Passarien a ser tan insignificants que ni tan sols sortirien als mapes. Tampoc podrien lluir una matrícula pròpia que digui d'on són. La seva bandera estaria sempre acompanyada per una altra, obligatòriament. I de resultes de tot això, s’empobririen i passarien a tenir la renda de les regions veïnes.

De fet, aquesta és la nostra situació: som perifèrics, no sortim als mapes, lluïm una trista "E" a la matrícula, que no significa precisament Europa, i la nostra senyera no pot estar ben alta, ben dreta i ben sola, com li correspon. Però potser el nostre cas és diferent. L’extensió de Catalunya és dotze vegades més gran i té quinze vegades més població que Luxemburg (l'estat més gran dels que parlem). Però, si a ells els hi va bé i no renuncien a la seva sobirania, per què ho hem de fer nosaltres? És que les regles que són vàlides per a tot el món, no són vàlides per als catalans?

Joan Miquel Brull i Sabaté

LA MONA IRREDUCTIBLE