LES ÚLTIMES PERLES DE DURAN I LLEIDA

El recent proclamat candidat per Convergència i Unió a les eleccions al Congrés dels Diputats de Madrid, Antoni Duran i Lleida, continua fent gal•la del seu unionisme espanyol i de les seves inacabables ganes de ser ministre d’Espanya. Costa d’entendre que alguns militants de la formació democratacristiana que es consideren independentistes continuïn acceptant aquest singular personatge com a líder. Davant la impossibilitat de destacar una sola intervenció us adjuntem un resum més que sucós d’algunes de les seves últimes perles.

Entrevista al diari ARA (24-07-2011)

“Si arribem a un pacte amb qui governi per reduir el dèficit fiscal, hem de poder parlar de participar al govern de l'Estat”.

"Després d'aquestes eleccions, CiU no pot continuar fent el que ha fet a la política espanyola fins ara. Si arribem a un pacte amb qui governi per reduir el dèficit fiscal, hem de poder parlar de participar en el govern de l'Estat, cosa que jo he vist sempre com un fet positiu, com és sabut"

Entrevista al 3/24 (24-07-2011)

“Estaria disposat a votar Mariano Rajoy com a president espanyol si el PP presentés una moció de censura amb la convocatòria d'eleccions immediates com a punt únic del programa del govern alternatiu”


Acte de proclamació com a candidat de CiU a les eleccions al Congrés dels Diputats de Madrid (23-07-2011)

"Per a castigar a José Luis Rodríguez Zapatero no cal votar el PP. I perquè no guanyi el PP per majoria absoluta, no cal votar el PSOE. A Catalunya, es pot fugir del foc socialista sense caure a les brases del PP".

“El món a RAC1” (25-07-2011)

“L’electorat entendria un pacte amb el PP”

“El pacte fiscal uneix la gent, al contrari que la independència, que divideix.”

“Qui va fer l’oferta de pacte amb el PP va ser el senyor Mas, per tant, demano tranquil•litat a tothom de CiU i especialment de CDC.”

“Que ningú s’inquieti, Duran no vol ser ministre. Una mica de til•la va bé a tothom.”

Així mateix, Duran i Lleida ha comptat amb la inestimable col•laboració del número 2 de la seva formació i conseller d’agricultura de la Generalitat de Catalunya, el sr. Josep Mª Pelegrí, que afirmava el següent:

“El matí de Catalunya Ràdio” (25-07-2011)

"Sóc dels que penso que hem de deixar una mica els anatemes o els tabús o aquests prejudicis del passat. Escolti, quan millor ha defensat CiU Catalunya davant de Madrid és quan el PP ha tingut una majoria feble i nosaltres hem pogut pactar amb ells infraestructures. I això és una realitat incontestable”.



Ximeni, reporter

EL NACIONALISME ES CURA VIATJANT?

He tornat fa poc d’Islàndia. Un territori amb una població de 320.000 habitants i 3´2 vegades la superfície de Catalunya.

Podríem pensar que un país com aquest, que té una llengua pròpia i tants pocs habitants, deu frisar per desempallegar-se d’aquesta parla tan minoritària. Una llengua vikinga i arcaica que pràcticament només els serveix per parlar-la en l’àmbit familiar (quasi tots estan més o menys emparentats si retrocedim algunes generacions), o per llegir les impressionants sagues vikingues sense masses dificultats i en versió original (danesos, noruecs i suecs han de traduir-les), o per comunicar-se internacionalment amb la populosa població de les illes Feroès (80.000 parlants). Podríem pensar també que potser se senten avergonyits pel seu provincianisme lingüístic i que, a més, deu ser impossible veure res etiquetat en la llengua originaria del país. Així mateix, pensar que es poden trobar llibres i revistes escrits i traduïts a l’islandès o pel·lícules a les cartelleres doblades a la llengua vikinga sembla també, a priori, una autèntica quimera.

Però, la realitat és ben diferent de totes aquestes suposicions. Un cop es trepitja terra islandesa les elucubracions es desmunten i, admirablement, descobreixes que l’islandès és la llengua principal del país, recolzada en ocasions per l’anglès. A les botigues quasi tots els articles estan etiquetats en islandès, altres llengües de l’entorn nòrdic i/o l’anglès. Tot i que gairebé tothom parla l’anglès, ningú, sense excepció, desconeix la llengua pròpia del país, immigrants inclosos. Però no només es parla sinó que també es llegeix, sobretot a les nombroses biblioteques públiques que tenen tots els pobles o a les al·lucinants llibreries de les poblacions importants on, a més de gaudir d’una entretinguda estona de lectura de temàtica diversa i títols sorprenents, també pots fer un beure. Això sí, en islandès.

Probablement i com a conseqüència de tenir un estat propi, els islandesos es cuiden de dedicar els recursos necessaris per a crear un dels sistemes educatius més bons del món, desenvolupant així un sentiment d’autoestima entre la població envers la llengua i la cultura pròpia del país. Una autoestima nacional que implica que gairebé tothom s’hagi llegit les sagues vikingues. Una implicació en la cultura i en la preservació de la llengua que els ha portat a decidir mitjançant l’exercici del vot - sí, un referèndum popular i no una acadèmia – quin nom han de posar als neologismes. Per exemple, van triar democràticament que un ordinador es coneixeria amb el nom de “tölva”.

Aquestes són algunes de les conseqüències de tenir un estat propi, les desavinences de no tenir-lo prou que les coneixem i les patim. Els catalans som conscients de que estem instal·lats en una trinxera permanent i que no ens queda altre remei que defensar els pocs avenços que s’han anat aconseguint i que en qualsevol moment es poden ensorrar com un precari castell de cartes.

I qui digui que el nacionalisme es cura viatjant, digueu-li que viatgi. Veurà que allò que és bo per a la resta del món també ho ha de ser per als catalans. No som tant especials com ens volen fer creure!

Miquel Brull

IL·LUSTRES IGNORANTS

Lluís Gibert, advocat i membre dels Irreductibles, debuta com a columnista d'opinió al digital delCamp.cat.

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=17913

Irreductibles Baix Camp

UN ANY DESPRÉS

Diumenge passat recordàvem l’aniversari de la manifestació més multitudinària que hagi vist mai aquest país: el clam del 10-J per la independència, el crit de la societat catalana en contra dels constants atacs de l’Estat Espanyol cap a la nostra nació, la nostra cultura i les nostres institucions. Ha plogut força des d’aquella magnífica tarda de juliol i, com diem els catalans, el més calent és a l’aigüera. I no podem pas dir que la classe política hagi romàs estàtica en els últims mesos. Hi ha hagut canvi de color al govern de la Generalitat i a moltes de les ciutats més importants del nostre país. Temps d’eleccions, temps d’acostar-se al ciutadà i temps de renovar promeses per fer atractiu un producte cada cop més caduc. Però la història es repeteix i de nou tot resulta efímer, els comicis electorals han volat i els polítics – els que poden - han tornat a la seva bombolla, impermeables a l’exterior i capficats per interessos propis i de partit. On són les reaccions polítiques a la massiva manifestació de l’any passat? Hem evolucionat políticament parlant? I com a nació? De què serveix que el poble es manifesti si la seva representació institucional ensordeix crònicament? Estem millor o pitjor que fa un any? Silenci, no desperteu els polítics!

Les últimes enquestes indiquen que gairebé un 43% dels catalans es mostra favorable a la independència de Catalunya. Un cop més, la societat continua evolucionat, poc a poc, davant la preocupant estanqueïtat de la classe política. De nou, un pas per endavant. La independència requereix honestedat, rigor, responsabilitat i, sobretot, valentia. Unes característiques adjacents al centre de gravetat d’un societat catalana que continua desplaçant-se cap al sobiranisme. Però no podem oblidar que aquestes dades no deixen de ser el resultat d’una enquesta que no especifica l’ordre de prioritats i preferències de la societat. No ens enganyem, el vot és producte de molts factors (socials, econòmics, culturals, de confiança, ...) i la majoria social no s’aferra exclusivament a un únic concepte quan és l’hora de dipositar la papereta a l’urna. Tal i com està concebut el panorama polític actual, una hipotètica unitat de partits independentistes no seria suficient per garantir una majoria al Parlament que fos capaç de proclamar la independència. Sí, la unitat és necessària, però no suficient. És per això que l’independentisme ha de continuar evolucionant, no només per incrementar aquest percentatge favorable al sí, sinó també per enfortir-lo i dotar-lo d’arguments que el facin atractiu i viable. Cal estructurar-lo i crear una base conceptual de projecte de país. La independència ha de ser patrimoni de tots i no exclusivitat de la política d’esquerres. És l’esquerra la que està dividida, no l’independentisme. Hem de ser capaços d’aglutinar més i fer-ho des d’un punt de vista racional; arguments ens en sobren però cal aprofundir-hi i cal ser convincents. El cabal independentista ha de ser tan ample com el llit del riu que ens dugui a la llibertat, només així el projecte sobiranista tindrà possibilitats de futur.

Carles Esporrín

9-J, EL CLAM CONTINUA

Unes 40.000 persones es manifestaren ahir pels carrers del centre de Barcelona sota el lema de la capçalera “Pel nostre futur, independència”. La marxa, convocada per la plataforma 9-J, començà a les sis de la tarda a la plaça Urquinaona i, avançant per la ronda de Sant Pere, acabà al Passeig Lluís Companys. Al finalitzar la manifestació, que transcorregué en un ambient festiu i amb gent de totes les edats, tingueren lloc els parlaments d’Heribert Barrera, Moisès Broggi i Oriol Domènech, entre d’altres. Barrera: “la manifestació d’avui és més modesta però ens omple el cor d’esperança”; Broggi: “no ens hem d’enfrontar a Espanya, hem de tenir un tracte entre iguals i ser bon veïns; Domènech: “els espanyols prefereixen un Colom italià, o portuguès abans que català”.

Cal destacar que l’organització hagué de suspendre el concert de Brams previst com a cloenda ja que l’Ajuntament de Barcelona, incomprensiblement, no autoritzà la instal·lació de l’escenari en cap dels emplaçaments sol·licitats, al·legant possibles problemes de trànsit. Fou així com els diversos parlaments s’hagueren de realitzar damunt d’un camió i els parlamentaris foren alçats amb un muntacàrregues. És lamentable que un país tracti així a personalitats tan destacables com els doctors Barrera, Domènech i Broggi, que amb més de 90 anys mereixen un respecte impropi de la situació que visqueren dissabte. L’Ajuntament de Barcelona no donà permís ni tan sols per instal·lar una tarima i fer els parlaments amb una mica de dignitat. Sr. Trias i per extensió senyors de CiU, s’han cobert de glòria i això que tot just comença la seva etapa al capdavant de l’alcaldia de la que ha de ser la capital del nostre país. Seria bo que repassessin la trajectòria d’aquests tres il·lustres personatges que han lluitat tota la vida per la llibertat de la nostra nació i que en qualsevol altre país serien tractats de forma rellevant. I vostès parlen de nacionalisme i de sobiranisme? Els hi hauria de caure la cara de vergonya. O és que després de les eleccions segons quin discurs ja “no toca”?

Més d’un centenar d’entitats, organitzacions (entre elles Irreductibles Baix Camp) i partits polítics com ERC, la CUP, Democràcia Catalana, Reagrupament i Solidaritat donaren suport a la mobilització. Destaca notablement l’absència de CiU que, un cop més, decidí desmarcar-se i no participar-hi. Segurament el pacte pels pressupostos del 2011 i alguns acords municipals, com el de l’Ajuntament de Reus, pesen massa. Així mateix, Òmnium Cultural decidí també no adherir-se a la convocatòria argumentant que “la funció de l’entitat no és la d’organitzar manifestacions”. Senyors d’Òmnium, no es tracta d’organitzar res, només de donar suport a la societat catalana que clama per la seva llibertat. O és que només s’apunten a cavall guanyador? I, finalment, també cal dir-ho, escàs ressò a TV3, la nostra.

La societat catalana avança un pas per davant de la classe política d’aquest país que continua sense saber com reaccionar davant del desplaçament del centre de gravetat sobiranista. Un any després, l’esperit del 10-J continua intacte per molt que alguns pretenguin dinamitar-lo. Si els polítics no ho fan, ho farem nosaltres. El 9 de juliol demostra que hi ha país, felicitats als organitzadors per la seva valentia.

 

Irreductibles Baix Camp